Podent ser de l'estirp dels guanyadors
Pel camí m'entretinc amb els ganàpies
Que tempten la sort amb cartes marcades
I perden.
Busque la complicitat
Perquè no em reconec enlloc i així
S'entén que menyspreant els reietons
Els servesca com el millor vassall…
No sé on aplegaré amb aquesta trista
Dèria que emmascara d'ironia
La fe del més vulgar panxacontent.
Amb tot, ¿qui sap si aquest himne al fracàs
No és sinó una excusa davant la por?
¿I si el menyspreu fos tan sols impotència
On, creus, s'estén el regne dels mediocres?

(Del llibre «Disciplina»)