Visor de obras.

I què dolça és la vida si solques a temps...
	I què dolça és la vida si solques a temps
	l'ampla mar de la teua llibertat.
	Si vosaltres, mariners en terra, poguésseu
	aturar tots els rellotges dels ports tenebrosos,
	si poguésseu refugiar-vos dintre la cambra
	d'aquelles nines de Bearn,
	jo us esguitaria els rostres i els vestits
	amb la sang del meu pit adolescent,
	transit per amants desempedrades del temps
	i per brises amb enyor de begònies.

	Esdevenim guerrers embolcallats amb càntics
	de vidre, consumint el foc de les vinyes
	del nostre ahir vençut, que se'ns rebel·la
	amb furors d'aurora i migdies de calèndules
	oblidades entremig del passat i la joia del jardí.

	Marbres embruixats de signes suren damunt
	la mar lliure i la saviesa dels navegants
	sense memòria els fa traçar cal·ligrafies
	errants sota les llunes luxurioses del crepuscle.

La barcassa de Caront

Per a la meua mare Com un llençol emmidonat de postguerra recorde la blanca pell hospitalària arravatada per sempre pel foc de l'avern, esborrant tots els rius de llàgrimes que escampen baladres de ràbia continguda. La teua duríssima vida d'heroïna sense flor es dilueix en el teu no-res, sense calèndula o begònia que ajude a enaltir el teu perfil. Oh tardor cruel que te l'enduus irreversiblement! Avui odie la teua indiferent serenor i la teua alta estètica per l'esplendor d'aquesta taronja de cel de novembre. Des de l'Ítaca que m'alletares amb pits d'orquídies, recordaré plantat i mut, amb un llarg rosari de melangia nocturna, tot el teu doll de contes daurats, tota la claror dels matins de festa percudint violins i barques al llarg de la teua platja de la Malva-rosa. Oh Cabanyal de la infància que et perds aquesta lluitadora de peixos i paneres! Des del fons del pèrfid silenci que palpe, revindran memòries, randes i gladiols, el llustret d'alguna que altra sabata de xarol, sentors de menjar calent a taula, ulls tendres i tactes diaris que confirmaven dia a dia l'or solitari i ardent d'unes hores efímeres. Tot inútil ja. El nostre carrer de la Barraca et pesarà com una tomba, com una mort diària, car has pagat a Caront, abans del temps previst, les estrictes i fredes monedes que mana la llei.

Cauen les fulles de la tardor damunt el Guernica, plorant encara la vella derrota. Fa temps que no plou i l'aire benigne ens adorm els estendards. La terra crema i la claror d'un dia s'enfosqueix amb llarguíssims fums podrits. l'arnès del cavaller es troba ja tan calcigat! Llunes insòlites de Picasso reflecteixen els metalls d'altra galàxia i les estridències del bombardeig i el genocidi. El crit del cavall cap a la llibertat travessa paranys inacabables, marjals encisades pels vents esvalotats, penombres ben definides per mussols i lacais. La pau i la rosa, els domassos més glorificats se'ns fugen vers les cuixes del poder per damunt la nostra ignomínia. Tan sols em queden els enormes ulls picassians pertot arreu, ulls que enlluernen i maten la pròpia llum de l'horror i la destrucció. Ai, pobra i estimada Ítaca! I com se t'ha rebregat aquell perfil de nenúfars blancs que vam somniar els perdedors!

David, fill meu, el ros dels teus cabells cabriola entre els aspres dits de la nostra terra. Deixa el desfici, i el paisatge es lliurarà com una flor antiga davant els teus ulls, quan arribarà l'hora de la verdor damunt els tossals. Recorda que sovint esdevenim petites estàtues de sal al llarg del nostre desfet camp dels records. Ara que fas quinze anys els bruixots del capvespre han decidit trencar-te les pales dentudes que enlairaven el teu riure cremat pel sol. Els dragons, disfressats de plomes i bocins, escampen el seu sofre i miren d'esborrar el teu passat de barques i canyamel d'oliveres espurnejades de lluna viva. Els teus cabells comencen a fosquejar ja aquella flor de coral que tant m'adelitava en les nits del darrer hivern que patírem junts. Ara la pluja i la meravella, la fúria de la gavina i el teu aire de setembre són ben teus, i t'allunyaran, Odissea endins, cap a vents i indrets sotmesos a la pietat dels déus. Aprén a llançar fora borda la sorra de mil colors que enlluernarà el teu camí. I en acabar el periple cerca'm en algun racó d'una altra Ítaca!

El capvespre abillat de taronja estira esclats de penell. El portent vetla orb la darrera gota de pluja a punt d'evaporar-se. Des de l'artifici, devores engrunes de dures llesques a l'harmonia verbal del prodigi. Tarot agredolç encalçant la vella exasperació per l'immortal. Talla ja el coll a la gavina del port: pinta ja la nit amb dimonis de fúcsia.

Poètica Cercaràs el goig de la bresquilla a través de les pells perfumades. Faràs justícia a la bellesa dels colors i l'estilització de les formes. Destacaràs fins i tot la subtil delícia de la sentor: I després hi diràs la teua, aquella irresistible passió pel pinyol: despullament agosarat i suïcida de la paraula, seducció del teu abisme pel jo més nu i misteriós.

Ofegat tovament per les sentors de flor d'ametler...
	Ofegat tovament per les sentors de flor d'ametler,
	amb la neu coronada davant l'èxtasi
	de les roses de la primavera,
	principescament debellit contemple
	els bells cossos creixents en la penombra.
	Potser semblaré un nou bàrbar entre els meus:
	suggestionat pel vell ensomni, comence a pujar
	les escales descalç i sense armadura,
	amb les úniques candeles dels meus ulls arriscadíssims.
	L'exquisida joia és ja a l'abast.
	Tan sols caldrà lligar les mil cames de l'amor
	al cor de tan dolça i enraonada esperança.

Esdevindràs algun dia un home vell i covard...

Esdevindràs algun dia un home vell i covard, ben socarrat per la teua pròpia solitud. Tan sols el fulgor d'algun que altre vers, amagat dins la butxaca del teu posat més digne, podrà incendiar de nou els ulls adolescents dels qui no voldran contemplar la teua misèria: enceses gavines d'ulls clucs, llençols il·luminats: platja d'enveges. Teua.

Enviliràs sense voler la saviesa del teu món, les selves oloroses per tanta experiència acumulada, les flors dels til·lers que plantares a la vora de tants llavis amb passions arravatades. Ja no podràs quedar-te a l'expectativa de cap somni més clar i redó. I aleshores, sense cap equipatge, hauràs de llançar, ben lluny i sol, les últimes xàrcies a la mar.

Llegesc el retorn als teus ulls, amor...
	Llegesc el retorn als teus ulls, amor,
	amb flors, ocells i espasmes de princeses sense nom.
	La vida encara t'amoroseix els somnis i la tremolor
	de daina sotmesa dins la fortalesa d'aquell muscle.
	Els besllums del peix argentat són incommensurables.
	Desordres i sorpreses augmentes el vell zel
	pels boscos de llunes virolades.
	No vull perdre sense tu l'olor de cap crepuscle.
	Les serps regiren vivament les butxaques i treuen
	núbils esclats davant les omegues irresoltes.
	Tendreses i focs sobreviuran als versos efímers.
	El mirall on ara ens retrobem perdurarà
	tot proclamant el gest sobirà
	amb què compartirem l'anhel.
	Sóc sempre amb tu, més enllà de símbols, veus o banderes.

Ens vàrem perdre el Fièsole a Florència...
A Carmina Colomer, esplendor de l'àmfora
	Ens vàrem perdre el Fièsole a Florència.
	I la campanya, i els rius, i els perfums del Trecento,
	solatges de belles històries acaronades amorosament
	pels ulls dels qui sabien morir per l'Art.
	Nosaltres, déus en efímera rebel·lió,
	decidírem de morir per la vida,
	estimar-nos talment com unes feres
	damunt del ramat dels bàrbars exultats
	pels dons del pleniluni florentí.
	Tu i jo ens vam deixar tota la passió dels ulls
	a la Galeria dels Uffizi i a l'Acadèmia,
	on el bell dragó del David ens va commoure,
	una vegada més, l'adelerat origen dels pecats.
	I així, a la vora del palau dels Mèdici,
	on el Mercat de Sant Llorenç es fa present,
	dins la cambra d'un humil alberg toscà,
	començàrem a brodar aquell telarany
	amb què els bons amants saben transformar-se
	en desaforades i genials crisàlides.

Lleopards encesos cavalquen la nit...
Lleopards encesos cavalquen la nit de l'estiu i desafien la gola tallant i engolidora del Puigcampana.
Xampany de versos ofegats en un país ambigu de fronteres i contorns trencats per palmeres multicolors de focs i evasions.
Angúnia de paraula sense fons en la nit de Sant Joan. Oh memòria voluptuosa que et rius del seny consirós del poeta.
Sant Joan s'esmuny cap a la platja del Postiguet a incendiar el candor de les galtes en flor amb un minuet en la major per Boccherini.

El cavaller sent fulgors...
	El cavaller sent fulgors
	vegetals en noves delícies.
	Podria creure's un déu
	car disposa dels recursos
	de la predicció
	i de les paraules:
	aquella dolcesa de cor
	que predicava el Dant.
	Més enllà de la seua fúria
	i la tardor de plata
	que l'envolta,
	naixeran noves garses
	gratant les plomes immaculades
	i les llums de primavera.
	El cavaller les guaitarà,
	voyeur impenitent,
	amb una música de silencis
	emmidonats i definitius.

Ítaca, donzella virtuosa...

A Antoni Miró

Ítaca, donzella virtuosa, et qüestiona els nenúfars del destí.

Un brot de passió s'entreveu entre les natges.

Quatre arraps de sang damunt la verema enalteixen les cuixes florides pel rampell del fúcsia, mentre uns coloms ferits n'escampen la fúria.

Els ulls clars del Sopalmo et vigilen el país.

Cabells, d'un roig intensíssim...
A Occitània, de nou princesa en el record i en el somni
	Déus de Birmània ploren corindons
	incessantment, sense clemència.
	Com una fada, ella et pot oferir
	bé un codony en flor,
	bé un pomell de sortilegis inesperats.
	Capvespre amorosit per cristalls
	i plomatges esvaïts: humitat de verdes
	herbes dins la vella font del desig.
	Com un Catul, adreces l'enfiladissa
	per damunt l'hopalanda que amaga
	discretíssims lleons de sang i plata.
	Efluvis de mel i d'ambre volen traspassar
	els ulls que encaren l'altra llegenda:
	Montsegur, castell egregi en la memòria d'un país
	custodiat sempre de boira, de forest salvatge.

L'amant i l'Occitània
	Cremar tots els marbres del teu rostre
	dins una mar fugissera d'incendis
	i estimar-te com el millor portent de primavera.
	Amant encorralat per filtres i llençols,
	viole l'espai d'enfuriades gavines
	colpejant els murs i les pedres de l'antiga derrota.
	Un pleniluni passa ara el talismà
	que ja vam entreveure en algun país llunyà.
	l'amor demanarà les seues monedes on els mercaders
	elevaren les torres transparents de l'Occitània.
	Ara et naixen, entre les sines, llaüts impossibles:
	el naufragi que profetitzaren els trobadors d'Europa.

L'Albufereta

Han passat vint anys per la teua pell i la llum i la joia amb què vas encegar els meus ulls retorna amb un posat digne d'un guerrer lúcid i trempat. Batalles i ferides t'han marcat els mossos a l'espatlla mentre els teus plors recremats per la ràbia dels desamors es rebel·laven envers el fàtum, senyor de la galàxia. Tornes amb uns senzills i càlids trofeus: tendreses i arraps que vas lliurar al si del solc de la teua insubornable exultació. Cap Ítaca, però, podràs oferir a aquell vailet de l'Ausiàs, car has mesclat ja els sanglots amb les paraules i la vida per mil desastres l'has empenyorat. Després de tot, poeta, encara ets ben viu i hauràs de lliurar tot sol altres mil batalles per damunt les runes i l'heura que conformaran per sempre el teu perfil d'amant.

La mar vessa ara la joia damunt els teus ulls inundats, des de la llum del nou dia. Ahir, desbocat el cavall de la imaginació, a punt estigué d'estavellar-se envers les tenebres de l'estultícia. Recobres de nou el timó i la bitàcola i tornes a somriure al mar, sagaç amant que juga encara de confident. Felices les Nereides corren per la platja mentre la bromera puja lasciva per les cuixes dels amants. És l'hora d'oferir la pell i l'ànima a Osiris. Des del record, la meua mare em somriu mentre torne a beure aigua dintre les seues mans. Al fons, l'Illa, bella e puta signora, des de la badia en èxtasi, t'acluca, còmplice, l'ullet més seductor.

Mantis religiosa
	L'emperadriu de l'Orient t'assumirà els verds ulls
	i els llavis de plata mentre t'anirà corcant
	els plaers de la ment i et desvetlle el dragó
	que regna dins el seu miharab, a l'entrecuix.
	Et sentiràs jove, lliure i feliç
	mentre fantasieges el portent de la núbil carnassa.
	El carro alat del ponent encès
	restarà atrapat com una llepassa
	dins el dèdal de l'iràs però no tornaràs.
	La mantis t'imposarà la seua natura.
	I la teua ànima, com un subtil fil de matinada,
	te l'hauràs de transformar tot sol
	en la crisàlide d'una altra primavera.

L'argonauta es llança a l'aventura de l'Orient...
A la memòria de Joan Valls
	L'argonauta es llança a l'aventura de l'Orient.
	El jardí dels marbres destrossats,
	l'antiga esplendor abrusada pel sol dels invasors,
	les oliveres desaparegudes dins la mar dels ignorants:
	difícilment podem reconèixer ja les illes de la saviesa.
	On són ara les fulles dels llorers que coronaven els poetes?
	On són ara els nenúfars que escoltaven llurs versos?
	On és la pau del somni que desvetlla encara la meravella?
	La polpa del dits recorre els telers de totes
	les Ítaques petites, solitàries, a l'aguait inútil
	d'una altra Atlàntida. Mentrestant, cremes a l'aire
	en un vaixell sense rumb, les darreres parpelles a l'Orient.

Retornaràs al jardí de casa des d'Ítaca...
	Retornaràs al jardí de casa des d'Ítaca.
	Aviat t'assabentaràs si els teus voldran reconèixer-te.
	Amb una barba farinosa de versos
	i un pomell de dolces vicissituds a les mans,
	et somriuràs davant la intolerància de la tribu,
	davant l'encarcarament dels nous patricis.
	Des del bell colze dels records, embadaliràs
	els amics amb tendrors sublimades a la foscor,
	amb confidències als capvespres amerats de salzes,
	amb aquella passió de Galatea pels teus atributs.
	Ben pocs endevinaran si la faula es fon
	o supera la imaginació: venes i ocells
	aixecant tot d'una la imaginació del faune.
	No et moriràs mai.
	Els fills de les amants recordaran el prodigi.

A Ibn Jafayãâ
Sóc font de llàgrimes i nostàlgia. Fins quan ploraré la desaparició dels amics i la pèrdua de la meua joventut?
	No em seduiràs per les llàgrimes de la gravetat.
	No reclamaré com tu la plaça de l'oblit
	per tots els qui ja no hi són, per tots aquells
	amb qui vaig gaudir els primers estendards de la il·lusió.
	Les cases buides dels amics esdevenen fanals
	il·luminant les murteres i les heures de la nit.
	Molts d'ells han mort civilment fa temps
	mentre la vida m'extasia amb passatges de lluna plena,
	rnentre l'altre jo aprén el domini de la saviesa.
	Com un poema esquinçat per la passió,
	hauríem de cercar tots dos l'harmonia a través de
	les deixalles d'ors i músiques, de flors i jardins,
	de petits cors que ploren a l'horabaixa,
	d'algun tendríssim brasquer gairebé oblidat.
	Així, potser alguna cítara o violoncel planyerà el teu comiat.
	Difícilment et donarà temps d'equilibrar els contraris.
	La turbulència del riu donarà pas a la claredat del silenci,
	a una sentor de gesmils dins la primavera de llençols estesos
	que escamparan les paraules que mai no arribaràs a dir.

Ítaca

Amb marbre de Carrara et cisellaré de nou, amor, com una antiga esplendor amb passió restaurada, com una plèiade de coloms fugint a l'alba.

Emergiràs sempre de la meua mar com una àmfora incòlume, com un llençol calent tacat de gesmils, com un vailet cruixint tendreses i somriures.

Deliri que fon la neu, et perseguiré foll d'amor per tota Mare Nostrum, mentre els lleons de Creta encendran vells fulgors amb armes i bronzes.

Els Ciclops des del seu trespol bramaran tot el coratge amb els vents iconoclastes de l'Egeu.

El tren, el cant, els ulls

El tren, ell mateix, va dient-se adéu: li caldrà una fugissera sentor per a acomiadar-se? Esgotats els odres antics, la libèl·lula cerca la darrera màgia dins les magranes esqueixades per color suprem, per aquell tacte superb. Tota una vida aguaitant el suc més dens. Inútil ofrena als déus que reclamaven altres virtuts. l'epitafi desafiador que plantares de jove, lacònic i venjatiu, t'aclucarà l'ullet.

Pressent que ha arribat davant el solemne: segur d'ell mateix, penetra dins la cova. Sense trona, sense dalla, la dama de l'alba el fitora dempeus a mesura que el rostre va transformant-se en les mil i una amants que potser floriren com aigua de maig entre les cames. L'heroi es resisteix al darrer joc seductor. Fútil rebel·lia en mans de la dama que traurà el punyal al moment just. L'ombra definitiva escamparà el capvespre i regnarà amb aquell fulgor singular. El cant romandrà dins algun búcar il·luminat.

Ulls amerats amb faules i llunes del passat. Voluptuositat d'ensomnis acolorits a l'hivern. Penyores arrelades en anells i papirs. Conjurs i sortilegis per retornar el moment. La vida ben aviat relliscarà pel riu com una fulla anònima i marcida del tot. El cant, amb un to greu, mirarà d'omplir el buit.

Amb cendres i diamants t'hauria...
	Amb cendres i diamants t'hauria
	agradat gravar el millor càntic.
	Declararàs la veu damunt
	papirs de soca d'olivera
	i l'escriuràs amb plomes d'ocell ferit.
	Sols així, amb la sang i el patiment d'altri,
	elaboraràs els més delicats filtres d'amor.

Estampes del país

No m'agraden massa els convits. Si de cas, algun que altre reconeixement a taula, enmig de la tribu estimada. Això sí: un bon dia us sorprendré amb faves tendres, voluptuosament assaonades amb oli puríssim i amb un polsós vi de la Condomina. A més d'un, debellit, se li xuclarà el moll de l'ànima. No farem cants ni excessiva retòrica: recordarem les veus d'aquells cantautors amb un punt de nostàlgia de vells lluitadors. Mig somnolents, mig solemnes, desvetllarem la caixa de música dels ideals sobrers, mitjançant els ulls que fitoren les ments. Ens creurem potser que la vida és això: una estona de bona llar compartint els silencis. Al camp la neu acumularà el solatge del clar país i unes petges solitàries rememoraran les cavil·lacions del singular poeta valencià.

Van trigar molt de temps les tellines al Cabanyal d'esdevenir infantes reials. Embolcallat amb tendres sogalls i maragdes jugaves amb elles de menut enmig de petits sols, trossejats i mig perduts damunt la sorra. Miraves d'obrir-les inútilment amb les dents: n'intuïes la seducció, la refulgència de la molla. Moltes llunes càlides van passar al davant teu fins que descobrires la seua reial condició: assaonades amb tomata i ceba, sublimades per les tendrors de la mare a la llar, t'encetaven tot un món de delícies sensuals que engolies amb els ulls clucs i perversament exhaust. Com un conqueridor de qualsevol galàxia començares a singlar el làser en la nit.

El vell savi del país contempla el riu de la vida i ja no el reconeix. Els nous habitatges d'acer i ciment són ben hostils als insectes i ocells. La mà del temps atansa el mil·lenari d'una implacable lletgesa urbana. Gesmils i buguenvíl·lees tan sols gosen rebel·lar-se dins les artèries. Brogits, fums i caos il·luminen la gran misèria dels bells burgesos. On és aquella frescor i tendresa del camp? On són les oliveres i els eucaliptus que feien somiar la fidelitat d'un poble? El sol perd la força d'antuvi i al cel li escalden sovint els ulls. Des del confí, els nous genets de la dalla -la pesta, la sida, el càncer, la droga- cavalquen damunt els bells corsers del diable. Somriurà el savi a la infàmia del temps que el castiga? Podrà el riu retrobar el pristi llegat de les deus? Més enllà del somni que sempre ens aguaita, al cor del vell li esclatarà l'alba.

Una encisadora fada esdevenia la noia amb pèl de panolla.

Enmig del conjur de garses ella t'oferia el sortilegi.

Els becs cruixien càlidament amb el cristall fúcsia del capvespre.

Amb la vareta del prodigi, la fada il·luminava les deus del coixí amb sentors d'alfàbegues a l'estiu.

	Quan els anells et circumden,
	quan el gat de la passió
	t'arrape de valent les entranyes,
	quan el record esdevinga una gran taca
	d'oli bullint-te l'absència,
	un poema tan sols aleshores
	et podrà atorgar, mar endins,
	el passatge de l'últim veler.

Els ulls aiguamarins de l'illa contemplen els cristalls de sol reflectint el teu vestit blanc.

Ai nina, nineta de fira, amor jo et portaria si no fos presoner

per dentudes bruixes embolicant el velan mariner.

Et pujaré el càntir des de la font a casa.
Et sorprendré aviat amb un xanglot de raïm i un pomell de meravelles.
Cridaré ben alt el teu nom des del polsós silenci de teranyines on dormen les ungles corcades.
Des del bell poltre del desig et cavalcaré amb una ràbia inaudita.

A Alacant i les fogueres

Cruix la síndria entre les dents enmig la nit de Sant Joan.

Ja ens mulla la rosada l'alegria del cor entre maduixes i plenilunis que il·luminen les crisàlides.

Mengem coques i bacores enmig del mall de trons. Deixeu-me prendre, de nou, el darrer ros de Sant Joan!

	Amor de mar endins
	cap a altres continents,
	navegant en vaixell de paper
	i xiquets amb vestidet mariner.

Des de Hyde Park, la lluna ruborosa de núvols m'acompanya fins a la cambra.

La balada que us plany el trobador encendrà pits de donzelles a mig obrir.

L'amor descordat s'endurà a la tomba la meravella de l'engany i la ploma.

	Com la flama em penedesc, morint-me
	dins l'espès fum de la nostàlgia.
	Sense closques i escuts, per damunt
	del rovell marró dels anys, cap a la llum
	de les illes ignotes que desvetllen sortilegis,
	cobriu-me, com Neruda, amb llençols de blau,
	núvols blancs i pedra, poemes amerats de passió,
	i així podré contar-vos les vides de ma vida.

	Embolcallant somnis amb falles de plàtan,
	dibuixe els ametlers en flor a l'estany dels pares.
	Com Aquil·les ferit al turmell per la lletgesa urbana,
	regire la memòria per retornar al jardí de casa
	i erigir de nou aquells arbres de la infantesa.
	Llàgrimes de pluja pengen suïcides pels xops
	de vol estirat en aquest hivern de preludis.
	Som enmig d'un espectre de boires i teranyines.
	Som enmig de terres farcides de mites i llegendes.
	Som encara al bell mig del vell cor fatigat d'Ítaca.

	No sé si el foc o el bram de les paraules
	mantenen viu el polsim daurat del darrer perfil.
	l'arnès comença a perdre l'argent esculpit.
	Tan sols l'espasa, esmolada i a punt, penja d'un fil.
	Els ulls i els sentits vigilen de prop el brasquer.
	El gos, savi i vell, manté en silenci
	un domini absolut en l'empedrat del carrer.
	El zèfir broda per les arbredes el cant darrer.

	Davant teu la mar blanca que somniaves de menut.
	És l'indret i la faula amb què l'àvia
	t'aspergia amb el cant del colibrí.
	Potser et caldrà ara un bany de neu
	abans d'escometre la balada definitiva.
	La febre dels ulls donarà pas a la molsa llegendària.
	Cap altre ocell no batega ja al teu voltant
	demanant focs suïcides o crostes angelicals.
	Fuig un cop més del torb que t'assetja.
	Retroba el fugisser amagatall de la teua primavera.

	Sense cap sentor de terra coneguda
	trepitges indrets i fronteres,
	mirant de deslliurar-te d'aquell
	posat solemne que et debellia.
	Amb una gran dificultat et treus la roba
	car el fred i els teus et guaiten de prop.
	Lluny del país que somnies et mors
	cada dia un poc més, sense poder penjar
	l'arnès i asseure't damunt el pla sentir de les coses:
	un tros de pa d'horta, un xanglot de raïm,
	un vi de la terra, un lladruc de gos conegut.
	T'adones un cop més del seny del viatge:
	la bitàcola de retorn del teu vaixell
	mai no t'assegurarà el port dels teus.

Amor i mort entrecreuen mots incisius
	Amor i mort entrecreuen mots incisius
	amb encertades estrelles que fereixen el cap
	i el cor i, de vegades, l'entrecuix.
	Des de l'alé dels ardits poetes
	vares covar de prop suïcides tremolors
	i fruïres de l'al·leluia de la vida
	amb ulls golafres lliurats al prodigi sense hora.
	La tendresa, ballarina i sol·lícita,
	es va enamorar del florilegi de la ploma.
	Filòsof d'ensomnis i profunditats marines,
	tastares sovint la dolçor del petit avenc carnós.

	De la perla encara marina,
	dels seus tresors mai del tot coneguts,
	dels bells papirs retrobats a Alexandria,
	navegant de continu per la mar ignota
	que separa l'illa de l'últim adéu,
	atansaràs a la fi el poema del gresol il·lustrat.
	Fidel als vents que controlen la vida,
	enfiles el galió envers la nova fortuna,
	sense mirar enrere ni escoltar veus de sirena.
	Els ulls de la passió esdevenen ja perles marines.

Epitafi

Arravatament de bresquill a l'engonal, oh anhelada pell bruna fins a l'èxtasi!

Delícia dels ulls que creix infinita quan el tacte recorre els plecs de luxúria

i descobreix, al cim, aquella porpra rebel que mossegues fins al punt més virtuós.

Oh ínclita passió que t'atenalla al record! Gosaràs retrobar-la dins l'arbreda perduda?

	Deixares caure sobre Roma uns ulls esbiaixats
	en recordar aquella altivesa del seu passat.
	Un vell magnoli t'aguaita des de la finestra
	pegant foc a records de plenilunis i sang esvalotades
	de vells cossos i maduixes escollides per la fortuna.
	Sense èmfasi, t'has mudat per al reencontre
	amb un xic d'il·lusió per acarar-te de nou
	amb les fonts musicals del Bernini.
	La vida te l'has devorat ja com un xiquet que punxa
	massa de pressa els globus de cotó-en-pèl ensucrats.
	Mentrestant, la tarda cau dolçament sobre els muscles
	i un grapat de teuladins fugen des de la cambra
	fins la il·lusió dels campanaris més remots.
	Ah covard contestatari, com no goses acompassar
	l'alé mesurat a l'esplendor de l'instant que t'anega?
	Ho desitges o no, Roma és la font i la vida
	i la vida encara es troba al teu abast.