  Somni del poeta
|
|
Avui l'he vista dormir. |
|
|
|
Era... quasi somni de poeta. |
|
|
|
Quina cosa més us puc
dir! |
|
|
|
El meu somni tancat tant de
temps |
|
|
|
esdevingué el seu cos de
dona adormit, |
|
|
|
i ella, somniant la meua
ànsia i remor de passos |
|
|
|
mai tan agradívols al seu
oït, dormia. |
|
|
|
Es lliurava tota sencera, |
|
|
|
en sentir-se absent del dubte, |
|
|
|
que durant el dia tancava |
|
|
|
amb estrenyiment en el seu
calze. |
|
|
|
Recorregué amb la vista
sorpresa, |
|
|
|
així com l'ombra de la sala,
el seu turmentat |
|
|
|
cabell, infidel al seu destí
primer |
|
|
|
de prendre la color i la saba al
forment; |
|
|
|
les violetes dels seus ulls,
bategants |
|
|
|
i indecises pel seu calze
d'origen, |
|
|
|
i l'arrufada del front ferm
mantenien encara |
|
|
|
antics desdenys, i m'aturí
en la seua boca, |
|
|
|
enveja de tantes fonts de ser
somrís, |
|
|
|
de ser sospir, de ser boira, |
|
|
|
de ser... quasi somni de
poeta. |
|
|
|
Les meues parpelles recorregueren
la resta |
|
|
|
evidenciant les meues paraules i
roses, |
|
|
|
i així els seus
braços, muscles i sines |
|
|
|
s'entreobrien d'encesor i
d'esperança |
|
|
|
davant el meu parpalleig suau i
penetrant. |
|
|
Dolça criatura a
Segòvia
|
|
Entrà la nit i
apivagà |
|
|
|
l'última rosa dels teus
dubtes. |
|
|
|
La flor altíssima,
inextingible, suau |
|
|
|
dels teus llavis bressà la
incertesa. |
|
|
|
Eres feliç. Malgrat la
mateixa vida. |
|
|
|
Malgrat els tèrbols desigs
de les altres |
|
|
|
que dormien eternament mortes al
voltant. |
|
|
|
Totes les altres, aigua sempre
enfangada |
|
|
|
en la seua voluntat de femelles
satisfetes. |
|
|
|
Encara el tornaveu de les darreres
paraules, |
|
|
|
abans de sincerar-se en el
somni, |
|
|
|
havien ferit la humilitat de
l'ombra. |
|
|
|
|
La brisa castellana, baixant |
|
|
|
de vertical nit,
eriçà les teues galtes |
|
|
|
adherint àvides la humanitat
llunyana |
|
|
|
de pupil·les desflorades en
gebres amargs. |
|
|
|
Per contrast amb la calor del teu
cos verge, |
|
|
|
la imatge, el somni d'un bes de
primavera remesa, |
|
|
|
rabent en les venes, es
capbussà, zumzejant |
|
|
|
i remenejant tots els porus, totes
les cèl·lules |
|
|
|
del teu cos nerviós,
bellugadís, ben fet. |
|
|
|
|
Vas mirar de nou l'argent
cristall |
|
|
|
de la teua nit i la
satisfacció et besà |
|
|
|
en les parpelles, que ruboroses
cediren. |
|
|
|
Sí, eres feliç, et
desitjaves com eres. |
|
|
|
Deliciosament humil,
dreçares |
|
|
|
les teues sines altives i
estengueres |
|
|
|
les mans en actitud amorosa, |
|
|
|
i el silenci nocturn, en galanteig
audaç, |
|
|
|
te les besà
cerimoniosament. |
|
|
|
Esdevenir en el càntic
|
|
Cal ratllar el paper de tard en
tard. |
|
|
|
I veure acréixer el
sofriment, |
|
|
|
quan la dansarina del
sentiment |
|
|
|
es converteix, feixuga i
esquàlida, en expressió. |
|
|
|
Cal parir per a continuar
malvivint, |
|
|
|
rosegant els muscles a la
mort. |
|
|
|
Jo sóc dels qui creuen,
certs, |
|
|
|
que la mort hom la pot convertir en
pols |
|
|
|
abans que ens enlluerne per a
sempre. |
|
|
|
Si almenys un imperiós
desig |
|
|
|
romangués eternament en el
paper: |
|
|
|
esdevenir en el
càntic!, |
|
|
|
acceleraríem el trot del
darrer cavall apocalíptic. |
|
|
|
Tan sols suportarem, |
|
|
|
amb humilitat de savi malalt, |
|
|
|
l'alé brodat en taules |
|
|
|
de solitud de veí sense
nom, |
|
|
|
al llarg de les recolzades de la
mort. |
|
|
Prec
|
|
Deixa'm, oh mort, |
|
|
|
beure sobtadament, |
|
|
|
a soles, el meu got. |
|
|
|
|
Vull palpar abans el vidre, |
|
|
|
angúnia meua que xucla |
|
|
|
rius de solatge del més
enllà. |
|
|
|
|
Aqueix més enllà tan
exacte, |
|
|
|
tan aturat en sòrdid
anell, |
|
|
|
sangonera de l'anhel que deixa el
mot. |
|
|
|
|
Vidre descobert, recollit, fet |
|
|
|
per les mans brutes del net
obrer |
|
|
|
que ajuntà el plor i
l'alé de l'estómac buit. |
|
|
|
|
Així els meus pares,
besant-se |
|
|
|
en el treball i escopint l'odi de
la guerra, |
|
|
|
crearen vida i mort, mort i vida,
el got. |
|
|
|
|
Got, vidre, cristall, quina
justa |
|
|
|
contenció, quines amargues
ribes |
|
|
|
d'exactitud cerquen la
procel·losa mar! |
|
|
|
|
Com per força, amb
l'oració |
|
|
|
agra de cecs rosaris |
|
|
|
aixecarem vellíssims, de
nou, el calze. |
|
|
|
El fruit de l'enyorança
|
|
Evidències de tardor
retrocedeixen |
|
|
|
davant l'acerada comprensió
de la mort. |
|
|
|
Mort hem dit, no partida. |
|
|
|
Com les flors que, en retut
lliurament, |
|
|
|
les satisfà el vent
esfullant-les, |
|
|
|
i felices emprenen sobtoses
gestacions |
|
|
|
de vols i de somnis, per a
parir |
|
|
|
dissortats sentits
d'esperança, |
|
|
|
descentrades dins la pols. |
|
|
|
Així la vida, amb repetit i
esgotador cicle, |
|
|
|
oferirà la seua virginitat
al no-res. |
|
|
|
Si tan sols, moments abans de
deixar |
|
|
|
de comprendre-ho tot, un ascens
fugisser d'oronelles |
|
|
|
airejàs ben lluny l'amor
adquirit a les coses, |
|
|
|
joiosos
col·laboraríem |
|
|
|
en la destrucció de les
pròpies cendres. |
|
|
|
Mentrestant vaguem,
desconeixent |
|
|
|
per què crida aïrada la
sang |
|
|
|
en sadollar femenines copes al seu
abast, |
|
|
|
si parit està el fruit de
l'enyorança |
|
|
|
de baladres sense
destí. |
|
|
Els tres cops definitius
|
Ai Mort, així et diu sempre
el teu moment quin és!
CARLES RIBA |
|
|
Arribarem fins a la mateixa |
|
|
|
porteta de la mort. |
|
|
|
Un home només, |
|
|
|
encès de
mil·lenària set, |
|
|
|
aixecarà la nit del seu
nord |
|
|
|
i donarà exacte,
enfebrat, |
|
|
|
els tres colps per al pas
definitiu. |
|
|
|
Amb noble faç de
servitud |
|
|
|
a un difícil silenci, ben
arrelat |
|
|
|
en la fondària de
pruïges solitàries, |
|
|
|
es disposarà aquest |
|
|
|
petit home, aquest tu, |
|
|
|
a foradar el costum de l'ull |
|
|
|
amb un somrís rebel. |
|
|
|
Tal vegada no ha pensat |
|
|
|
massa en allò que
deixa: |
|
|
|
basarda de fosca solitud
alçada. |
|
|
|
La pau del buit continuarà
fent |
|
|
|
mil carasses famolenques al
viatger |
|
|
|
que, encalçant els ciris
asprívols |
|
|
|
de la petita llum atreta, |
|
|
|
haurà donat testimoni |
|
|
|
del seu cresol las. |
|
|
|
Fora porta i enlairats en el
no-res, |
|
|
|
vagarejarà, amb llargues
cues |
|
|
|
del temps inútil, el
millor: |
|
|
|
vetles de mar en lluita |
|
|
|
i guaites d'alba. |
|
|
En memòria de
Federico (1936-1961)
|
la muerte puso huevos en la
herida
F. GARCÍA LORCA |
|
|
Vint-i-cinc fiblons del sol, |
|
|
|
egua muntanera en el temps, |
|
|
|
neguen ous en la folla espera |
|
|
|
i limiten el baladre negre de ta
vida. |
|
|
|
|
Vint-i-cinc gossos morats |
|
|
|
udolen en la nit de sòlid
gebre, |
|
|
|
estimulant, famolencs, els sinuosos
senders |
|
|
|
treballats lentament i tossuda en
els teus costats. |
|
|
|
|
Vint-i-cinc banderons de la
tremolor arcana |
|
|
|
despullen els anhels indecisos |
|
|
|
de l'alba en el teu front,
assenyalant |
|
|
|
greument el pas de la nova
generació. |
|
|
|
|
Vint-i-cinc roses, com vint-i-cinc
poemes |
|
|
|
teus estroncats, roden en
sangonosos calzes |
|
|
|
i criden sota terra en un pit de
lliris blancs |
|
|
|
i un cor tan gran com el teu,
Federico. |
|
|
Em
sorprén
|
|
Em sorprén, des de tanta
distància ja, |
|
|
|
tenir-te agafada al meu cor |
|
|
|
com un tossut grapat d'algeps. |
|
|
|
Quan mire la tendresa d'un
braç nu, |
|
|
|
quan m'embadalisc en la
bresquilla |
|
|
|
d'un bescoll de donzella de setze
anys, |
|
|
|
rancuniosament reclame el meu
primer àngel |
|
|
|
que t'ompli de besllum i saba de
primers versos. |
|
|
|
(Per què cal tensar sempre
l'arc |
|
|
|
entre el que passa i el que ens
passarà, |
|
|
|
amuntegant la mateixa cendra?) |
|
|
|
Ai Carme o petita
pàtria! |
|
|
|
Tant se val el nom just de la
ferida |
|
|
|
en amor de dona no palpat |
|
|
|
o en voluntat d'atapeït poble
des de l'exili. |
|
|
Coratge de vella por merescuda
|
|
Dintre els nostres ulls |
|
|
|
portem una veritat petita i
neta |
|
|
|
-veritat de sang nova- |
|
|
|
que desfà el glaç de
les paraules |
|
|
|
que l'entornen,
empresonant-la. |
|
|
|
I a tota hora, els joves, |
|
|
|
jugant-se el no-res |
|
|
|
a cavall de la mort, |
|
|
|
emprenen, en aspres sorrals |
|
|
|
de països d'ufanors
antigues, |
|
|
|
dures cavalcades cap al blanc
mur |
|
|
|
d'impossible escalada, |
|
|
|
a trenc de llavi la suor |
|
|
|
de les cabelleres del dur
ponent, |
|
|
|
encoratjats de vella por
merescuda |
|
|
|
per no poder mai clavar a
l'aranya, |
|
|
|
amb punyalada intel·ligent i
profunda, |
|
|
|
el propi nom de
cadascú: |
|
|
|
única rosa perdurable. |
|
|
Avui escriure
|
|
Avui escriure dolor propi, |
|
|
|
encara que siga d'espantosa
fam |
|
|
|
aferrada a rosegó de pa
negre de postguerra, |
|
|
|
és ferir salvatgement
l'idil·li dels fartons. |
|
|
|
Fes-los panegírics i
rebràs benediccions |
|
|
|
a cabassos, digues-los que els seus
fills |
|
|
|
són ben trempats, i amaga
tot seguit els teus, |
|
|
|
perquè no s'espaordisquen en
veure les panxetes |
|
|
|
unflades pel cuc de
l'anèmia; |
|
|
|
i així et deixaran que
furtes una taronja més, |
|
|
|
o que arribes un minut tard al
treball. |
|
|
|
Ara que l'hora estimada, el vers
humil, |
|
|
|
els ideals ermitans de somni i
dolor, |
|
|
|
la primfilada follia en passar la
mà |
|
|
|
pels corns de marbre, ara que tot
això |
|
|
|
esdevé anècdotes
d'una petita i particular història, |
|
|
|
considerem el crit del qui
brama |
|
|
|
ofegat pel pes d'una gran
bota. |
|
|
1939
|
|
Era com una gata en zel. |
|
|
|
Als pocs mesos d'haver eixit
jo |
|
|
|
del ventre de ma mare |
|
|
|
-enmig dels singlots de les
bombes |
|
|
|
i del pressentiment de l'hora
fosca-, |
|
|
|
em va triar aquella gata negra,
lluent, d'annunziana. |
|
|
|
Els escarabats verds dels seus
ulls, |
|
|
|
en guaitar per la finestra,
colpejaven |
|
|
|
tota l'escala del meu esglai
infantil. |
|
|
|
Ella, amb una passa militar |
|
|
|
i amb uns grunys de to
condemnatori, |
|
|
|
s'arribava als dies més
nostres |
|
|
|
i d'una urpada enderrocava |
|
|
|
la voluntat de diverses
contrades. |
|
|
|
I ella es bevia la llet |
|
|
|
que hi havia dins el plat i em
pertocava; |
|
|
|
després marranejava la que
no volia, |
|
|
|
mirant-me de reüll. De
sobte, |
|
|
|
pegava un bot i es posava al meu
costat |
|
|
|
i, nit darrere nit, m'arrapava |
|
|
|
els ulls, a poc a poc,
marcant-me, |
|
|
|
com un tatuatge propi d'una guerra
civil, |
|
|
|
la presbícia de diverses
generacions. |
|
|
1947
|
|
En la llarga postguerra dels
fanatismes |
|
|
|
-o en els fanatismes de la nostra
postguerra, tant se val- |
|
|
|
també hi havia reis per als
pobres. |
|
|
|
Amb una bellesa cruel, aquells reis
a sou |
|
|
|
enlluernaven les caneles mocoses
dels infants |
|
|
|
amb ponts de somriure forçat
i a estall. |
|
|
|
Admirablement fantasmals, ells
sabien fer |
|
|
|
la màscara de la
protecció |
|
|
|
amb un gran aparell militar de
victòria feridora. |
|
|
|
El tel de la virginitat t'impedia
en els teus |
|
|
|
primers anys de veure més
endins del brodat fratricida |
|
|
|
de tot allò que, més
tard, en reconstruir-t'ho, |
|
|
|
et suggeriria alguna cosa
més que la gota agra |
|
|
|
de l'espectacle. Recordes que, a
canvi d'un bes |
|
|
|
i d'una abraçada prou
cerimoniosa, Ses Majestats d'Orient |
|
|
|
anaven investint-los cavallers per
als durs oficis |
|
|
|
de la il·lusió i de
la fam, amb el present, |
|
|
|
per a tot infant, d'un cavallet
llustrós, |
|
|
|
amb ulls de peix pudent. |
|
|
|
Per a arrodonir-te la farsa, |
|
|
|
alguna veu familiar, amb la bona fe
viscosa |
|
|
|
d'alguns talps pietosos del nostre
país, |
|
|
|
i amb les llàgrimes del
cas, |
|
|
|
t'anava traduint al teu llenguatge
infantil la seqüència: |
|
|
|
«Veus, Lluís, com se'n
recorda Déu, dels pobres...?». |
|
|
1960
|
|
M'haveu demanat uns versos |
|
|
|
que ens parlen en llenguatge d'anar
per casa |
|
|
|
com segueix els curs de la
malaltia |
|
|
|
d'aquesta clivellada terra. |
|
|
|
I aleshores em feu pensar en
l'escorrim |
|
|
|
d'aquells dies negres de quan
érem infants |
|
|
|
i cantàvem al pati del
col·legi |
|
|
|
-amb molta il·lusió
de catecúmens- |
|
|
|
unes glòries foranes i
imaginàries. |
|
|
|
L'àngel de la
traïció guaitava ja |
|
|
|
l'instant de trucar a tanta
porta |
|
|
|
d'esdevinguda joventut
desemparada. |
|
|
|
Ara el tenim, aquest àngel,
pujat |
|
|
|
a les barbes de la premsa |
|
|
|
i ens fa ganyotes per seguir el
joc |
|
|
|
del fava, munta i calla. |
|
|
|
Però ja un bac ens va
migpartir el semblant |
|
|
|
i la donzella de la sang va
vessar-se |
|
|
|
dins la llengua, cap a
l'esquerra. |
|
|
|
I així vam fer-nos a la mar
deixant, |
|
|
|
com a espectadors del port
segur, |
|
|
|
l'aclaparant confraria dels
cavernícoles |
|
|
|
amb els seus prudentíssims
-i punyetíssims- |
|
|
|
dictats tòpics de
sempre. |
|
|
El sol del teu país
|
|
|
La primavera se t'ha plantat al
davant |
|
|
|
com una falla i t'ha fustigat |
|
|
|
les galtes humiliades de la teua
fe. |
|
|
|
El sol, avui més que
mai, |
|
|
|
t'ha mossegat com el gos
rabiós |
|
|
|
que no reconeix l'amo. |
|
|
|
Un sol que podia haver vingut |
|
|
|
des de la Ribera Baixa, des de la
Plana, |
|
|
|
des de la meua platja de la
Malva-rosa |
|
|
|
o des de tota la llum que em va
encegar |
|
|
|
a la badia de Ciutat de
Mallorca. |
|
|
|
Un sol que fon
l'absència |
|
|
|
de la teua olor de peix fresc, oh
mare! |
|
|
|
i que m'arrapa de cap a peus |
|
|
|
com un coit interromput. |
|
|
|
I va deixant al descobert |
|
|
|
la meua adherència al teu
davantalet blau |
|
|
|
i a la teua sorra del Cabanyal |
|
|
|
Un sol que m'ha portat
reverberacions |
|
|
|
de vells, de piles de vells de la
nostra gent |
|
|
|
que passen el dia, qualsevol
dia, |
|
|
|
fent-se amb un elegant i assenyat
estoïcisme, |
|
|
|
la darrera cigarreta. |
|
|
|
I com aquest mateix sol |
|
|
|
els crema de valent la xerrada |
|
|
|
la qual, com una bava
tendríssima, interminable, |
|
|
|
cau sobre la font de la
plaça de la vila |
|
|
|
que van construir els avis dels
nostres besavis. |
|
|
|
Fas esforços per
sentir-los. |
|
|
|
Fins i tot mossegues amb
fúria |
|
|
|
el llarg fil de la
distància. |
|
|
|
Tant hi fa! La veritat és
que la mort |
|
|
|
et va xafant contra una llengua
estrangera |
|
|
|
un poc més cada dia, lluny
dels teus. |
|
|
|
I per això el sol
t'assenyala implacablement |
|
|
|
el color brut dels
llençols |
|
|
|
amb què has de tapar-te cada
dia, |
|
|
|
fins que, a genollons, et
sàpigues |
|
|
|
guanyar l'alegria del retorn |
|
|
|
des d'una terra on el plor pel
treball |
|
|
|
de dos jornals no és massa
conegut. |
|
|
L'home del teu país
|
|
I aquest home, amb ulls
ennegrits |
|
|
|
de valencià en terra
estranya, |
|
|
|
somiarà la seua tornada |
|
|
|
amb peus de plom i rellotge
d'arena. |
|
|
|
Haurà bellugat sovint la
bola |
|
|
|
de cristall de l'àvia
Encarnació, |
|
|
|
on va aprendre les meravelles de la
neu |
|
|
|
caient amb una fotogràfica
lentitud |
|
|
|
sobre les cases de la
infància |
|
|
|
que sempre porta a rossegons. |
|
|
|
Baixat del camp del somni, |
|
|
|
el veureu passejar-se pel
carrer |
|
|
|
les Barques, atansar-se al teatre
Principal |
|
|
|
i parar l'orella davant el crit del
joglar. |
|
|
|
I l'home seguirà guaitant
cristalls de llibreries |
|
|
|
on lletretes impreses ballaran
noms |
|
|
|
en la nostra llengua i
mirarà de furgar |
|
|
|
dintre els balcons, per tal de
saber |
|
|
|
si els pares continuen empentant
els fills |
|
|
|
a la suïcida fugina del
vernacle. |
|
|
|
Potser, assegut aquest home a la
Glorieta, |
|
|
|
creurà sentir de llavis d'un
obres de vila andalús |
|
|
|
el flamenco de costum i els crit
d'Al Vent , tot plegat. |
|
|
|
I l'home, aquest valencià,
aquest tu, |
|
|
|
farà el balanç
d'aquest magre menjar |
|
|
|
i s'omplirà de febre, de
coratge i de seny |
|
|
|
«... per l'única
possible, |
|
|
|
perseguida vida nostra». |
|
|
Lletres obertes a Ausiàs March
|
|
Que em diries tu, sorrut
Ausiàs March, |
|
|
|
si et conte que em vaig portar a
Amèrica, |
|
|
|
des de la meua petita Ítaca,
sota el braç, |
|
|
|
els teus versos, i els vam
començar |
|
|
|
a desempolsar de nou, un per un, a
les classes, |
|
|
|
contra aquests colors de fulla
furiosíssims, |
|
|
|
contra aquest autumne
poderós que em bufeteja |
|
|
|
amb els seus rojos, amb els seus
grocs, |
|
|
|
i amb un pietós i
lànguid capvespre. |
|
|
|
Tu que vas saber tastar de les
dones el just |
|
|
|
per a parlar-ne sols el que tenen
de veta blava |
|
|
|
o de llir entre cards; mentre el
teu sexe |
|
|
|
anava escrivint la veritat de la
teua vida. |
|
|
|
Ara, amb una sang de vint i tants
anys, |
|
|
|
i amb ganes de festejar la
victòria de la carn, |
|
|
|
anem interpretant les meravelloses
mentides |
|
|
|
i les teues ramalades davant la
sorpresa dels enagos. |
|
|
|
|
Avui que el sol d'hivern |
|
|
|
es trenca en cantelluts
trossos |
|
|
|
contra aquest engolidor
Mediterrani |
|
|
|
i que els carrancs de la llum
s'enfilen |
|
|
|
per les cames de dues tendres
neerlandeses, |
|
|
|
jo, gairebé sol en aquesta
Albufereta, |
|
|
|
òbric la clau dels
pulmons |
|
|
|
i llance el teu nom a les gavines
sense nord |
|
|
|
d'aquest esplèndid
matí de febrer: «Ausiaaaàs...!». |
|
|
|
I la mar comença a
bullir |
|
|
|
com la cassola en forn, cercant a
les palpentes |
|
|
|
totes les campanes dels teus
versos, |
|
|
|
enfonsades i badades, ja per
sempre, per la fam del monstre. |
|
|
|
Ai poeta! I com paguem aquest alt
preu |
|
|
|
de no poder trobar-nos al mateix
pinyó |
|
|
|
de la roda del temps! |
|
|
|
Jo que t'hagués parlat de
cuixes |
|
|
|
com brases incendiant les
platges, |
|
|
|
de pits de cirera tremolant sota
llençols |
|
|
|
de lluna al pal de la nit, |
|
|
|
de les teues caceres de passions de
mil forats... |
|
|
|
de la nostra terra
dessagnant-se! |
|
|
|
Però tu, senyor feudal amb
problema de consciència, |
|
|
|
just al cim de la història
del poble |
|
|
|
decidires d'anar-te'n, tu,
Ausiàs March, cavaller lletrat. |
|
|
|
Potser, algun dia eixiràs
d'enmig de la mar, |
|
|
|
com un Tritó, escumejant
versos, |
|
|
|
llum i els teus empouats
silencis, |
|
|
|
i de nou un vailet, tremolant, et
lliurarà la flor. |
|
|
|
In
memoriam
|
| Al guerriller Ernesto Che Guevara |
|
|
Grans malignes del bescoll |
|
|
|
han tornat a llançar
pus. |
|
|
|
Grans malignes del bescoll |
|
|
|
multipliquen les cabotetes de
pus. |
|
|
|
(La imaginació del meu
poble |
|
|
|
els anomena vespers). |
|
|
|
Grans malignes del bescoll
americà |
|
|
|
es belluguen insaciablement
carnívors. |
|
|
|
Tot sembla un film de
ciència-ficció. |
|
|
|
Tanmateix, la realitat supera la
metàfora: |
|
|
|
aquests vespers escopeixen pus |
|
|
|
i maten de veres els
capdavanters |
|
|
|
del poble, amb una
lentíssima viscositat. |
|
|
|
En nom dels propis ideals, els
grans |
|
|
|
estableixen -una vegada
més- |
|
|
|
l'epitafi honorable: |
|
|
|
«un manoll de sexe
assassinat |
|
|
|
i una revolució podrint-se
entre les cames». |
|
|
1972
|
De la pietat se'n riuen
|
| En homenatge a Pablo Neruda |
|
|
Neruda, ben poca cosa puc
oferir-te: |
|
|
|
potser una engruna d'aquest sol
mediterrani |
|
|
|
i algun que altre llimó que
et regalime |
|
|
|
la gola, el pols i el crit
estronxat. |
|
|
|
I a penes ho podré fer |
|
|
|
des del colze més aspre del
país, |
|
|
|
amb la vella basarda de
sempre, |
|
|
|
percaçant -tossut i
emfàtic- |
|
|
|
l'exòtica ciutat de la llum
i la indulgència. |
|
|
|
Almenys, ja saps que els poetes no
oblidem. |
|
|
|
Tampoc la teua terra,
esparverada |
|
|
|
davant el renill dels cavalls de
combat, |
|
|
|
ni la meua, inflada de malsons i
llàgrimes, |
|
|
|
mai no t'alçaran els armaris
de paret sense fons. |
|
|
|
A la barana del teu crepuscle,
Pablo, |
|
|
|
van quedar penjades unes
suavíssimes |
|
|
|
flors de gebre amb taques de lluna
roja, |
|
|
|
que ens ajuden a repassar la
consabuda història |
|
|
|
-la teua, la meua- |
|
|
|
com un rosari de cruel pietat
irreversible. |
|
|
|
Però els ulls del torb, |
|
|
|
entronitzats damunt les oques de la
nit petrificada, |
|
|
|
verifiquen sense entranyes la
saviesa del poeta: |
|
|
|
«També, en la meua
pàtria, |
|
|
|
de la pietat se'n riuen, i del cor
pacient, |
|
|
|
i de la solitària melangia
dels poetes». |
|
|
1975
|
|
Espases acaronades de marbre |
|
|
|
tallen els fils podrits de
l'aranya. |
|
|
|
La terra udola encara |
|
|
|
salvatges crits de sang. |
|
|
|
La fúlgida claror d'un
dia |
|
|
|
de novembre rebota una i mil
voltes |
|
|
|
contra aquell rostre
sempitern. |
|
|
|
La mort, a la fi, passa la seua
factura |
|
|
|
amb un posat d'estultícia
llogada. |
|
|
|
Carrancs histrions de la nit |
|
|
|
acomiaden la mort blava i |
|
|
|
lletosa de l'heroi empidolat. |
|
|
|
Els mocadors de les bruixes a
estall |
|
|
|
fan un dring d'estranyes
gavines |
|
|
|
damunt la nostra mar cansada |
|
|
|
pel pes de tan cruel
història. |
|
|
|
Àngels del crepuscle, amb
les ales |
|
|
|
tacades de papallones, encenen |
|
|
|
els nous i aspres llençols
d'esperança. |
|
|
|
Deixa ben dreta la teua
consciència, |
|
|
|
poeta, a la tauleta de nit |
|
|
|
i fuig dels nous torbs
emmascarats |
|
|
|
que voldran afinar-te la lira del
combat |
|
|
|
amb ungüents i augustes
bromeres. |
|
|
Crancs de foc retornen de l'abisme del
passat...
|
|
Crancs de foc retornen de l'abisme
del passat. |
|
|
|
Caragols endimoniats passegen la
bava luxuriosa |
|
|
|
de llurs panxes per cames i dits
turmentats |
|
|
|
per un altre rigor. Caldrà
desprendre's |
|
|
|
una vegada més del nostre
arnès i combatre |
|
|
|
millor per la glòria de la
carn? |
|
|
|
Ferms tossals i esplèndides
anques t'inviten ja |
|
|
|
cap a una cursa desenfrenada per la
cova de Càncer. |
|
|
|
No sigues ara covard, i esclata el
xampany de pètals |
|
|
|
sobre la collita de mugrons
famolencs davant |
|
|
|
el superb membre del crepuscle.
Deixa de cremar |
|
|
|
amb foc lent la
grandiloqüència que et surt |
|
|
|
de l'entrecuix, car comença
a rebel·lar-se't |
|
|
|
com una serp del Bernini fugint de
la Piazza Navona. |
|
|
|
Retòrica i sexe, al cap i a
la fi, augmenten |
|
|
|
la destrucció de la vida.
Tan sols les flors |
|
|
|
del Ronsard constaten el temps, el
llampec, la passió. |
|
|
Si
algun dia, estimada meua, la teua ment...
|
|
Si algun dia, estimada meua, la
teua ment |
|
|
|
comença també a
bullir davant la lluita |
|
|
|
dels contraris, si veus que els
teus cabells |
|
|
|
s'emboliquen perillosament amb el
meu velam |
|
|
|
mariner i t'esglaia la idea de
deixar |
|
|
|
la teua Ítaca per sempre, si
realment |
|
|
|
tens una gran por de cremar-te amb
el foc |
|
|
|
i les queixalades de la teua
fúria, |
|
|
|
i et repeteixes que el seny et
valdrà més |
|
|
|
que les sagetes de tots els
amants, |
|
|
|
acomiada't almenys d'aquella
serp |
|
|
|
que es cria i conviu amb mi
indomablement |
|
|
|
enmig d'un canyar de butxaques
salvatges, |
|
|
|
acomiada't com et correspon,
estimada: |
|
|
|
amb una engolidora i virolada
besada d'amor. |
|
|
Tossut, sorrut, fotut Ausiàs
March...
|
|
Tossut, sorrut, fotut Ausiàs
March, |
|
|
|
que empeltares el meu penjoll |
|
|
|
amb la teua lluita dels
contraris |
|
|
|
i em deixares tot sol, vaixell a la
deriva, |
|
|
|
mentre l'amor foll assajava els
seus trets |
|
|
|
contra els plecs i racons
més enlluernadors |
|
|
|
de la carn. Inflamat per les
fletxes d'or |
|
|
|
rebudes, recorreré a l'astut
Eneas que va |
|
|
|
descobrir el gran boscatge al
Tíber. |
|
|
|
Sense espases ni escut, ple de
sagetes al pit, |
|
|
|
lluitaré per Airam amb tots
els meus atributs |
|
|
|
atorgats pels déus per a tan
solemne combat. |
|
|
|
Abocat sóc a morir
d'amor |
|
|
|
per la contundència dels
pits, |
|
|
|
la morbidesa de les cuixes, |
|
|
|
la rabent flexibilitat de la
cintura |
|
|
|
i l'arrogant caverna
engolidora |
|
|
|
de l'entrecuix més
dolç i esvarós. |
|
|
Quan ens trobarem cap al final de l'escalada...
|
Trobaren-lo amb un pantaixet que
paria que ja li volia exir l'ànima.
SOR ISABEL DE VILLENA |
|
|
Quan ens trobarem cap al final de
l'escalada, |
|
|
|
quan la passió ens
produirà un mal de cap terrible, |
|
|
|
quan les teues anques cercaran un
major èxtasi, |
|
|
|
quan arrapant amb les ungles els
llençols comences a destrossar-los, |
|
|
|
|
quan l'altre jo no sapiguem ben
bé on es troba, |
|
|
|
just aleshores, estimada meua, |
|
|
|
no m'ofegues massa el peix
ferit |
|
|
|
regolfat al teu port, |
|
|
|
ans deixa'l viure uns quants segons
més |
|
|
|
i veuràs com s'allarga i mou
la cua |
|
|
|
transit per un dolorosíssim
pantaixet. |
|
|
|
Cremava foradar la flor dels
llavis...
|
|
Cremava foradar la flor dels
llavis. |
|
|
|
Amb força espremies el
fulgor |
|
|
|
entre les dents. La intensa llum
dels ulls |
|
|
|
i l'espessor acumulada de la saliva
et traïen, |
|
|
|
assenyalant cridanerament el
decidit atac de cordes. |
|
|
|
Per la finíssima tela de
setí del teu cos |
|
|
|
ens relliscàvem des del cau
del seny |
|
|
|
cap a la neguitosa alegria de la
sang: |
|
|
|
terra d'aiguamolls que ens xuclava
àvidament |
|
|
|
els dits i les serps que amb pressa
cercaven |
|
|
|
els càlids refugis i els
forats de la pell, |
|
|
|
i on peus i mans, esdevingudes
belles aranyes en zel, |
|
|
|
feien i desfeien paranys
d'èxtasis |
|
|
|
enmig de pors il·luminades i
de foscos desitjos. |
|
|
|
Mantenies els ulls ben closos per
tal d'allargar |
|
|
|
inútilment i d'arrapar
furiosa la màscara del temps |
|
|
|
que se'n fugia entre xiulets
desesperançats per l'hivern |
|
|
|
sense llar. Muntaves a pèl,
clavaves genolls |
|
|
|
al costellam, rebufaves sobre la
meua crinera |
|
|
|
de cavall salvatge tots els teus
vents contraris, |
|
|
|
marcant folls tatuatges d'amor al
llarg de tan vulgars |
|
|
|
i magnífics, dòcils i
sorollosos, cossos del portent. |
|
|
|
Per l'estretíssim tobogan de
la joia exultant |
|
|
|
que els déus t'havien
atorgat per atzar, |
|
|
|
esdevenies un lent i
llarguíssim bramit |
|
|
|
enfonsat dins els amagatalls
psiquedèlics de la imaginació. |
|
|
Oh
mesquins que no haveu tastat la meua amant!...
|
|
Oh mesquins que no haveu tastat la
meua amant! |
|
|
|
Ben poc sabeu del clam d'aquella
pell |
|
|
|
i del suc afrodisíac que en
regalima. |
|
|
|
Cuixes com dues columnes amb un
sol |
|
|
|
capitell aixecant tothora el
mateix |
|
|
|
patíbul de víctimes
que es debaten |
|
|
|
entre el plaer i l'agonia. |
|
|
|
Què en sabeu vosaltres, oh
ignorants, |
|
|
|
si no em distingiu entre els
negres |
|
|
|
caragols de les múltiples
olors de la muntanya |
|
|
|
de Venus: menta i romer,
alfàbega i frígola, |
|
|
|
gesmil i ruda i, sobretot, el de la
rosa salvatge? |
|
|
|
Si afineu el nas, i poseu vellut
als dits |
|
|
|
i pètals de plantes
oloroses, potser arribeu |
|
|
|
a estimar la pell de què us
parle. |
|
|
|
Però haureu d'aprendre a
ofegar i endolcir |
|
|
|
alhora el tacte per tal de
compassar bé |
|
|
|
el ritme de l'arc, per tal de ferir
el just |
|
|
|
aquell nèctar, aquella
agonia en l'espasme. |
|
|
La
una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada...
|
|
La una de la nit escampava la teua
darrera agonia esfullada |
|
|
|
de l'amor. Memòries de venes
persistents estremien i acaronaven |
|
|
|
la dalla pensativa que
escapçaria aquella mandràgora que rose- |
|
|
|
gava l'ànima des del primer
moment que et posaren sabatetes de |
|
|
|
xarol, que calia mantenir ben
llustroses tot el dia com si fossen |
|
|
|
cuquetes de llum. Un gran arrap et
cremava els budells a la una |
|
|
|
de la nit. Tots els teus donyets
virolats et furguen amb llurs |
|
|
|
punxons i a més et claven
les dents al llarg dels budells. |
|
|
|
|
L'ànima, com una
lànguida sabata descordada, se te'n va a |
|
|
|
poc a poc... |
|
|
|
|
Recordaré, recordes potser
per última volta presències i |
|
|
|
absències en la teua
alçada i ordenadíssima col·lecció de
flors. |
|
|
|
Aixeques la vista cap al teu
campanar i veus més enllà de l'heura |
|
|
|
de la mort el poderós
hibiscus i,
sobretot, les roges flors del |
|
|
|
portent. N'agafaré unes
poques, les necessàries per a la barca de |
|
|
|
Caront i les llançaré
sobre les natges de marbre de l'estany de la |
|
|
|
por, vella Albufera meua de
València i Alacant, il·luminada i |
|
|
|
compartida en el darrer ball
d'espases avalotades cap a l'agonia i |
|
|
|
l'èxtasi. |
|
|
|
|
Surant enmig del naufragi final,
contemple el voluptuós |
|
|
|
incendi de totes i cadascuna de les
flors del núbil hibiscus. |
|
|
|
