―O, més que altra atribulada! Contínua tristícia combat lo meu cor com pens en lo dan de la vostra virtuosa persona. E ab strema vergonya só venguda davant la senyoria vostra per yo ésser stada ocasió de tant de mal que·s sia seguit en lo millor cavaller qui en lo món tot trobar-se poria. Mas per la molta amor que no ignorau que us porte, desijosa de servir-vos, m'à donat atreviment de venir-vos davant, com pens que sou lo més benaventurat cavaller que jamés nasqués, trobant-se en la senyoria vostra tostemps misericòrdia, axí als amichs com als enemichs, car per totes les corts dels grans senyors és feta memòria de la vostra grandíssima virtut. E yo, més trista que altra, ab lo meu sperit nafrat per la strema pena que us veya passar, prench a vós sol per testimoni quant he pogut fer per ésser sana de tal mal. Temptava resestir a les paraules de la Viuda Reposada, e aureu a impossible que una donzella ho pogués haver sofert. Però al fi, vençuda, m'és forçat ab temerosa veu demanar-vos mercé, car vós teniu poder de dar-me mort o de conservar-me la vida, com yo sia stada causadora del vostre mal, axí com ho ha permès la despiadada fortuna. Per què, demane de molta gràcia a la senyoria vostra que·m vulla perdonar.
E un sospir que dels retrets del cor de Tirant spirant partia, fon principi a semblants paraules:
―Donzella virtuosa, no teniu causa neguna de demanar-me perdó, car culpa en res no teniu. E possat -f. B3r- cars vós la tinguésseu, no una, mas mil voltes vos perdonaria, atenent la molta volentat que tostemps vos he coneguda. E pregau a Déu que yo·m leve del lit, car més part teniu en mos béns y en la mia persona que totes les dones e donzelles del món. E de açò no us ne diré més, per lo gran desig que tinch de saber de aquella sereníssima princessa què ha fet en ma absència. Bé pens que amor haurà desmenuït en sa altesa e no volrà més veure'm ni permetrà que jamés li vinga davant. Aquesta és la major dolor que en aquest món puch sentir. E pensau que aquest mal que tinch no és res per a mi, car moltes altres voltes só stat nafrat e en punt de retre l'espirit, emperò aquest és lo que de tots punts me leva lo saber e la causa de ma strema dolor és la descontentació que de mi té ma senyora. E açò es lo que a mi fa dolre. Per què us prech, donzella, si mon bé desijau, vos plàcia voler-me dir tot lo que és de bé o de mal, e no·m façau més star en pena.
Plaerdemavida, ab gest e cara afable li dix que era molt contenta de fer-li aquell servir e, ab baixa veu, féu principi a hun tal parlar.
―Enujada l'adversa e iníqua fortuna del vostre bé e delit, aprés la vostra partida, ab multiplicades veus, foren los crits e tumult en lo palau, que fon forçat al vell emperador levar-se del lit e, ab furor inestimable, ab l'espasa en la mà, volgué cercar totes les cambres e deixant-se dir que, ara fos rata o home, de matar-ho sens mercé neguna. E ja la emperadriu, enujada de tant vetlar, tornà-se'n en la sua cambra per dormir. Com tota la gent d'armes de la guarda fos ja asosegada, vengué la enamorada Viuda davant la princessa, ab la pròpia passió e maldat que portava, la qual és parenta de la vella bruxa que no fa mal sinó a qui li fa bé ―e, atenent a les coses que la mercé vostra li à fetes y donades, altrament se deguera éser regida que no ha fet―, e ab cara de fengida pietat li dix: "Senyora, yo he vist devallar a Tirant per una corda e al mig loch se rompé, e és caygut de tan alt que tot lo cors s'à romput." E pres-se a cridar grans crits. Com la princessa hoý tal novitat, no pogué altra cosa dir sinó: "Jhesús, Jhesús!" tres voltes. E prestament li fallí l'esperit, que no sé hon se anà ni per quins afers, que passades tres hores stigué sens recort. E tots los metges foren venguts, que no la podien retornar. E en aquell cars pensà perdre tots los béns que natura atorgats li havia e, encara, los de fortuna. E fon major lo tumult e los crits en lo palau de la segona congoxa que de la primera.
Aprés li recità totes les rahons que entre ella e la princessa eren passades.
―E lo gran desig que tenia, senyor, de veure-us, no·s poria recitar, mas perquè a ma honor no perjudique e tem vergonya. Altrament, ella fóra ací venguda. E tot son mal fitament stà compost de materials de sola sperança -f. B3v- e no sap compendre en si ne determenar, en la primera vista que de vós haurà, de mostrar-se dolre's, o no, del vostre mal. E aquests dos contrasts li combaten la sua pensa, car diu que si us mostra la cara afable tots dies vos hi volreu tornar e, si fa lo contrari, que restareu malcontent de sa altesa.
No tardà Tirant en fer semblant resposta.
―A l'home mortal, vida segura li és si és defesa per la persona a què vol bé. E si ma senyora se leva lo poder de dar-me vida, despullant-se la pietat, mostrarà que vol fer sacrifici de mi. Pensau que temor de mort ni reverència de fama no arranquen los térmens de mon desig. Atorgue sforç que acabe de dir ma desaventura, pux yo la he causada, e si voluntat té de dar-me vida, no pot ésser lonch temps cruel contra mi. Quin crim diu que yo he comés, sinó que he amat a sa altesa? Per què la suplich que per lo mèrit no·m sia dada pena. E grandíssima seria la gràcia que la magestat sua me poria fer si sol d'ella podia haver una vista, car me dóna de parer que en tal cars li passaria gran part de la fellonia que contra mi té injustament.
Respòs Plaerdemavida:
―Senyor, féu-me una gràcia: scriviu-li una letra e yo faré tant ab ella que us faça resposta, e poreu sentir per mijà de aquella la última voluntat sua.
E stant en aquest parlament entraren per la cambra los hòmens que la princessa havia tramesos per cercar a Plaerdemavida e, com la veren, digueren-li tot lo que la princessa los havia manat.
Respòs Plaerdemavida:
―Digau a ma senyora que ella no·m pot forçar que yo la servescha per força, car a casa de mon pare me'n vull anar.
―Si yo us hagués trobada en altre loch ―dix lo cavaller―, yo y mesclara força en fer-vos-hi tornar. Però yo pens bé que la senyoria del capità no serà content que la magestat de la senyora princessa sia deservida, mas, axí com és virtuós, husarà dels remeys que s'i pertanyen.
―No dupteu en res ―dix Tirant―, que ma senyora serà en tot servida. E yo pregaré tant aquesta donzella que ella se n'yrà molt prest ab vosaltres.
Tirant se féu dar tinta e paper e, ab la dolor gran que en la cama sentia, no podia tan bé com volguera scriure. Però, ab tot lo mal, en lo blanch paper pintà les següents enamorades paraules.
Si per temensa de ofendre la magestat vostra la mia mà fos stada impedida que tocat no agués en la perfecció de la vostra real persona, lo meu infinit desig en vós no·s reposara. Mas la mia mal avisada pensa no basta a conéxer que lo premi de perdó dega obtenir sinó per mijà del vostre valerós acost, [e] deu ésser atribuït a molta culpa mia. Però, qui és aquell qui conegués les tantes singulars perfeccions que en vós tinch conegudes, que jamés en altra no coneguí, de aquexa tanta glòria que·ls -f. B4r- benaventurats més poseyr no poden? E per temor que de vostra excel·lència no sia desamat, me porta doble pena, car altri no u pot sentir sinó yo. Car, perdent a la magestat vostra, pert la suma de tot mon bé, no tenint sperança de jamés cobrar. Aureu a pensar sou coneguda per persona que lo conpliment se troba. E lo grat demanar poria en aquella hora que, per lo mal meu, digués: "Jhesús, Jhesús"!, lo qual a mi tant ha plagut. Lo treball de açò és penssar quant vós valeu, car lo jorn que amor meu féu vostre totes les mies forçes han seguit la voluntat vostra. La mia mà no·s canssaria per escriure a la real selcitut vostra, car par-me ab vós rahonar, puix acte de difamació a mi no repres[en]ta, car fent lo contrari no poria ésser loat, pux tal execució la virtut ab si porta, mas paraules de mal stil haureu sguart. Lo plaer meu és no remetre res a la fortuna, enemigua de mon delit, tota volta crehent lo que per la altesa vostra manat me serà és lo millor. Negú no és stat creat que no haja errat.
Encara la mia mà duptava pendre lo paper, lo qual creya no ab maestria, la ploma scrivint ab paraules de amistat ni menysplaent[s], ma letra mostrar malvolença a tes obres me obligue. Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure passions de noves maneres causades per tanta dolor, les quals tu m'as dades a sentir. E aquelles comportaré ab paciència tant com la vida m'acompanyara, car tanta crueltat ensems ab tan strema amor yo pens jamés fos vista. Sol aquest pensament me força respondre a ta letra: si creus les tues mans lo darrer terme d'elles han usat de novell offici e, puix han agut delit e glòria, no deuen ésser dignes de perdó per ço com s'eren despullades de tota pietat. E diverses vegades asagí, ab paraules de benignitat, pregar-te no volguesses robar lo premi de ma honestat. E si les mies paraules no·t mouen a pietat, te devien induyr a merçé les mies làgrimes e la tristor de la mia cara. Mas tu, més cruel que leó famejant, no guardant dret ni envers, has donada tanta dolor a la tua princessa. O casta de ma ignocència! Tan honest morir no·m consentiren, ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les orelles de la Viuda Reposada e vench la emperadriu. Parlant m'o consentí vergonya, la qual sovint d'estrema amor és enemiga, però ab dolorosos suspirs manifestava lo cubert seny de mes paraules. E·n lo gran desorde de ma benvolença diguí, no sé com, "Jhesús, Jhesús!", lansant-me sobre les faldes de la duquessa, la causa per a hon tenia ma vida avorrida. El qui erra pena mereix. E serà tal: que no ages cura de mi, que no la vull aver de tu.
-f. B4v-
Com Plaerdemavida se fon partida de Tirant e la princessa sabé que ella venia, isqué-li corrent al cap de l'escala e dix-li:
―O la mia cara germana! Y qui us ha feta fellona que axí us aguéseu a partir de mi?
―Com, senyora! ―dix Plaerdemavida―. La excelència vostra que m'avia oblidada, que no volíeu que us vingués davant.
E la princessa la pres per la mà e posà-la dins una cambra, e girà's devers aquells qui l'avien portada e regracià'ls lo molt treball que y havien mès. Com elles foren dins la cambra, la princessa de tals paraules féu principi:
―No saps tu, Plaerdemavida, qu·entre pare e fills ha moltes voltes divís, que corren algunes puntes de fellonia, y entre germans per semblant? E posat cars que entre tu e mi aguessen pasades algunes paraules, ja per axò no·t deus tu enfellonir contra mi, que tu saps bé yo t'ame sobre totes les donzelles del món e tots los meus secrets te són manifests com a la mia ànima.
―La magestat vostra bé u sap dir de bocha ―dix Plaerdemavida―, mas les obres són males. Voleu creure a la Viuda Reposada les sues maldats, les quals per speriència avant se mostraran, e desfavoriu a mi y a totes les altres, y ella és stada causa de tot aquest mal. E yo he gran dupte que vostra altesa no perda molt més que no ha perdut e que no nogua a vós axí com ha nogut a mi. E recorda'm de aquella amarga nit que mon senyor Tirant se rompé la cama e vostra altesa havia perduda tota la natural conexença: totes les coses eren de plor mesclades de temerosa ànsia, mas la Viuda era sola qui s'alegrava. La selcitut vostra no fretura de virtuts, mas freturejau de paciència. Mala cosa és la noble e generosa cridar e, volentàriament, voler-se abrigar lo mantell de difamació.
―Ara ―dix la princessa― dexem aquestes rahons e parlem de Tirant com stà e quant lo poré veure, car la contentació gran que tinch d'ell me fa pensar més que no volria. E certament ell me dóna pena més cruel que mort per causa de son mal, car los perills que amor en si porta són tan strems que, ab tota veritat, mon sentiment no basta a saber-los comprendre, però yo sent en mi tal amor que jamés sentí. E puch ben dir que he aconseguit aquell dia que fon publicada aquella gentil ley que los pasats hordenaren, la qual era de més valer e fóra stada vera si lo cars tan desaventurat no·s fos seguit en la persona de Tirant. Per què·t prech, la mia germana, tu·m vulles dir tot son ésser ni si tem perill de mort, car si ell moria yo seria aquella que faria tan gran senyal en la mia persona, tant com en lo món duràs, que fos en recort de gents, que yo fóra al·legada per exemple de fel enamorada. E açò no seria fet en amagat, mas en públich, a notícia de totes gents, perquè fos feta memòria de mi. E la major gràcia que la immensa bondat de nostre Senyor me poria fer seria que yo·l ves entrar per aquesta cambra ab tota sanitat de la sua virtuosa persona. No tardà Plaerdemavida fer resposta en stil de semblants paraules.
-[f. B5r]-
―Aquell Senyor qui té poder y és donador [de] totes les gràcies li done salut e guarició presta perquè la presència de la magestat vostra puga aconseguir e estar prop de vós, e de açò se tendria per lo més benaventurat cavaller que·n lo món se trobe. E si açò li és denegat, més li valria que conexença de la selcitut vostra aguda no agués. E absent de vós, tot recort que de vostres tants béns, que de la vostra gran singularitat, venir-li porien, lo fa plànyer e sospirar. E sou ben certa que negun altre no és merexedor posehyr tal premi com és lo de la vostra singularíssima persona. Vostres paraules en ell no obren, ans lo revés li'n seguex. No vull dir injúria a la magestat vostra, sinó que ab veritat puch dir que en amor no sou eguals. E no causa inpropietat, com amor no guarda béns ni linatge, ni va ab limitat orde, ans ab diversos sguarts se fa més en uns que en altres e més poderós s'esguarda, però, senyora, en vostra altesa és una acostumada virtut. Tramet-vos aquesta letra lo virtuós Tirant.
La princessa la pres ab mol[t] singular plaer e, com l'agué lesta, dix que resposta s'i merexia. E feta la resposta , donà-la a Ypòlit ab infinides recomandacions ensemps.
Com Ypòlit fon tornat a Tirant, donà-li la letra e ell la rebé ab molt gran plaer, e fon content de la letra, mas no del que lo peu d'aquella contenia. E féu-se dar tinta e paper, e ab tot lo mal screví la letra del stil següent.
Atesa l'ora que totes les coses prenen repòs sinó yo sol, que fas la vetla pensant en aquella manera de vostra altesa, he oyt aquell trist mot: "no hajes cura de mi, car no la vull haver de tu". E sobrat per les contínues passions que amor a mi dóna, la ploma he presa per squivar aquells dans que lo vostre ignorar ab si porten, crehent de tal manera usar vers mi que en oblit los molts anys que·n vós amar he despesos. Mas, per la clara conexença que del valer de vostra altesa tinch, no ab menys voluntat que l'atényer de vostra vista, a Déu regraciaria, jatsia infinidament li reste obligat, per haver-me atorgat conéxer donzella que tant en lo món de perfecions se mostra conplida, a fi que los pochs afeats qui lo meu voler no basten a compendre què té poder de tanta singularitat com vós, car bé v[e]ig que la bellea de la vostra majestat no mereix sinó per mi ésser posseÿda. Si lo vostre entendre conexerà yo sia digne de resposta, sia tal. E que vischa o que fenescha prest ma vida, car no·m trobe dispost sinó en seguir tot ço que per vostra selcitut manat me serà.
[A]cabada de scriure la letra, Tirant la donà a Ypòlit e pregà'l la donàs a la princessa, present Plaerdemavida, e cobràs res -[f. B5v]- posta, si fer podia. Ypòlit donà la letra axí com li era stat manat e la princessa la pres ab gran plaer. E per ço com en aquell cars la emperadriu venia per veure a sa filla, e ella no la pogué tan prest legir, però, com ella conegué que la emperadriu stava a rahons ab Ypòlit demanant-li del mal de Tirant e ell responent-li, la princessa se levà de lla hon seya y entrà-se'n en la cambra ab Plaerdemavida per legir la letra.
La emperadriu dix a Ypòlit, aprés moltes rahons que de la malaltia de Tirant tengudes havien:
―La tua cara, Ypòlit, veig tota alterada, flaca e descolorida. E no sens causa, car la malaltia de un tan valentíssim cavaller com és Tirant, tota la sua parentela ne deuen star ab molta dolor, car sí·m fas yo, que molta dolor n'é passada e passe, car en la nit me desperte ab aquella pròpia passió com si·m fos marit, fill o germà o algun acostat parent. Aprés que·m só recordada y he pensat en son mal, torne'm de bon grat a dormir.
Prestament Ypòlit li respòs:
―Si yo stigués prop de alguna senyora, que·m trobàs en lo seu lit, per gran dormidora que fos, no la leixaria tant reposar com vostra magestat fa. Però de vostra altesa no·n tinch admiració, perquè dormiu sola e negú no us diu res, ni voltejant no us fa cercar lo lit. E açò és lo qui causa, senyora, la flaquea e alteració de la mia cara, e no gens la malaltia de mon senyor Tirant. E cascun dia, de bon cor, suplich a nostre Senyor que·m vulla levar aquests penssaments tan adolorits que la mia persona sosté. No té negun sentiment quina cosa és mal sinó sol aquells qui senten quina cossa és amor.
La emperadriu tingué presumpció que Ypòlit devia amar e, tota la tristor que la sua cara manifestava, no devia altra cosa ésser sinó passió d'amor. E més, penssà que Plaerdemavida, que en presència de moltes ho deya, que amava a Ypòlit, que no fos aquell lo seu mal. E no·s tardà la emperadriu, ab stil de semblants paraules, interrogar a Ypòlit qui era la dama qui tal pena li feya passar sens haver-li merçé.
―Sí Déu te dexe complir ton desig en aquest món y en l'altre paraýs haver, digues-me, qui·t fa tants mals passar?
―La mia trista sort ―dix Ypòlit―, qui·m fa desconéxer a Déu y a tots los sancts. E ací hon stich, no pensa la magestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de Tirant.
―Si vols bé fer ―dix la emperadriu―, no deus aver vergonya de dir la glòria de tos actes. Posat cars ho manifestes a mi, lo premi d'onor me farà tostemps callar.
―Qui és qui gose manifestar la sua dolor ―dix Ypòlit― a una senyora de tan gran excel·lència? Què fall a vostra magestat sinó que portàs diadema de sancta e per vós se cantàs Te De[u]m laudamus, e totes les sglésies fessen festa de XII liçons per ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la terra?
―No és cors humà ―dix la enperadriu― no degua scoltar, vulles sia de bé o de -[f. B6r]- mal, lo que cascú vol dir, car franca libertat ha donada lo Donador de totes coses. E quant és major en dignitat, tant deu scoltar ab més humilitat.
―Senyora ―dix Ypòlit―, yo bé atorch lo que la altesa vostra diu si lo meu rahonar fos compost de batafalua daurada, ço és, en leys de justícia. Mas yo no tinch vassalls, béns ni heretatge que davant la magestat vostra hagués a venir. E puix tant saber-ho voleu, amor és, amor, lo que tinch, e no és roba que·m puga despullar.
―A mi no·m fall conexença ―dix la emperadriu― del que dius, però cové que la paraula e la mesura de aquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e yo deman-te, a qui?
―Los V senys corporals me fallen ―dix Ypòlit― per dir-ho.
―O fallit de enteniment! ―dix la emperadriu― Per què no manifestes lo que a tu fa dolre?
―Quatre coses són ―dix Ypòlit― que per lur excel·lència exceleixen totes les altres, e la cinquena és notícia de veritat. E com la magestat vostra sia aquella per aquella qui en lo cel és pronosticat yo us dega amar e servir tots los dies de la mia vida.
E dit açò, no gosà tenir més cara, anà-se'n, que més no dix. L'emperadriu lo cridà com se n'anava, e de vergonya no gosa tornar. E pensà en si, Ypòlit, que si li demanava per què no era tornat, que diria no haver-la hoÿda. Anà-se'n envers la sua posada, fent stima que havia mal parlat e pijor obrat, e penedí's molt del que dit havia.
La emperadriu restà ab molt gran pensament de açò que Ypòlit li havia dit, e jamés li isqué del cor tant com en lo món visqué.
Com Ypòlit sabé que la emperadriu se n'era tornada en la sua cambra, havent vergonya e temor del gran atreviment que agut havia, penedí's en si, e desijava ésser partit per no venir davant la emperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar resposta de la princessa. Entrà dins la cambra e trobà-la que stava gitada en les faldes de Plaerdemavida, ab altres donzelles que y havia, les quals eren afectades a Tirant. Ypòlit la suplicà li donàs resposta de la letra que portada li havia. No tardà la princessa en fer a Ypòlit, de paraula, la següent resposta.
―Só alegra en despendre largament lo temps de ma enamorada vida ab tan enamorades paraules com la letra de Tirant rahonen. Yo li faré resposta e no gens duptosa, car la sua mà mostra no enujar-se d'escriure, e, encara que los corsos nostres sien separats, les ànimes són juntes en voluntat. E si lo saber me acompanyàs, que yo li pogués fer resposta, ho faria de molt bona voluntat. E perquè lo misatger és tan fidelíssim e totes coses li poden ésser comunicades, te prech me vulles de tant treball scusar. Li diràs com yo faré ab lo senyor emperador que l'yrem a veure hun dia de aquesta setmana. E si plaurà a la virtut divina, ell serà guarit prestament e serem -[f. B6v]- scusades de aquest treball. E prech-te que te'n vages ab lo que t'é dit, car en aquest cars ma dolor tant aumenta que quasi fora de seny entrí en aquesta cambra per legir la letra, e desig més star sola que acompanyada, car tota companyia en aquest cars m'és odiosa.
Respòs Ypòlit:
―Senyora, lo vostre cor mostra ésser sens pietat. E la selcitut vostra vulla haver mercé de Tirant, e perdonen-li los vostres ulls, perquè, entre tants mals que fets li haveu, li puxa sols recitar aquest poch de bé que ell de vós spera. E si la causa de la sua dolor fos a la magestat vostra palesa e per vós fos coneguda l'esperança de son desig ab la granea de sa benvolença, vos faria ésser vera mostrant la magrea de sa cara, si us recorda en algun temps passat la hajau vista. Vostra altesa té poder de perdre o de restaurar sa vida. Deixau lo que més vos plàcia, mas pensau lo que us desija. No us és enemich, ans encara que us sia servidor, aumenta la sua glòria, ab deute més acostat, ligar-se ab la magestat vostra. E sperança és ja fallida en mi, e desijós de resposta, o mort acompanyat de làgrimes seguint la desaventura de aquell o ab letra sagellada de infinida amor, yo recite lo voler de Tirant, lo qual sé bé aceptarà lo blanch paper ab studi de enamorades paraules, car sé que no ignora lo vostre clar entendre, demanant-vos de molta mercé mes rahons no sien acullides sinó en comte de persona que infinidament vos desija complaure.
No tardà la princessa fer-li rèplica ab paraules de semblant stil.
―Perquè no vull que la ignorància del meu poch saber te sia manifest, callaré, car lo teu tan allenegat parlar merexedor era de resposta. E no vull que los qui les tues fictes paraules han hoÿdes, ab la mia resposta hajen de creure que tu, ab lo consell que ton mestre t'à donat, véns a fer adlegacions no dignes de fe, car antigua actoritat fa testimoni de tes culpes, qui famoses envers Tirant són stades. E tu, Plaerdemavida, arranca'm tres cabells del cap e dóna'ls a Ypòlit, que·ls done a son mestre Tirant, e diràs-li, puix no li pug scriure, que prenga los cabells per resposta.
―No·m valla Déu ―dix Ypòlit―, si yo·ls prench, si ja no·m dieu la significança perquè són stats més tres que quatre, que deu o XX. E com, senyora! Pensa vostra altesa que siam en lo temps antich, que usaven les gents de ley de gràcia? Car la donzella, com tenia algun enamorat e lo amava en strem grau, dava-li un ramellet de flors ben perfumat, o un cabell o dos del seu cap, e aquell se tenia per molt benaventurat. No, senyora, no, que aquex temps ja és passat. Lo que mon senyor Tirant desija bé u sé yo: que us pogués tenir en hun lit nua o en camissa; posat cars que lo lit no fos perfumat, no s'i daria res. Mas si la magestat vostra me dóna tres cabells en present a Tirant, no acostume yo tal cosa portar: trameteu -[f. B7r]- -los-i per altri o digue'm vostra excelència sots quina sperança són exits del vostre cap.
―Yo seré contenta ―dix la princessa― de dir-te la veritat. La un cabell significa la strema amor que yo tostemps li é portat sobre totes les persones del món, e açò en tanta cantitat que desconexia a pare e a mare e, si dir me fa, quasi a Déu, e tenia deliberat que aquest fos e altri no, e volia-li oferir la mia persona ensemps ab tot quant he, e l'ànima fóra stada de Déu com de aquesta vida passàs e, si l'agués volguda, també la y aguera dada, ab tots los béns que tinch ne spere posseyr. De tot li aguera feta larga e bastant donació.
"Aquest altre significha la dolor strema que ell me fa passar, e causava entre los grans senyors peccat d'enveja, per ço com en tan alt grau amava la sua afable condició e gentil pràticha, e ara ab manifesta speriència e ocular demostració lo tinch conegut. No·m comporta la mia lengua, ni menys ma honor, en recitar quant m'à ofessa.
"Lo terç significha com tinch conegut en ell lo poch amor que·m té. O quant és cosa piadosa, qui contemplar-ho volrà, que aquella de mi cansada persona tan greus mals haja passats! Hi ell, qui de haver mercé era acostumat, com a cruel envers mi m'à tardada la salut mia. E si no que tem agreujar la mia honor, ab altes veus cridaria quant ma vida perilla. Mas yo veig sobre la terra, perquè les gents no hagen rahó de conéxer quant stà nafrada la honor mia, qui m'és pus cara que la vida. Ara tens notícia manifesta què significaven los cabells e per la tua malícia no·ls te n'aportaràs.
E levà'ls-li de les mans y, ab strema ira, los rompé e lançà'ls per terra, destil·lant dels seus ulls vives làgrimes, qui tots los seus pits li banyaren. Com Ypòlit véu que per tan poca ocasió la princessa s'era enujada de les sues paraules, ab veu piadosa e ab gest humil li féu principi a hun tal parlar.
―Jatsesia que la magestat vostra digua q(u)e violència vos és stada feta, e sots nom de força vullau cobrir la culpa vostra e dar a Tirant pena qui és pijor que mort, és ver que sou stada retreta en la cambra de vostra mare, mas no sou stada violada. Digau, senyora, quina culpa pot ésser dada a mon senyor Tirant si ell ha tentat de fer hun tan singular fet com fer volia? Qui·l deu compdemnar a pena neguna? Foragitau de la selcitut vostra bellea, gràcia, seny e gentil saber, dignitat ab perfecció de tota virtut, e no siau tan dura en amar aquell qui us desija tostemps servir e us ama en strem. Car bé deuria ésser en recort la magestat vostra quant vos obliga lo seu molt amar e la glòria que·n posehïu. E voleu-li levar l'esperança, la qual departir no·s pot? Stich admirat del que les orelles mies han hoÿt, la deliberació de tan penada vida com l'altesa vostra vol fer passar a mon senyor Tirant. Car deuríeu dexar tots los duptes que en ofensa sua fosen ni causar se porien, com lo pensar que ell fa en absència de vostra magestat no li és permès la gravitat del -[f. B7v]- dan que li aporta, si ja la vostra grandíssima discreció no contempla los infinits mals e desolacions que a càrrech de vostra selcitut se seguiran, qui ara a vós paren molt pochs, car sereu causa de fer perdre lo millor dels millors. E passar n'eu en aquest món y en l'altre condigna pena. Car les sues nafres, com sent alegries de vostra altesa, aumenten en tot bé e, si sent lo contrari, sereu causa de molta dolor axí per a vós com per a tots los del linatge de la casa de Bretanya. E perdent a ell se perdran passats XM combatents, qui faran gran fretura per dar compliment a la conquesta. Mirau lo rey de Sicília quanta gent té en servey de vostra altesa e lo gran mestre de Rodes, lo vezcomte de Branxes, la gent que ha portada. Car, si Tirant no fos, negú de tots aquests no y aturaria. Veureu lavors la Viuda Reposada si farà les batalles per vostre pare ni per vós. La magestat vostra és metge sens medecina, e aquell és bon metge qui dóna sanitat al cors y a l'ànima. Però veig que aquell desventurat no pot aver sanitat ni goig de lla hon hi à tan gran malvolença.
Plaerdemavida, per voler ajudar a Ypòlit en favor de Tirant, féu principi a paraules de semblant stil.
―A mi fóra stat de molta glòria jamés del vostre valer agués atesa conexença perquè no fos stada forçada en tan alt grau servir, puix tan tarda pietat vos veig moure a dolre-us de aquel que en les armes se troba lo més ben afortunat y en amors lo més malfadat, dolent-me de mi, qui la major part de la vida que per causa vostra de mi tinch ja absenta. E vostra altesa serà causa de fer-me viure dolorosa, car com veig que sou donzella per Déu ab tantes virtuts creada, tinch per impossible fallir-vos lo major do de gràcia que natura pot donar, ço és, amor qui us fall, que no amau axí com deuríeu a qui n'és merexedor, qui ha tan lealment servida la magestat vostra. Ab quin bon cor vos puix yo tan ben servir que us veja posseyr tanta ingratitut? Si aquesta pena creya fos semblant a moltes altres que ja sentides he e que la selcitut vostra pogués sentir aquella glòria que altres donzelles han sentit, si Déu per sola mercé me atorgà's vos fes conéxer e veure aquella glòria dels enamorats en aquesta [vida] e lo delit que ab si porta. E de ací tinch cosa per a mi certa, conexent vostra altesa lo que yo dich, sereu digna d'estar entre les benaventurades qui bé han amat de eterna lahor en vida. Però a vostra selcitut ne pren axí com en aquell qui sentia la odor de la vianda e no·n gusta. Si la altesa vostra gustàs la sua dolçor e lo que en si porta, e morint, en aquell cars reviuríeu en gloriosa fama. Però, senyora, puix veig a mon senyor Tirant no amau, no és rahó ameu a negú dels seus. Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus, e us arrapareu los ulls e la cara, e malayreu lo dia e la nit e, encara, la vostra vida. Car yo sé que Tirant, lo jorn que porà cavalcar, vehent la gran descontentació -[f. B8r]- de vostra altesa, se n'irà en la sua terra, e tots los altres per amor d'ell, e vós restareu axí com sou merexedora, e tot l'imperi se perdrà. E com sereu morta e vendreu davant lo juhí de nostre Senyor, demanar-vos à comte de la vida vostra en stil de semblants paraules.
―Per mi fon manat fos fet home a ymatge e semblança mia e de la costella de l'home fos feta companyia a l'home. E més, diguí: crexeu e muntiplicau lo món e hompliu la terra. Digues tu, Carmesina, yo qui t'avia levat lo teu germà perquè foses senyora de l'imperi, posant-te en aquella singular dignitat mundanal, ¿quin comte me dones del que t'é acomanat? Has pres marit? Has dexat fills perquè puguen defendre la fe cathòlica e augmentar la crestiandat?
"Què respondreu vós? ―dix Plaerdemavida―. Ay senyora! Y com vos veig enfrescada, que resposta bona no y poreu dar! Però la vostra resposta serà tal com vos diré: "O Senyor, ple de misericòrdia e de pietat! Perdonau-me, Senyor, per la clemència vostra!" E l'àngel custodi vos farà dir aquestes paraules: "Veritat és, Senyor, que yo amava un cavaller qui en armes era molt virtuós, lo qual la vostra sacratíssima magestat nos havia tramés per liberar de les mans dels infels lo vostre poble crestià. Yo amava aquest e li tenia gran devoció, e desijava'l per marit e, com anamorat, complahïa'l tot lo que·ll volia ab tota honestat. E tenia una donzella en servir meu, qui·s nomenava Plaerdemavida, e donava'm tostemps bons consells, e yo no·l volia pendre. E posà'l-me una nit en lo lit; yo, com a inocenta, cridí e, com me fuy reconeguda, callí e stiguí segura. E una viuda, qui·m sentí cridar, donà de grans crits, qui tot lo palau féu avolotar, de què se seguí cars de molta dolor e congoxa per a molts per la mia temor. Aprés me pregaven que yo consentís a l'apetit del cavaller, e jamés ho consentí". En senblant cars, respondrà senct Pere, per ço com té les claus de paradís: "Senyor, aquesta no és digna d'estar en la nostra beneyta glòria per ço com no ha volguts servar los vostres sancts manaments". Lançar-vos an dins en l'infern e en companyia vostra, la Viuda Reposada. E com yo passaré de aquesta present vida, en paradís serà feta gran festa de mi. E dar m'an cadira en la eterna glòria en la més alta jerarchia e, com a filla obedient, seré coronada entre los altres sancts.
Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist, e stigué un poch ab sa filla. E pres a Ypòlit per la mà e parlaren dels fets de la guerra e de la malaltia del capità. Axí parlant, entraren per una cambra hon era la emperadriu e, sens dupte, en aquell cars Ypòlit volguera ésser luny d'ella una jornada. Com ella véu, mostrà-li la cara afable e mirà'l ab bona voluntat. Levà's de allí hon seya e acostà's a l'emperador, e los tres perlaren alí de moltes coses, special, vengueren a parlar de la cruel fortuna qui en tan -[f. B8v]- gran jovent havia fet lexar a son fill la misèria de aquest món, e la emperadriu se pres a plorar.
Entraren per la cambra molts cavallers ansians qui eren del consel e aconortaren molt a la emperadriu. E aquells recitaren a Ypòlit la grandíssima virtut que l'emperador mostrà com li portaren la nova com son fill era mort. Lo benigne senyor, hoynt la mort de son fill, respòs al cardenal e altres qui lo y denunciaren:
―Siau certs que no·m dieu cossa novella, car ja sabia yo que l'havia engendrat per morir. Ley de natura és rebre la vida e retre-la com és demanada, e axí com és que no és negú qui puga viure que no haja de morir.
Hoynt la mort del seu fill, qui en batalla e contra infels havia separada l'ànima del cors ―aquel die era lo primer de l'any e lo emperador acostumava en semblant die com aquell, cascun any, fer molt gran festa e portar c[o]rona―, e no féu altre mudament sinó que·s levà la c[o]rona del cap e tornà a demanar com era mort so(n) fill. E com hoys que en la batalla, combatent ab gran ànimo com a virtuós cavaller, tornà's prestament la corona al cap e jurà que molt major fon la delectació que rebé com hohí los actes de la cavalleria gloriossos de son fill que no fon la tristor e amargor que sentí de la sua mort. E de aquestes coses parlaren moltes.
Lo emperador se apartà a una part de la cambra [a] perlar ab alguns de son consell e Ypòlit restà ab la emperadriu. E com ella véu que ell res no ly deya, penssà que de molta vergonya li partia. Féu-li principi a una tal requesta.
―Encara que, per mon poch saber, ab avisat stil no·t digua la mia intenció e volentat segons dir-te volria, la tua molta discreció ho conpendrà molt millor que la mia lengua te poria manifestar. E si, per molta volentat o per poch entendre, passe més avant del que a les gents és manifest, que en mi les erres, jatsia grans, atenent en la edat en què só posada, me fa duptar lo significat de tes paraules. Per què, duptosa de tal meneg, te prech me vulles dir qui és aquel qui t'à fet tant allenegar de dir-me lo que m'as dit: si és exit de ton mestre Tirant ―perquè, si yo delliberàs de amar-te, ell pugués mils usar de la senyoria que desija― o si has parlat ab spirit de profecia. Molt me tarda de saber-ho.
No tardà Ypòlit, ab baxa veu, fer-li semblant resposta:
―Qui és aquell, per gran audàcia e atreviment que tingua, davant la excelència vostra gose perlar? Qui seria aquell, per presumptuós que fos, que l'ànima e lo cors no li tremolàs XX voltes lo dia sol que la magestat vostra li fes mala cara? E sol per un desdeny que l'altesa vostra me fes, X astes dejús terra desijaria star. Ab tota veritat vos parlaré que, anant ab lo emperador, entrant per aquesta cambra, com viu la magestat vostra, de les dos -f. C1r- genolls doní en la dura terra. E duptí lo emperador no u agués conegut, per ço com en aquell cas temor e vergonya se'n conbatien dins mi. Aprés doní un suspir e coneguí que vostra altesa ab cara afable vos rieu del meu suspir. E per ço, senyora, vos suplich e us demane de molta gràcia e mercé que yo no haja més a dir, sinó que·m maneu, com a ma senyora, qual[s]sevulla coses perilloses de ma perssona e conexerà la magestat vostra quanta és la fermetat de Ypòlit. Què teniu, senyora, sobre mi? Qui, ronpent-me los cabells e la mia cara sia feta aspra per les vostres ungles, totes coses conportaré ab paciència e, encara, hauré temor la vostra mà no sia nafrada en lo meu cors. En lo que la magestat vostra diu de Tirant, ab juraments dignes de fe vos faré segura que Tirant ni mon confessor, qui és pus fort, tal cosa jamés saberen de mi. Digau-me, senyora, qui sospitarà lo qui tan tart s'esdevé? E ja lo meu sperit no té poder de més dir a la magestat vostra, com amor lo tingua cativat.
―"Jo o volguera, Ypòlit, tu m'aguesses feta certa del que yo·t demane. E no deus per res star de dir-me clarament ta intenció, car amor no accepta noblesa, ni linatge ni egualtat, car no fa diferència si és de alt loch o de baix. E qui és abte e sap portar armes de amor secretes o ocultes sens dar-ho a sentir voluntàriament a persones indignes e malparleres, aquest tal és digne de tal punició. E, per lo contrari, deu ésser exalçat en molta glòria e honor lo qui lealment ama, car amor és cosa que segueix natura e los hòmens, com amen, deuen ésser secrets e plens de amor.
"Digues, Ypòlit, creus tu que és bona sort a un cavaller com és amat de alguna gran senyora e fa més menció de aquell sol que de tots los altres? Mira quanta fermetat deu ésser en lo home. Com la dona ama, desconeix a pare, marit e a fills, e tota la sua honor met en poder del qui ama e la sua persona posa a juhí de aquell: si serà leja o bella e si tendrà algun defecte en si, és forçat que tal enamorat ho haja de veure. E no penses tu que lo que he dit ho diga per mal dret que senta en la mia persona ne y haja màcula neguna, mas solament ho vull dir de quant deu ésser tengut l'ome a la dona qui en son poder se posa. E per ço te vull tornar a dir que molt me aguera contentat lo teu parlar que, axí com ab atreviment tinguist ànimo de dir-m'o, que y aguesses perseverat, que totes les tues paraules me foren stades acceptes. E sies cert que, per criminals que fossen, que no les diria a l'emperador ne altra persona qui per la terra vaja. E si per vergonya te'n stàs, no·m desplau tal amor, car, ab lengua torbada e ab molta vergonya, semblants requestes són bones e axí·s deuen fer, car amor que prest és venguda molt prest és perduda.
Tantes coses li dix la emperadriu que Ypòlit cobrà sforç e, ab veu -f. C1v- rogallosa e baixa, ab gran treball, féu principi a semblant requesta.
―[L]o bon grat que de vós, senyora, tinch, no poques voltes m'à convidat per tal mijà manifestar a la magestat vostra la molta amor que us porte, mas temor de errar ha tardat fins en aquesta hora lo dir qual só, per vós ésser la més excelent en lo major grau de excelència que trobar-se pogués. Emperò, aquell delit que la bellea vostra representa a mi entre·ls altres, me fa gloriós viure. E si tanta glòria Déu per sola mercé me atorga, qual cavaller ab mi egual pot ésser? E yo, per ésser jove de edat, ma lengua embaraçada no basta a recitar ço que lo meu ànimo volria: la excelència vostra y deu suplir com a ignorant de tal mester. E mirant lo vostre afecctat parlar, me dóna novella alegria com pens que sens la altesa vostra yo no seria res, emperò lo vostre hacost haja tant guanyat que tot altre smerç me fóra molt perdre. E vull que sapiau l'esperança que yo tinch en la magestat vostra me té a vida en aquest món e, si n'era desemparat, forçadament me covendria pendre la mort. E per ço tinch conegut que, amant l'altesa vostra, qui tant valeu, res no m'és fort, puix teniu de discreció la vestidura. E totes coses qui per la magestat vostra me seran manades me són fàcils, puix saber e gentilesa en vós mancament no tenen.
"E plàcia a l'altesa vostra mirar quant a ma vista us sou mostrada plena de tantes virtuts. Tinch crehença que, si en lo temps de Paris atés aguésseu, altra que vostra altesa d'aquell pom no fóra stada digna. E per la clara conexença que del vostre molt valer tinch, vull posar tota ma sperança en vós, qui sereu principi de tot mon bé e de tots mos mals. Emperò si amor me força alguna cosa no discretament perlar, la vostra gran benignitat ho vulla pacientment sostenir e ab paraules de amor voler-me castigar. Solament vos suplich, agenollat als vostres peus, me façau cert per la honor vostra com regir-me dech. E açò serà a mi de infinida stima, tant que lo parlar delitós me fa vinir los hulls en aygua per infinida amor que us tinch.
No tardà la emperadriu en fer-li resposta ab paraules de semblant sti[l].
―Les tues afables paraules meriten resposta e no tal com tu volries, per ço com has posat lo meu cor en gran treball e pensament. Car pense qual és stada la causa que t'à dat sperança de mi, com la mia edat sia tan desconvenient ab la tua que, si tal cosa era sabuda, què dirien de mi? Que de mon nét me só enamorada! De altra part, veig que amor no és certa ni ab fermetat en los strangers. E són benaventurades aquell[e]s que no tenen ma -f. C2r- rit per poder-se mils dispondre en ben amar. E yo, qui no só acostumada de tal meneig, pens que a mi seria molt difícil poder contentar lo teu apetit perquè la tua sperança tarda e vana és, per ço com altri poseheix lo que tu desiges, per bé que, si yo volia oblidar los térmens de la mia castedat, o poria ben fer, encara que fos gran la mia culpa. Yo bé conech que la tua joventut e bella disposició, per bé que ages tengut gran atreviment, digna és de perdó. E qualsevulla donzella li seria molta glòria que de tu fos amada, emperò yo stime més que altra sia benaventurada per lo teu amor, sens crim o infàmia, que si yo peria per amor de home strany.
La emperadriu no pogué més parlar per ço com lo emperador se fon levat de lla hon seya. Acostà's a la emperadriu e pres-la per la mà, e anaren a sopar.
Aquella nit Ypòlit no pogué parlar ab la princessa, mas parlà ab Plaerdemavida, e ella li dix:
―Què és açò que vós, ab tan disimulades paraules, parlau tant ab la emperadriu? Grans negocis deuen ésser aquests com tan sovint vós ab ella praticau.
―No és altra cosa ―dix Ypòlit― sinó que·m demana del nostre capità com stà e quan porà anar sobre la terra. Pens yo que lo seu desig és que·ll fos lla hon los altres són, per ço com cascun dia han letres del camp e, per propi interés, tenen desig de aquell desig que tenien los jueus del verdader Messies.
L'endemà de bon matí, Ypòlit se n'anà sens resposta neguna. Com Tirant lo véu, li dix:
―V dies són passats que no us he pogut veure.
―Senyor ―dix Ypòlit―, lo emperador m'à fet aturar e la princessa, perquè la acompanyàs. E per lo camí vingue-sse'n parlant de vostra mercé, car tots ensemps vos volen venir a veure. E per causa de açò la princessa no us ha volgut fer resposta, puix tan prest deu ésser la vista.
Dix Tirant:
―De açò stich yo molt aconsolat.
Féu-se venir de continent los metges e pregà'ls que·l fessen portar a la ciutat perquè·s sentia molt bé.
―E dich-vos certament que yo milloraré més en un dia en la ciutat que no faria açí en X. E sabeu què u causa? Yo só nat e criat en loch prop de mar e l'ayre de la mar és a mi molt natural, car diverses vegades só stat nafrat e maltractat per altres cavallers e, de continent que eren passades les V cures, yo·m feya portar en loch vora mar e prestament era guarit.
E açò loaren tots los metges e foren contents que axí·s fes. Los II ho anaren a dir a l'emperador. E lo emperador cavalcà ab molta gent e anà hon lo capità era e, ab unes andes en coll d'òmens, fon portat a la ciutat en IIII dies.
Com l'agueren mès dins la sua posada, la emperadriu, ab totes les dames, lo anaren a veure. La alegria fon molt gran com lo veren star en tan bona disposició. E molt sovint totes les dames, axí del palau com de la ciutat, lo venien a veure. Emperò la emperadriu, perquè tenia algun sentiment, per una donzella sua de qui ella fiava molt més que de les altres, poques vegades se partia de sa filla com era en la cambra de Tirant. E gens per açò no restava que no praticassen de lurs amors, anant e venint Plaerdemavida cascun dia ab gran solicitut, desijant concordar -f. C2v- la batailla que vengués a fi.
Deixem de recitar de Tirant e tornem al camp. Com les treves foren pasades, la guerra començà cruel e brava, sabent los turchs la malaltia de Tirant. E ab la molta gent que·ls era venguda, cascun dia venien prop la ciutat de Sanct Jordi, hon era lo camp, e cascun dia s'i feyen de molts bells fets d'armes, e morien-hi molta gent de una part y d'altra. En tant que un dia los turchs vengueren ab tot lur poder per rompre l'aygua per ço que no·ls fes tant de dan com feya, e no la pogueren rompre. Los crestians soltaren totes les aygües perquè los turchs no se'n poguessen tornar, e ompliren-se tots los camps d'aygua, en tal forma que mataren de los turchs passats III mília. Aquell dia los turchs tenien gran desig de venir a batailla ab los crestians. E per quant la morisma era tanta, los crestians deliberaren de no sperar la batailla, e en aquell cars tots desijaven la salut de Tirant axí com la lur pròpia, e tots stimaven que si Tirant hi fos, que no agueren desdita la parada.
E cascun dia lo emperador los scrivia del stament en què Tirant era posat, per animar-los. E dient com ja·s levava del lit, perquè era de gran necesitat que la cama se enfortís e tornàs en son degut stament. E tots n'estaven molt aconsolats e en special lo duch de Macedònia, qui l'amava en strem.
Tirant anava cascun dia millorant, que ab una croça podia per la cambra anar. E les dames, quasi los de més dies lo venien a veure e li tenien de bon grat companya. E la princessa, tant per l'interés quant per l'amor que li portava, li fehia molta festa e honor. E no us penseu que Tirant desijàs molt prestament guarir, puix era cert que no tenia perill de restar afollat, e açò causava la bella vista que tots dies havia de la princessa, e no desijava ni pensava molt en anar a la guerra, mas son desig era pogués haver plaer complit de sa senyora, e la guerra, quisvulla la fes. E per semblant causa los virtuosos cavallers són decebuts per strema e desaforada amor, la qual acostuma moltes voltes tolre lo seny als hòmens savis.
E stant lo emperador e la emperadriu en la cambra de Tirant, li dava impediment, que no podia par[l]ar ab la princessa que no fos per la emperadriu hoyt, cridà a Ypòlit e, ab baixa veu, li dix:
―Ves defora e torna prest. E posant-te al costat de la emperadriu, posa-la en noves del que conexeràs que en grat li vingua e yo sperimentaré si la mia passió poré a la princessa referir.
E tornat Ypòlit del que era stat conçertat, posà's al costat de la emperadriu e, ab sforçat ànimo e la veu baixa, li presentà forma de semblants paraules.
―Lo vostre gran saber, de noblesa tanta acompanyat, que sens conparació major pena me fa sentir, per ésser tanta la stima de la magestat vostra, car -f. C3r- la strema amor que us porte me força, que no puch star sinó prop de la excel·lència vostra, e no sens gran rahó, car fallint-me tal acostament stich en hun nou purgatori. E açò·m ve per yo infinidament amar la vostra virtuosa persona, suplicant aquella en qui tota ma sperança reposa me sia atorgat hun do qui serà aument de ma honor e fama. E per lo vostre molt meréxer, qui tant val, sol per ésser en recort que dels damnats se diu ésser-los gran aleujament de pena lo recordar-se que són alguna cosa. E axí me'n pren a mi, ab tot que passe mala vida, per no ésser cert de vostra altesa ésser amat. Mas, sol recordant-me de la gran dignitat que en la magestat vostra tinch coneguda, me dóna gran aleujament a mon canssat viure. E tant com més virtut la persona poseheix, tant és per los altres més amada. Per què, senyora, puix la fortuna mia tan poch me ha acompanyat, senta yo aquesta glòria de aquest graciós do, si de la altesa vostra seré amat. E que·m façau cert en què stà ma vida, e si la sort me seria tan parcial e favorable que dormint e vetlant yo us pogués amar e servir, car negú més benaventurat de mi trobar no·s poria.
E donà fi en son parlar.
No tardà hun poch spay que la emperadriu, ab gest e cara afable, a una tal resposta féu principi.