Entre els llibres generals i amb un intent d'orientació teòrica, cf. Paolo Scarpi, La fuga e il ritorno. Storia e mitologia del viaggio, Venezia 1992, que evidentment fa remontar justament el tema a l'arquetip del viatge d'Odisseus traçat per Homer. Important i suggerent és Paul Zumthor, La Mesure du monde, París 1993. Una aproximació bibliogràfica pel que fa al context europeu a partir de l'Edat mitjana es troba a C. Di Girolamo (a cura), La letteratura romanza medievale, Bologna 1994, pp. 420-426 (el cap. que ens interessa és de Laura Minervini); resta imprescindible el clàssic panorama de Jean-Paul Roux, Les explorateurs au Moyen Age, París 1985; per un punt de vista prou original a l'àmbit ibèric cf. María Eugenia Lacarra, La imaginación en los primeros libros de viaje, «Actas del III congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval» I, Salamanca 1994; panorames més generals, però cenyits sempre a la península, són al col·lectiu Los libros de viaje en el mundo románico, núm. extraordinari de «Revista de filología románica» 8 (1991) i M. A. Pérez Priego, Estudio literario de los libros de viajes medievales, «Epos» 1 (1994), pp. 217- 239. La conexió entre models medievals del relat de viatge i el més modern vinculat a les exploracions del XV i XVI es troba investigada també en un bon plec d'estudis miscel·lanis per ex.: cf. AA.VV, La letteratura di viaggio dal Medioevo al rinascimiento. Generi e problemi, Torino 1989; en aquesta línia molt interessants són algunes consideracions de Nicola Bottiglieri, Nel verde mare delle tenebre. Viaggi reali e immaginari nei secoli XIV-XV, Roma 1994.

El primer punt d'arrencada de la descripció és sovint la cartografia, com veurem; s'ha estudiat en relació amb les directrius o rutes geogràfiques, per ex. cf. el col·lectiu La cartografia geografica nel progresso delle conoscenze sull'Oriente nell'Europa del secoli XV-XIX, Napoli 1991.

Cf. el clàssic estudi de F. Rico, El pequeño mundo del hombre, Madrid 1986; en aquest sentit s'han de tenir en compte fins i tot els itineraris educatius, segons el model establert per Bono Giamboni, en un text de final del XV, la Visión de la filosofía y artes liberales, metafísicas y filosofía moral de Alfonso de la Torre. Per això cf. l'estudi de C. Segre, Il viaggio allegorico-didattico: un modello, Torino 1990; tanmateix cal advertir que la seva revalorització de l'obreta dedicada a l'educació del Príncep de Viana havia estat publicada anteriorment dins el Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Barcelona 1984, pp. 383-401.

Hem apuntat que el nostre àmbit es restringeix al món ibèric, però ens limitarem, encara més, centrant-nos sobretot en el context cultural de la corona catalano-aragonesa: un espai històric que acull una varietat d'episodis viatgers.

Ací n'hi ha prou amb recordar les aportacions de diversos autors al Col·loqui Oriente y Occidente: Testimonios de situaciones de convivencia de lengua publicades al «BRABLB» XLIII (1991-1992, però 1993). En especial voldria recordar l'article de J. Butinyà per estar relacionat amb els dos llibres que més ens ocupen en aquest treball: el Curial i el Tirant.

Disposem d'una síntesi molt valuosa sobre la realitat històrica de les primerenques exploracions catalanes a l'Africa: Charles-Emmanuel Duforcq, L'Espagne catalane et el Magrib aux XIII et XIV siècles, París 1966. Pel que als portuguesos cf. B. W. Diffie - G. D. Winius, Foundations of the Portouguise empire 1415-1580, Mineapolis 1977 (he tingut a l'abast la tr. it., Bologna 1985).

Una visió panoràmica al mediterrani oriental és oferta per L. Minervini, Le città dell'Oriente immaginario: Costantinopoli, Gerusalemme, il Cairo nei viaggiatori medievali, «L'Asino d'oro», IV (1993), pp. 49-63. El núm. monogràfic (sobre Le città immaginarie) té evidentment un interès més general; per l'àmbit català és molt interessant el recorregut traçat per Juan Ribera Llopis, Gerba, Atenes, Costantinopla: tres viajes por los diplomas, crónicas y narrativa catalana (ss. XIV-XV), «Actas del III Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval», cit., vol. II.

Punt de referència obligat és encara Howard R. Pach, El otro mundo en la literatura medieval, versió espanyola: México 1956, que inclou l'apèndix de María Rosa Lida de Malkiel, La visión del trasmundo en las literaturas hispánicas. Cf. també el més recent i específic Juan Miguel Ribera i Llopis, Viajeros catalanes a Ultratumba, «Revista de filología románica» 8, cit., pp. 121-131 i Id. Viajeros peninsulares a Ultratumba, Ivi 10 (1993), pp. 31-45; cf. també Dolores Corbella, La caracterización del viaje iniciático en los textos medievales. El viaje al «más allá» desde San Brandán de Beneit a La Faula de Torroella, a T. Blesa (ed.), Actas del IX Simposio de la Sociedad Española de Literatura General y Comparada, v. II, Zaragoza 1994, pp. 331-338 [recordo també la tesina de Ida Catapano, Viaggi all'altro mondo nella letteratura catalana (Sec. XIV-XVII), Napoli IUO 1994]. L'estada a Sicília d'Artús, motiu-clau de la Faula de Torroella més tard la trobem replicada (i escenificada a l'Entremès del Palau dins del Tirant lo Blanch). Pel que fa a la Faula de Torroella cf. la ressenya de Maria Toldrà, Notes sobre la suposada lectura «sebastianista» su la Faula, «Lengua & Literatura» 5 (1992-1993), pp. 471-478. Posteriorment aparegudes són les aportacions d'Isabel de Riquer, El viaje al otro mundo de un mallorquín, i de Anna Maria Compagna, Per l'edizione de «La Faula» di Guillem de Torroella, a C. Romero - R. Arqués, La cultura catalana dall'Umanesimo al Rinascimiento. Atti del V Convegno Aisc, Padova 1994, pp. 211-218). Entre els partidaris de les lectures en clau del text de Torroella trobem també els intèrprets «polítics» del Curial com Espadaler o Butinyà. Entre els estudis que tracten de la Faula cal destacar els centrals en l'episodi del Tirant: sobretot Albert Hauf, Artur a Costantinoble. Entorn a un curiós episodi del «Tirant lo Blanc», «L'Aiguadolç» i Lola Badia, De la Faula al Tirant passant pel «Llibre de Fortuna i Prudència» (1989), ara a Id., Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d'Ausiàs March, València-Barcelona 1993, pp. 93-138; altres interpretacions són donades per Francesc Jesús Masip en diversos treballs i per Giuseppe Grilli, Del Tirant al Quijote, Bari 1994, pp. 100 i ss.

Cf. en la abundosa bibliografia G. R. Cardona, Africani e Portoghesi: l'altra faccia della scoperta, «Quaderni portoghesi», 4 (1978), pp. 145-161; L. Minervini, L'Africa Nera nel Rinascimiento: viaggiatori, lingue, popoli, «Belfagor» XLVII (1992), pp. 577-592; les referències a Colón i els seus primers viatges, així com l'allau d'expedicions que provocaren es troben ara aplegades en una àmplia antologia publicada per seccions nacionals (anglesa, italiana, espanyola) sot a el títol comú Nuovo Mondo. Documenti della storia della scoperta e dei primi insediamenti in America 1492-1640 (Torino 1991-1992, Einaudi editore). Una antologia més reduïda, però prou indicadora, fou la de M. Vannini de Gerulewicz, El mar de los descubridores, Caracas 1974.

Podria ser interessant __i no crec que s'hagi fet__ veure com els nous tipus de relació atlàntica hagin pogut interferir en els llibres que tenen com a tema itineraris anteriors i tradicionals: pensis per exemple en la Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, de Francisco de Moncada (ed. Gili y Gaya en Clásicos Castellanos, Madrid 1954) que repren el capítol més interessant de la Crónica de Ramon Muntaner: el de l'expedició dels Catalans a Orient (ed. per separat a ENC, Barcelona 1951). Cf. S. M. Cingolani, Jo Ramon Muntaner. Consideracions sobre el paper de l'autobiografia en els historiadors en llengua vulgar, «Estudis de llengua i literatura» XI (1985) [=Miscel·lània Badia i Margarit 3], pp. 95-125.