Visor de obras.

  -[f. rr5v]-  

―Seguint lo costum de aquells que lo offici de la lengua davant les mans posen, yo no só de tal metaill, ans me plau comanar a les mans los actes virils e remetre'ls a la fortuna pròspera o adversa, les tals coses que los bons cavallers han acostumat fer, e resta en ells la honor de la mundana glòria. E per ço, magnànims senyors, vos vull significar la bona pràtica que tenen los crestians ésser molt bona, com haja vist nit e dia gent a peu e a cavall guardant tostemps lo camp. E per res al món no·ls poríem es(v)ayr axí com ells han fet a nosaltres. Des que aquest capità és vengut, ha posat en gran orde tota la gent.

Dix lo soldà:

―A vostre parer, quanta gent poden ésser de peu e de cavall?

―Senyor, yo pens ―dix lo rey― que los de peu no bastan a XLV mília e los de cavall seran X mília, e no y basten encara. Ells són pochs, mas lo gran orde que ells tenen ara de present és molt gran, car bé sap la senyoria vostra e tots los que açí són, com lo duch de Macedònia era capità, per lo mal orde que dava e per no entendre la guerra, tostemps era vençut e nosaltres vencedors. E si aquest diable de home no fos vengut de la França, ja fórem dins los palaus de Constantinoble, e de la sua sglésia, que tan bella és, n'aguérem fet mesquita; lo emperador aguérem mort, sa muller e sa filla foren sclaves, e totes les altres donzelles ab elles ensemps, a la senyoria de nosaltres. E ara no porem axí fer si aquest capità viu molt. E venint a l'efecte del que vull dir, no és possible nosaltres lo puguam matar o apresonar sinó en aquesta manera, com ell no vendrà a batailla ab nosaltres sinó a tot son avantatge per lo poder gran que nosaltres tenim més que no ell. Si vosaltres teniu per bo yo·l requerís de batailla a tota ultrança, de la mia persona a la sua, ell és molt animós cavaller, no serà menys no accepte la batailla. E com serà açí, ens combatrem, e vosaltres coneixereu yo haja lo millor, deixau-nos combatre que yo·l mataré. E si és cars ell pogués més de mi, de un troç luny tireu-li ab fletxes e muyra en tot cars del món ell hi tots quants ab ell vendran.

Tots ells tingueren per bo lo que lo rey havia dit. Finat lo consell, lo rey de Egipte se n'entrà en la sua tenda e pres-se a ordenar una letra.

Lo soldà tenia un servidor que s'havia criat de molt poca edat ―lo qual era stat crestià e natural de la ciutat de Famagosta, qui és en Chipre―, e fon pres en mar per una fusta de moros, e per la poca edat e discreció que tenia feren-lo tornar moro. Aquest, com fon en perfeta edat, avent natural conexença ésser millor la ley crestiana que no la secta mafomètica, deliberà de tornar a la bona part, e posà-u en execució en aquesta forma: lo moro se posà molt en orde de belles armes e un ginet molt bo, e féu la via del pont de pedra hon stava lo senyor de Malvehí. Com fon prop lo pont quasi ab un tir de balesta, posà la tocha que portava al   -[f. rr6r]-   cap de la lança e féu senyal de segur. E los del castell veren que no venia sinó hu tot sol: respongueren al senyal asegurant-lo.

Com lo moro fon prop, un balester qui no havia res vist del segur que·l senyor de Malvehí havia fet, tirà-li un passador e nafrà-li lo ginet.

―O, senyors! ―dix lo moro―. Tan poca fe haurà en vosaltres que sobre segur mateu a mi o a mon cavall?

Desplagué-li molt al senyor de Malvehí, e féu-lo descavalcar e curaren-li lo roçí, e promés-li que si moria que li'n daria un altre millor. Lo moro dix com venia allí per fer-se crestià, e que volria parlar molt ab lo gran capità. E volia, si a ell era plasent, volgués ésser son padrí, e que si parlava ab ell l'avisaria de moltes coses qui serien en gran honor sua e útil de la sua persona. Restaren de acort que l'endemà tornàs allí e que lo senyor de Malvehí trametria a preguar a Tirant vengués allí. E lo moro, molt content, tornà-se'n al camp e mostrà lo seu cavall al soldà e als menescals perquè·l guarissen. E lo soldà demanà-li d'on venia e com era stat nafrat lo seu roçí. Lo moro, responent, dix:

―Senyor, yo aný devers lo pont per ço com me enujava açí. E de un gran troç luny yo viu un crestià a cavall, e fiu la sua via e ell m'esperà. Com fuy prop de ell, tirà'm aquest passador, e yo fermí fort dels esperons al ginet e aconseguí'l, e d'encontre l'enderoquí a terra del cavall. E prestament fuy descavalcat per tolre-li la vida e ell, agenollat, demanà'm perdó. La mia pròpia natura és inclinada més a perdonar que altra cosa, e som restats en molt gran amistat; à'm promés sobre sa fe, de avisar-me tot quant en lo camp dels crestians se farà.

―O que bona nova és stada per a mi ―dix lo soldà―, que yo pugua saber que s'i fa en lo camp dels crestians! Prech-te en tot cars del món tu y vulles tornar demà, e sentiràs que volran fer: si speraran batailla o si se n'hiran dins la ciutat de Constantinoble.

E ell atorguà tot quant li dix. L'endemà ell lo solicità que tornàs al castel per parlar ab son amich. Com al moro li paregué hora de partir, ell pres un ginet dels millors que·l soldà tenia e féu la via del pont. E fet son senyal, ell entrà dins lo castell, e per tots fon rebut ab molta honor. E no passà molt spay que fon aquí Tirant, e féu molta honor al senyor de Malvehí e a son fill. Aprés entraren dins una cambra hon era la senyora de Malvehí, qui stava a rahons ab lo moro. Com Tirant agué abraçada la senyora, féu honor al moro. E lo moro li dix com venia per fer-se crestià, cognoxent ab natural rahó la veritat de la fe, e supplicava'l que fos de sa merçé que·l volgués acceptar per servidor.

―E significh a la senyoria vostra com per lo consell han determenat que demà o l'altre vos serà tramesa una letra de batailla. Emperò guardau, senyor, que en negun cars del món no accepteu la batailla perquè no us porà ésser profitosa, sinó en gran dan de la vostra persona e de tots quants ab vós hiran.

Tirant li regracià molt lo bon avís, e que era molt content de acceptar-lo per servidor afectat. Anaren a la sglésia e allí rebé lo sanct baptisme ab molta devoció. E volgué Tirant e lo fill del senyor de Malvehí fossen padrins, e la senyora fon padrina. E posaren-li nom Ciprés   -[f. rr6v]-   de Paternó. Com lo agueren batejat, dix:

―Senyor, yo he rebut per gràcia de nostre Senyor lo sanct baptisme e·m tinch per verdader crestià, e en aquesta sancta fe vull viure e morir. Si la senyoria vostra vol que yo ature per servir-vos, ho faré de molt bona voluntat; si volreu que torne al camp e cascun dia vos avise de tot lo que s'i farà, no ha negú en tot lo nostre camp qui més hi sàpia que yo, per ço com tots los consells se tenen en la tenda del soldà e tot ho puch bé saber, com yo sia hu dels del consell. Lavors Tirant li donà de strenes una cadena de or que portava; e lo fill del senyor de Malvehí li donà XL ducats; e la senyora li donà un diamà de vàlua de XXV ducats. E com ell ho tingué en son poder, acomana-u tot a la senyora de Malvehí que lo y guardàs.

E Tirant lo preguà molt que se'n tornàs al camp e que avisàs tan sovint com pogués al senyor de Malvehí de tot lo que·ls turchs tenien al cor de fer, que aquell l'avisaria al seu camp. Ciprés de Paternò respòs:

―Egregi capità e senyor meu, no pense la merçé vostra ne dupte de mi negun mal, car per la fe que só crestià, yo us seré axí leal com si tota ma vida m'aguésseu criat. Emperò bé conech que no teniu rahó de molt fiar de mi per yo ésser stat moro, mas en l'esdevenidor coneixereu en mi quanta serà la fermetat ne l'amor que us porte. Encara, senyor capità, suplich a la senyoria vostra me façau gràcia, si teniu neguna manera de confits, me'n vullau donar per ço que·n faça present al soldà, lo qual és molt gran menjador de aquest[e]s coses e semblants, e ab aquesta scusa poré anar e venir, que no pensaran negun mal de mi.

Dix lo senyor de Malvehí:

―Yo us ne poré dar.

Féu portar allí dàtils e confits, e féu fer col·lació a tots e donà a Ciprés de Paternó una capça de confits e dels dàtils. E aquell se partí molt content de ells.

Com fo davant lo soldà, demanà-li de noves dels crestians. Aquell respòs que lo seu amich li havia dit que no havien en voluntat de partir de allí.

―Fins a tant que la senyoria vostra mude lo camp d'açí. E à'm dat, senyor, aquests dàtils e confits.

E lo soldà pres molt gran plaer en lo que havia portat e molt sovint lo y fehia anar. E aquell havisava de tot lo que sabia al senyor de Malvehí. E aquell anava a Tirant o lo y trametia a dir, e al capità li eren molt plasents [s]emblants avisos.

Aquest Ciprés de Paternó féu conjuració de rebel·lió contra lo soldà.

Lo rey de Egipte, com agué ordenada la letra de batailla, pres un trompeta e donà-la-y, e manà-li que la portàs a Tirant, capità dels grechs, la qual era del tenor següent.

Abenamar, per la permissió e voluntat de Déu, rey de Egipte e vencedor de tres reys en batailla campal, e cascú per si, ço és a saber, lo poderós rey de Feç, lo virtuós rey de Botgia, e lo pròsper rey de Tremicé; a tu, Tirant lo Blanch, capità dels grechs.

Deixant tota longuea de paraules perquè pus clara speriència sia ver testimoni entre tu e mi,   -[f. rr7r]-   a la qual la fortuna serà favorable, puxa haver manera de glorejar-se en lo dan o desonor de l'altre. Sobre les tues armes he vist portar àbit de donzella: mostres, segons lo senyal, ésser enamorat de ella. E perquè yo pugua complir un vot que fiu davant ma senyora, remet lo dit vot a la casa de nostre sanct propheta Mafomo, là hon lo seu gloriós cors jau, ço és, en Mecha, de requerir de batailla a tota ultrança rey o fill de aquell o lo major capità dels crestians. E per ço requir a tu per fer servey a la donzella de qui só, e sia quiti de mon vot, si hi gosaràs venir, de matar-te o de leixar-te dins la liça vençut o fementit, e provaré ma veritat públicament ab les mies mans. E tu, virtuosament vulles defendre ta honor, com la donzella de qui só sia en major grau de bellea e de virtuts de linatge acompanyada que la tua. E lo teu cap, com a vençut, trametré en present a la sua senyoria. E si lo teu ànimo porà comportar veure aquest càlzer de la batailla, seré molt content de la tua persona a la mia s'aja purgar. Emperò, ato[r]gant tu bona fe per aquest cars, no tenint ànimo de gosar-te combatre ab mi, hauré a venir en altre cap, e no gos dir aquell spantable mot tan vergonyós per aquells qui amen sa honor. E tot cavaller se'n deu defendre e no restar en openió de gents, de senyores e donzelles menyscabat de ta honor e fama. Forçat és que u digua, ço és a saber: ab gran maldat e pus propi parlar, tració; has esvahit dos veguades lo nostre camp ab tanta infàmia en ta honor casi inreparable. E per ço, del meu bon dret surt una bona sperança obtesa e desijada, e açò dich a fi que acte criminal ne surta si veure'l gosareu, car Déu omnipotent no permetrà que tan leig crim com és aquest reste en lo món inponit. Yo, a ma requesta, sostenint la veritat, te combatré lo meu cors contra lo teu, a peu o a cavall, segons per ton avantatge ho volràs divisar, davant jutge competent, combatent-nos per tantes jornades fins lo hu de tu o de mi reste mort, per ço que de lo teu cap pugua fer present d'ell a la senyora de qui só. E si a la present me volràs respondre donant o fen[t] donar ta resposta a Egipte, trompeta meu, yo l'hauré per rebuda, lo qual basta per a concordar-nos e portar la nostra batailla a la fi que yo desige.

Dada en lo nostre camp de la platga oriental, lo primer de la Luna. E pos açí mon signe.

Rey de Egipte

Com Tirant agué vista la letra e lo contengut en aquella, ajustà tots los cavallers del camp e preguà'ls que·l consellassen què faria, ne si faria resposta a la letra. E si fehia resposta, quina tema pendria, e si acceptaria la batailla o no. Parlà primer lo duch de Macedònia e dix:

―A mi par que li deveu respondre per lo rim mateix, car segons canta lo capellà, sí respon l(o) scolà. Aquesta letra, comté II caps, lo primer és   -[f. rr7v]-   de la donzella, lo segon és del cars de tració. Venint al primer, aquest és enamorat de la filla del Gran Turch e diu-se que és bella donzella, e lo pare la y ha promesa dar per muller com la guerra serà finida. Vejau vós en vostra terra si amau donzella de gran stat, per ço com en sa letra diu donzella de gran linatge, no entràsseu en batailla si no teníeu tota la justícia de vostra part, com nostre Senyor mostra grans miracles en les batailles.

―Senyor ―dix Tirant―, en nostra terra yo amava una viuda, però volien dir ésser donzella. E yo amava-la per matrimoni hi pens ella a mi, e donà'm aquesta camisa. E des que de sa senyoria partí, en quants fets d'armes me só trobat, tostemps la he portada. Respòs lo duch de Pera:

―Al parer meu no y basta tot lo que haveu dit. Aquesta és filla del Gran Ca e té VI reys sots si; ell és més que rey e no és tan gran com lo soldà, mas és senyor de moltes terres e regnes e lo Gran Carmany és son vasall. E sabeu aquest Carmany quanta terra senyoreja? Més que no és tota la França e tota la Hispanya alta hi baixa. E per ço u dich, perquè só stat en la sua terra anant en Hierusalem. Aprés fuy mogut de devoció, aní a Sanct Jaume de Galícia e passí per tota la Hispanya. Per què só de parer, perquè vostra querela fos més justa, en vostre enteniment fantasiàseu de ésser enamorat de la princessa, nostra senyora. Lavors, vostra querela seria justa e bona, en aquesta part l'avançaríeu en dignitat hi en totes coses. E açò vos done yo de consell, car yo crech que aquesta senyora no ha par en lo món.

―No volria ―dix Tirant― lo senyor emperador qualque sospita carregosa pensàs de mi.

Dix lo duch de Sinòpoli:

―Quin greuge porà pendre lo emperador ço que es fa justament e sens engan de difamació? Yo sé bé que ell ho pendrà en plaer.

―Posat cars que la majestat sua hi prengués plaer ―dix Tirant―, com ho farem de la senyora princessa, si hi trobarà enuig per yo ésser stranger de poca condició, sens títol negú?

Respòs lo duch de Casàndria:

―No és dona ni donzella no s'o tingua a gran glòria que sia amada de grans e de pochs. Aquesta senyora és de tan gran sentiment que coneixeria lo bon zell per què·s fa: en si se'n glorejarà.

―Qui porà mudar aquell orde que Déu ha mès en les coses? ―dix lo duch de Monsanct―. No és cosa nova un rey ésser enamorat de una sotil donzella. Per contrari, una gran reyna de un pobre gentilom e desconéixer-ne pare e mare e los més de sa natura. Aquesta té gràcia ab honestat complida e no se enujerà de res que façau ne digau.

Dix lo marqués de Sanct Jordi:

―Capità, vós mostrau que ignorància és vostra guia. E sabut és entre los tals cavallers per amor han fet molts fets d'armes, per amor de donzelles qui resplandeixen en lo món de gloriosa fama. En aquesta habita dignitat e senyoria. Qui oblida lo passat oblida a si mateix.

Dix lo marqués de Ferrara:

―No ha res en lo món que sia més plasent a la dona que és lo amor de l'home. E per ço no li trauríeu lo peu del tapí que li poguésseu fer mal. E per ço porta ella en si excel·lència e virtut e pendrà plaer que u façau.

  -[f. rr8r]-  

―Tots som fills de Adam e de Eva ―dix lo marqués de Peixcara―. És ver que fills són stats de aquells que són venguts a damnació, altres a salvació. Però de ma crehença dich: si lo nostre capità és vencedor ab lo nom de la princessa, serà dels salvats; e posat cars li posàs les mans davall les faldes, no·n trauria sinó honor e amor, d'açò que va vestida.

Tirant féu pendre tots aquests vots e posar per scrit al secretari perquè fossen tramesos ab la letra ensemps a l'emperador, per ço que si res de mal dehia fos dada la culpa als altres e no a ell. Agut son consell, se n'anà a la sua tenda e féu resposta a la letra del rey de Egipte, la qual era del tenor següent.

No leva en res la propietat de verdader si atényer poreu bona coneixença: ab tals paraules pensa portar enganosa crehença se'n mostre lo ver. Per tal, yo, Tirant lo Blanch, vencedor e destroydor de la gent pagana de aquell famós e gran soldà de Babilònia, hoc encara del senyor de la Turquia, a tu, rey de Egipte, significh:

Com per la tua trompeta he rebuda una letra tua en què·m dius haver-me vist portar sobre les armes àbit de donzella, e perquè poguesses complir un vot que tens fet, requís a mi de batailla a tota ultrança, com de la donzella de qui est enamorat sia més virtuosa e més bella que la que yo ame, dich:

Primerament, del vot que has fet, has encativada ta honor e fama. E més propi fóra que haguesses votat d'estar X anys en la casa de Mecha fent smena de tos peccats, los quals són abominables a Déu e al món. A tot lo món és cert e manifest que la donzella de qui yo·m nomene servidor en lo món no ha par, axí en bellea, en dignitat e excel·lència virtuosa, més que tot altra; de linatge, gràcia e saber excel·leix a totes quantes n'à en lo món. Sabut és com tu ames a la filla del Gran Turch e yo la de l'emperador. La tua, mora; la mia, crestiana. La tua té sisma e la mia crisma. Per tot, seria aquesta jutgada per millor e de major dignitat, que la tua no seria digna de descalçar-li la sabata del seu peu a la sua gran excel·lència. E dius que lo meu cap, com a vençut, trametràs en present a la donzella de qui est. Responch-te que a present no y consent, car fretura·m faria per a vençre a tu e als teus. Posat cars fos axí com dius, tal present no deu haver loch ni deu ésser do de gran preu, per ço com seria d'ome vençut. Però yo prometí a la majestat de la senyora princessa, yo venint en vista de vosaltres, vençre IIII batailles, e la çinquena apresonar un rey e portar-lo davant sa majestat. E ab lo braç armat li faré present de la mia spasa, per ço com serà d'ome vençedor. E no és dona ni donzella que sia de valor te degua tenir en stima de res, per ço que fas present de cosa morta e de vençut, e yo no la faç sinó de vençedor. Venint a l'efecte del que vull dir, dius yo haver desconfit II voltes lo vostre camp ab maldat e tració. Dich: lo emperador romà féu I ley dient, qualsevulla qui nomenàs a l'altre traydor,   -[f. rr8v]-   respongués que mentia. E açò·t do per resposta, però la tua boca bandejada és de veritat.

E perquè sia vista en tot la culpa del teu mal parlar, car ço que yo he fet és stat fet justament e bona ―conegut per cavallers entesos, aquells qui d'armes saben―, hoc encara les dones de honor ho diran, si·n seran demanades, que yo no he feta tració neguna, ans he seguit aquell gentil stil e costum que orde de cavalleria demana en semblants fets de guerra. E si yo, per abtea e per ésser més destre que vosaltres, quina infàmia me pot ésser aplicada en ma honor hi fama? Si yo agués feta alguna obligació de paraula o per scrit, en tal cars hauria loch la tua demanda.

Per què yo, Tirant lo Blanch, en nom de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Mare, e de madama Carmesina, defenent mon dret, ma honor e fama, accepte vostra requesta a tota ultrança. Per la facultat per dret d'armes a mi com a request és dada, encara per tu a mi atorguada, divís fer la batailla a cavall ab armes defensives cascú a sa voluntat, tals com són acostumades de portar en guerra, sens falsa maestria. Les armes offensives, una lança de larguària de XIIII palms, la gruxa cascú a sa voluntat, lo ferro de largària de IIII dits, perquè no·s pugua rompre, e spasa de V palms del pom fins a la punta, acha de una mà, dagua de tres palms e mig; los cavalls encubertats de ço que cascú mills li parrà, de cubertes de cuyro o de loria, testera de açer, sens spasa ne altra maestria, sella de guerra ab streps desligats. Concordes de nostra batailla, venint al jutge, dieu competent: Qui serà dit jutge competent? Ton rey a qui est tengut de feeltat? E si·m seria yo al meu, e tu moro e yo crestià, qui serà aquest jutge competent? Si vols dir: anem per lo món a cercar jutge, açò poràs tu bé fer, car yo no u poria fer, que agués a leixar lo govern de tants duchs, comtes e marquesos, los quals són sots la mia capitania. E yo só cavaller que no·m contente d'armes hon és duptosa la execució. Si vols dir: lo soldà la'ns asegurarà, dich-te que qui no ha fe, no pot donar fe. Qui segura a mi si yo venç tu, dins en la liça e de la tua persona yo fes a mes voluntats, que yo pogués tornar dins les mies tendes? Si dius vendràs açí dins lo nostre camp, no u faces: ço que yo no volria per a mi, no u vull per a tu. Avent tu de mi lo que desiges, qui·t pot asegurar de mos parents e amichs tu tornasses dins lo teu camp? Però, yo·t daré remey e avís en què poràs complir ton desig. A tots és notori, stant vosaltres ab tot lo vostre poder tenint asetjat lo il·lustre duch de Macedònia, yo aní a cercar a vosaltres e us desconfí e obtenguí la glòria e honor de tants reys coronats. Aprés, vosaltres vengués a cercar a mi e vencí-us. Fiu fugir a tots aquells qui ab supèrbia e vanaglòria se nomenen vençedors de tres reys en batailla campal e cascú per si. Donchs rahó vol e demana yo torne a cercar a vosaltres, puix a mi toca la tanda. Promet a Déu e a la senyora de qui sou e a la honor de cavalleria que, a XX dies de agost, IIII dies ans o IIII dies aprés, seré en la platga oriental davant lo vostre camp,   -f. ss1r-   ab tot lo major poder que poré per dar batailla, si la volreu. E lavors poràs complir ton desig e no poràs dir que ab tració e maldat ho haja fet. Com lo teu cartell sia tacat de vils paraules, no cur respondre, perquè de viltat ab tu no vull contendre: te leixe en la tua glòria. E perquè sia vist de ara avant de dones e de donzelles e per los cavallers de honor mon descàrrech, te tramet la present per Egipte, trompeta teu, partida per A.B.C., scrita de la mia mà e sagellada ab sagell de mes armes en lo camp nomenat Transimeno a V de agost.

Tirant lo Blanch.

Com Tirant agué feta la letra, mostrà-la a tots los senyors e aquells concordes digueren que bé anava. Tirant féu venir lo trompeta e donà-li la letra e una jornea tota de argenteria e CC ducats, e dix-li:

―Yo·t prech de paraula vulles dir al senyor e Gran Soldà, ab aquest rey d'armes qui ab tu yrà, li done licència de parlar davant ell.

Aquell acceptà e guià aquest en nom de son senyor.

Com foren dins lo camp, per tots li fon feta gran festa. E lo rey d'armes dix al soldà que volia parlar ab sa senyoria en presència de tots los reys e altres senyors qui en lo seu camp eren. Lo soldà prestament manà sonar la sua trompeta e tots los senyors se ajustaren là hon ell era. Com tots foren ajustats, lo soldà dix al rey d'armes:

―Ara pots dir libertament tot lo que ton senyor t'à manat que digues.

Lo rey d'armes se pres a dir:

―Lo capità de l'Imperi Grech, representant la glòria de la majestat del senyor emperador, per mi vos notifica e intima, per ço com no ignorau la pràtica e costum d'armes, la qual és dada a reys e emperadors e a semblants de vós, com lo gentil stil d'armes requir per sos drets que, com vós hajau perdudes dos batailles ab los reys que açí són presents, e perdudes les banderes, no podeu portar bandera neguna, vós ni negú dels vostres ―standart podeu portar, mas no bandera. E açò vos requir per art de cavalleria, e per stil e dret d'armes. E si lo contrari féu, usarà de tots los remeys a ell com a vençedor e a vós com a vençut, ço és a saber, fer-vos ha pintar en un pavés, ab tota la senyoria que teniu, e a la coha de un cavall vos farà roçegar per tot lo seu camp. Aprés, per totes les ciutats que ell porà. E per ço que tal blasme ne infàmia per vós ni per los vostres no córregua, vos requir davant mi ho degau fer.

―Malayt sia qui tal cosa trobà! ―dix lo soldà__ Puix stil d'armes ho requir, só content.

E prestament féu pleguar les banderes de ell e de tots sos súbdits, e restaren ab los standarts. Aprés se girà envers lo rey de Egipte e dix-li:

―Senyor, lo nostre capità ha fet resposta a ta letra, e diu que·t pregua li vulles trametre a dir lo dia de la batailla quina sobrevesta portaràs, per ço que en la presa de la gent te pugua conéixer e pugua venir combatre's ab tu.

―Amich ―dix   -f. ss1v-   lo rey―, dir-li as de part mia que yo aguera pres gran plaer ell e yo, spasa per spasa, nos fóssem combatuts. Però puix a ell no li plau scusar-se dels leigs cassos per ell fets e per mi posats, encara per suplir a la sua demanda, si bé aquesta batailla per a ell e a mi serà civil, car yo volguera fos criminal per ço que yo ixqués ab ma veritat, diràs-li yo portaré una aljuba de carmesí, la qual és stada de la virtuosíssima senyora de qui yo só servidor. E al cap portaré una àquila tota de or, e sobre la àquila portaré un penó petit hon serà pintada aquella excel·lent senyora ja desús nomenada. E si porà haver part de mi o yo·l pugua veure, yo li faré atorguar tot lo que en la mia letra conté o·l mataré ab les mies mans.

Lo rey d'armes se'n tornà a son capità Tirant e féu sa relació diligentment de tot lo que li havien dit.

Lavors, los turchs ordenaren molt bé lo camp sperant la batailla.

Lo dia següent, havent enveja lo duch de Macedònia de la glòria de Tirant, proposà davant tots de dir-li semblants paraules:

―Puix no viviu en ley de cavaller, Tirant, e no servau lealtat alguna, deuríeu pendre la sisma que és manada als moros, los quals, quant los fall la rahó per aprovar lo seu mal, ab gran error defenen aquella ab la spasa en la mà. E vós voleu dar batailla a tan gran nombre de cavallers turchs com en la platga oriental stan, los quals bastarien a defendre's de tot lo món justat, e vós voleu fengir de capità virtuós. E com féu vostre poder de ésser tengut en aquella possessió, en fama hi en compte de home valent, car falses e colorades pràtiques no y basten? Emperò enterrogau la vostra consciència, qui sap bé la veritat, car per ella poreu ésser certificat del vostre stat miserable en què sou posat. Donchs, què amor de vida e temor de mort vos ensegua tant la rahó hi lo sentiment que us tol de tot en tot la coneixença del gran defalt qui féu en voler donar batailla als turchs axí com di[e]u que voleu fer, la qual per res no us serà consentida? E voleu posar nostres vides a joch de un tria l'as! Bé mostrau que us costan poch de criar. E vós voleu dar batailla voluntària, la qual a present no és de necessitat, e si la perdem, tots som morts e detroyts, e a vós no costarà res lo dan de tots nosaltres. Per a vós lo món és gran e no us fallirà on pugau viure: poreu regir una squadra de sacomanos. Trists de nosaltres, qui som naturals de la terra, e aquells qui tenen mullers e fills! E tot nostre fet hajam a posar en mans de un stranger de solar no conegut? Digau-me què haveu tractat ab lo soldà hi ab los altres, mostrant desijos de ultrança ab lo rey de Egipte. E tot quant haveu fet no és sinó per enguanar-nos e vendre'ns als turchs. Digau, quin preu haveu agut? Sereu vós lo segon Judes, qui vené a Jhesucrist per preu de XXX diners? Axí·ns veneu vós a nosaltres. Digau, sou vós aquell famós home de Caym, qui matà a son germà Abel? Seríeu vós aquell virtuós cavaller, fill del rey Ciperi, que·s jagué ab sa mare e del castell avall lançà a son pare? Seríeu vós, per ventura, Canatre, que pres sa jermana Marquareu e forçívolment   -f. ss2r-   [l]a violà e passà-se'n a la ost dels romans e trahí per diners a son senyor natural e tot lo seu camp? O, Tirant! Obriu los hulls, que tots stam svetlats e coneixerem molt bé vós qui sou, hoc encara coneixerem molt bé les vostres singulars canòniques. Com partís de la vostra pròpia pàtria? Per quins actes tan desonests? E no gosau tornar en aquella perquè haveu agut glòria de ligar-vos ab nostres capitals enemichs, los quals per natura e segons ley crestiana los deveu lonyar de nosaltres, e vós haveu feta ligua e concòrdia ab ells. E no sabeu vós, segons haveu dit en la letra que trametés al rey de Egipte, qui no ha fe no pot donar fe? Com la porem dar de vós, que semblant malvestat haveu comesa de fer ve[r]s nosaltres, los quals tots vos teníem com si·ns fósseu jermà, e tots stavem a ordinació vostra? Però sabuda la gran maldat per vós comesa, tractada e ginyada ab gran infidelitat contra les nostres persones e de tot lo Imperi Grech, condigna cosa seria fósseu posat en oli bulent, que tal premi mereix la vostra reprovada persona, car no sé al món crestià, qualsevoll que sia, fes semblant maldat de la que vós haveu temptada. Les pedres se deurien levar contra vós: quant més los hòmens, qui sentiment tenen! Com tots cregam e sens subtilitat en la ley crestiana se aconseguex paradís e glòria, e los investigats ab subtil enginy cahen en dupte e poseheixen los inferns, axí com vós fareu ―en opinió de les gents. No vull reste açò per dir, com tal regiment de capitania per dret ne per rahó vós no·l devíeu haver sens consentiment meu e de tots los altres qui en mon servey eren, e per ço no vull que d'ací avant tal regiment vós tingau.

Per les paraules que·l duch dix se cuydà seguir un gran scàndel, car tota la gent se armà e staven ab les armes en les mans, e molts qui pujaren a cavall com si aguessen entrar en batailla, per ço com a moltes gents era plasent, perquè és vici natural dels hòmens se alegren de novella senyoria.

Tirant molt agreujat del foll parlar del duch, féu principi a un tal parlar.

―Si creheu que, per ésser antichs, vostres mals actes sien fora de la memòria de les gents, e que sens fer smena del vostre mal viure, que siau abilitat, ma[l] creheu. E ja per tolre-us de haver hoyr alguna part de vostres gloriosos actes, e de representar a mi la legea de aquells, prou clarament se mostra yo haver-vos comportat les coses que cascun jorn vós deixau dir de mi. No ab plaer meu diré lo menys que poré, tant per no sullar-me la boca quant per alguns sguarts coneixereu vós haver la lengua laugera.

En lo que a mi serà, reduynt algunes coses a memòria, yo no seria stat aquell qui tallí les correges del bacinet de aquell gloriós príncep, fill de l'emperador, ni li doní lo primer colp al cap, de què li fonch forçat passar de aquesta present vida en l'altra. No só yo stat aquell qui sots la mia bandera sien morts tants duchs,   -f. ss2v-   comtes e marquesos, e barons e infinits altres cavallers e gent de peu, més que no són restats en tot lo imperi. E per ço nomenen a vós perdedor de batailles, com no sia stada sol una batailla vós haver vençuda. E tot per culpa vostra: ne haveu gens stimada vostra honor, com sia la més cara cosa que los cavallers tinguen. No só yo aquell qui he perdut lo comtat d'Albí, ni lo ducat de Macedònia, que no és vostre. Haveu perdut la ciutat de Capadòcia ab tota la província, qui és major que tot lo Imperi Grech. E si seny agu[é]sseu, no deuríeu viure en àbit de cavaller ni entre gents qui us coneguessen. E pensau que·ls grechs vos tinguen per fel a la pàtria? Mal feu de haver tal pensament si sabíeu en quina possessió vos tenen, si bé no us ho gosen dir. Tirada la temor que tenir solíeu, s'és girat lo vostre coratge en fer tracions domèstiques. Ley és per los nostres passats: qui mal vol hoyr, primer l'à de dir. E si lo peccat fos mercé e no fes deservir al senyor emperador, e a la senyora emperadriu e a la virtuosa princessa, altrament yo banyara les mies mans en la més pura sanch que en lo vostre cors és. Mas yo tinch confiança en Déu que, les dones qui per causa vostra són fetes males e los hòmens morts qui davant Déu criden justícia, me'n venjaran de vós dient que yo volia vendre la nostra ost per preu de moneda. Açò és una gran maldat que haveu forjada segons vós faríeu. E no us vull més dir, sinó deixar-vos en vostra falsa openió. Aconort-me de una cosa, ço és, yo parle ab veritat e seré cregut, e vós entrau ab la falsia e maldat, que de si és obecida.

Lo secretari, hoynt totes aquestes rahons, les mès per scrit, per a l'endemà que volia partir. Però essent dins la tenda hon dehien la missa, lo capità dix a tots en general:

―Senyors molt il·lustres, egregis e magnífichs, ja per açò no restarà la promesa per mi feta no vingua en sa valor. Prech a tots per lo poder a mi donat per la majestat del senyor emperador, tots a la jornada siau prests per donar batailla.

Respòs lo duch de Macedònia:

―Tirant, pus segur vos seria vos posàsseu a dormir que no pensar en les follies que feu, car de tot cert yo no y hiré ni negú dels meus. E pens que tots los altres faran així com jo faré. E no serà negú vos obeheixca en res, car lo vostre regiment no fa per a nosaltres, car no és de admirar que no us vullen obeyr per lo vostre gust que ab si amargor porta. E per tolre-us tota error ―tan embolicat vos hi veig―, diré altra veguada: si aguésseu specificat, com lo regiment vos fon donat, fossen stats demanats yo ab los altres, vostra demanda haguera loch per lo present ab tota egualtat. No us sou volgut contentar de açò en gran càrrech e culpa vostra. Per lo procés fet entre vós e mi és mitjà que descobre en tot la culpa vostra; mas en aquell, com a ignorant que com a ben aconsellat per vós, remetau la mostra de nostra diferència als entesos cavallers de tal mester. E si no u féu, ¡ab quanta vergonya vostra haveu verificat les mies profertes e les prophecies que de açí sortiran! Per què vergonya o ira és e serà prou   -f. ss3r-   venge e contentació del meu sperit. Respòs Tirant:

―No és dat a mi lo pledejar en temps de batailles, e les mies mans són traballades en altres coses de més necessitat a la honor que no és scriure per a pledejar. A mi staria mal que havent bé aconsellat a altri, no consellàs bé a mi mateix. E no és jamés vist home de nostra casa haja donat loch de posar sa honor en disputa. E yo, ab la ajuda de Déu, ho vull conservar tant com en mi sia. Del meu regiment fins ara a mi atorguat, no penseu gran alegria haja yo aguda, car al començament no u cerquí ni u procurí fos donat a mi ―e si hi só stat posat en alguns guanys, no n'é demanats―, mas al meu sperit leal contínues ànsies e treballs, e perquè los duchs e prínceps sien stats sots la mia governació sans e segurs. E pens en lo meu regiment no he fallit en alguna cosa per engan o negligència de què pugua haver reprenció. Emperò en la electió per la majestat del senyor emperador a mi feta, lo vostre consentiment no fon demanat: no us ne deveu admirar com lavors no fósseu ab sa alta majestat. Per tal que negú no pens que de tal regiment yo sia molt cobejós, plau-me altre sia elet, en la electió del qual tostemps seré aparellat. E dieu que la nostra ost sens vostre consell no pot donar batailla? Forçat és. Lo dia per mi asignat seré en vista dels enemichs, e si negú de son grat seguir no·m volrà, yo ab los meus, que fallir no·m poran, e aquells que per mi són venguts del gran mestre de Rodes, yo hiré així com profert he e, ab la ajuda de Déu, d'els seré vençedor. O duch! Si temor haureu de veure semblant batalla, la qual als odiosos serà gran spant e major terror, restau dins lo camp ab los petits patges e ab tots aquells qui són fets inútils e follats de ses persones.

Axí·s partiren aquell dia. L'endemà lo capità féu sonar les trompetes, exint de la missa, e tots los grans senyors eren allí. E lo capità dix:

―Molt il·lustres, egregis e magnífichs senyors, les senyories vostres qui ab mi lo càrrech ensemps de aquesta guerra portam: com per manament de la majestat del senyor emperador he tengut aquest regiment, lo qual ab molt gran treball molts dies he suat çercant bones vies ab tota ma pensa he sforç, sots la mia governació o capitania, ab salut de tots fósseu regits; e ara, puix al duch de Macedònia plau, yo deixe la capitania, e per consolació mia, puix som en aquesta part segurs de nostres enemichs, egual cosa és: los fets de molts no deu hom leixar tot en hu, ans cascú deu pendre part del càrrech del regiment del qual tant de temps l'é comportat ab molts treballs e contínues ànsies, sens que negun profit no atribuhia a mi, mas feya-u tot per servir a la majestat del senyor emperador. Façam electió de algun altre que sia més dispost de mi. E no pense la senyoria de vosaltres yo faça de açò mudament negú ni em tingua per agreujat, ans vull viure e morir en compan[y]ia vostra per servir la majestat del senyor emperador. Qualsevulla de vosaltres me porà haver com a jermà e, si menys volreu, seré prest obeyr-vos e no leixaré lo servey del dit senyor tant com la conquesta dure.

No·l   -f. ss3v-   deixà més parlar lo marqués de Sanct Jordi, no podent comportar hoyr tals paraules, sinó que sens convidar-se ab los altres, que féu principi a un tal parlar:

―Per mon Déu, capità, yo no us falliré en res que de honor sia. Atenyeu la promesa la qual haveu feta al rey de Egipte, car yo hiré ab vós, e si no puch armat sinó en camisa, e així entraré en la batalla i altrament anar no podia. E fas vot solemne al senyor sanct Jordi que si negú accepta la capitanya sens sprés manament de la majestat del senyor emperador, de yo ab les mies pròpies mans lo faré morir. Tirant és nostre capità per lo senyor emperador a nosaltres dat, que deguam obeyr-lo axí com la sua pròpia persona.

Dix lo duch de Pera:

―Senyor capità, manau a nosaltres què voleu que façam: si dieu que matem al duch de Macedònia, donau lo càrrech a mi e veureu en quant serà fet.

―Qui serà aquell qui tal capitania degua acceptar ―dix lo duch de Sinòpoli―, yo, ab la mia spasa, la qual jamés perdona com la tinch nua en la mà, yo no·l partesca del cap fins a la cinta?

Respòs lo duch de Casàndria:

―Yo us fas certs, a tots en general e a cascú per si, que si diferències negunes moveu ni altres coses féu sinó del que som obligats per manament de l' emperador, qualsevulla duch, comte o marqués yo hoyré qui dirà que Tirant deixe la capitania e l'acceptarà, yo de les mies mans li tolré la vida.

―Yo no he parlat ―dix lo duch de Monsanct―, però per lo juhí de mal parlar del duch de Macedònia prou clarament se mostra ell ésser confés e fementit dels leigs cassos per ell posats en la honor e fama del nostre capità Tirant.

Levà's en alt lo marqués de Sanct Marco e pujà sobre un banch, tirà l'espasa e dix:

―Qui mourà altres partits, ixqua avant, que yo·l combatré en presència de tot[s] a bella ultrança, que Tirant no sia nostre capità just, bo e verdader, e no ha fet res de tot lo que lo duch de Macedònia li ha posat, ans és una gran maldat, la qual injustament li és stada imposada. E si ara no se'n fa lo ver juhí, mostraran qu·e l'altre món se determene aquest fet.

Lo marqués de Ferrara, en alt cridant, dix:

―Yo vull que tothom hoya e sàpia que, com lo duch de Macedònia perdé la derrera batailla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de Constantinoble cridaven a grans crits: "Hon és aquell temerós duch de Macedònia, perdedor de batailles e scampador de la sanch grega de cavallers e de gentils hòmens? Hon és aquell confús e abatut cavaller? Tolguam-li la vida, puix ell nos ha tolt la lum dels nostres hulls e les coses que nosaltres més amàvem en aquest món." Dehien segons que a l'enemich cascú és forçat de dir. E planyien com lo vostre cors mort dins un ataüt devia ésser portat en aquell loch hon les dones cridaven. Aquesta era la vostra honrada sepultura! E fent-ho axí, restàreu viu e ab honorosa fama. Ara, vivint, sou més que mort. Tot açò vos és seguit per la legea de vostre mal parlar.

Pres-se a dir lo comte de Aygües Vives:

―Declarada la causa per aquell qui és nostre natural senyor, ab son sacre consell   -f. ss4r-   ha donat a Tirant la capitanya e governació de tot lo imperi. Què us mou a vós, duch de Macedònia, perturbar nostre capità e posar-nos a tots quants açí som en devís, perseverant en vostra vergonyosa porfídia, la fi de la qual és per vós molt poch temuda? E yo no·m puch tant acostar, donant-vos de mon ésser, com vós fugiu a la vera execució de la rahó volent ço que no us és dat, e us sou scalfat en vostra virtut. E si considerau la fi de aquella e d'on conegueren lo seu naximent, si dels cavallers que teniu per consellers vostres no·ls deu ésser donada fe, per ço com són fets enemichs per lo regiment que perdut han, car no és bon testimoni contra lo pare lo capital enemich, puix de ell has agut adversari, e no venir en error de tal capità com tenim. No·t vença la fama, perquè ell darà a tu salva del dret que ha, per bé no y sia tengut. Aquest excel·leix Hèctor, és conquistador de la fama, scampador de la sanch orrible. Viuen los passats per gloriosa fama, moren los vençuts per treballosa vida. E si algú volrà dir lo contrari, yo·l faré ésser confés de la sua gran malea, car Déu no permetrà que·n tan leig crim com lo duch de Macedònia ha levat al nostre capità, lo qual és just, bo e verdader, reste en lo món imponit, perquè a vós sia càstich e als altres exemple.

Callà e no dix pus.

Respòs lo duch de Macedònia, dreçant les noves al marqués de Sanct Jordi:

―Sí us erre lo nom ab aquest títol de cavaller, de tot en tot a vostres actes contrari, siau ben cert que per ço no l'ignore aquell qui us és degudament més propi nom. Ans si res dich que perjudique en vostra honor, semblants paraules pensen los entesos que açò hoyran no és de mon costum, mas per lo vostre desaforat defalt ―tal que sol de parlar les orelles dels entenents e de dones de honor se n'offenen―, la qual no consent, a malgrat meu, que en aquest cars la lengua s'allimite. No trobé rahó neguna per hon de vós oblidat sia me degués baratar per Tirant paraules ab efectió demostrades, e vós me dieu e mostrau que·m teniu tan constret e subjugat que no diré les fictes e fraudulents maleses vostres. E hon són ara les innumerables promeses, jures e sagraments que vós ab falsa disimulació enganosa haveu rahonat? Però, no·m tinch admiració, puix veig que us és cosa natural que lo fill sia tal com lo pare, per les maleses que haveu fetes a mi. Car los vostres mals actes són tan notoris entre cavallers e dones de honor, en special en la nostra ciutat de Constantinoble, que, deixades totes altres coses, en los solaços ne fan burla com se recorden de la malesa que m'aveu feta. E yo, mogut de pietat de les congoixes que·m donau, lo caillar vos seria més profitós.

―O, duchs, comtes e marquesos! ―dix lo comte Pleguamans―. Puix lo duch de Macedònia és ja fora de la tenda, hoyu-me, per vostra noblesa, e no vullau condemnar a negú sens hoyr-lo. E dau crehença a la mia relació, perquè·m par que determenau en dar batalla, lo que no deuríeu fer. Mas voleu ab importunitat mostrar-me animós sobre co   -f. ss4v-   sa morta, que desijós de capitania. Ab honor al duch pertany e altri no. E si aquell malnom tant diforme e abominable, e en special als cavallers, lo qual vós, Tirant, desijau hoyr, yo bonament vos pogués dir, ja fóra fet. Emperò no vull ab spècie alguna de supèrbia perdre Déu e la justícia que·l duch de Macedònia té, la qual és de sa part. E de tan gran càrrech incomportable seria fora la virtut vostra, deixant vós la capitania, puix no ignorau tenir molts miradors. Pensau en los fets, qui són aquells qui us han acusar o scusar, e la glòria no stà en parenceria de paraules, mas en execució de bé a fer.

Puix veren que lo duch se n'era anat, Tirant no volgué consentir que negú més parlàs ni fesen menció de les rahons que havia dites lo comte, sinó que cascú se'n tornà a son aleujament, dexant lo libre de recitar d'ells ―sinó que·s posaren tots en orde per al dia asignat de la batalla ―e torna a recitar de l'emperador, qui stava ab inestimable desig de saber noves del camp, e veya venir VII naus a la vela. Com foren aplegades, sabé com venien de Cicília e portaven quatre mília hòmens d'armes e molts cavalls, los quals trametia lo rey de Cicília novell. E fon-ne causa lo que ara recitaré.

Lo rey de Sicília, segons ja desús és stat dit, tenia lo fill major en França, casat ab una filla del rey de França. E per ell ésser molt discret e virtuós, lo sogre no·l lexava partir de la sua cort per la grandíssima amor que li portava. Seguí's que emmalaltí, e de aquella morí. Com lo rey de Cicília, son pare, sabé la sua mort, ne féu molt gran dol. L'altre fill, qui s'era fet frare, no volgué lexar la religió per ésser rey aprés la mort del pare. Lo rey de açò pres gran alteració, com lo fill no·l volia obehir, que donà del cap al lit e, tenint-se per mort, ordenà de la sua ànima e del regne. E en son testament lexà hereua la filla, muller de Phelip,

Com Phelip se véu rey, fon en recort del bé e honor que Tirant li havia fet. Delliberà de passar ab tot lo major poder que pogués en ajuda de Tirant. E la reyna sa muller, e per tots los del regne, fon suplicat que no y anàs aquell any per quant la reyna era prenyada. E ell, vehent lo gran contrast que li feyen, li fon forçat de restar, e tramès-hi en loch seu, per capità, lo duch de Mecina ab cinch mília hòmens entre de peu e de cavall. E la reyna, per la notícia que havia haguda ab Tirant, tramés-li'n dos mília, e féu-ne capità al senyor de la Pantanalea.

Aplegats que foren en Contestinoble, ixqueren en terra. E lo primer home que trobaren fon lo secretari qui del camp venia e portava letres del rey de Egipte e de Tirant, e los consells dels senyors, lo vot de cascú de tots los qui parlat havien en favor de Tirant. De tot havia fet un procés per mostrar a l'emperador. E ans que aplegassen al palau, li dix lo duch de Mecina:

―Cavaller, sí Déu vos prest en lo món e us dexe complir lo que vostre cor desija! Digau-me hon és aquell famós cavaller ple de tanta virtut, Tirant lo Blanch, capità dels grechs e·n qual ciutat és la sua   -[f. ss5r]-   habitació.

―Lo meu senyor ―dix lo secretari―, la sen[y]oria vostra trobarà aqueix famós cavaller que demanau en los camps, que no té loch, vila ne ciutat per habitació. E ara lo he lexat que té les sues tendes parades davant los turchs, prop lo riu nomenat Transimeno.

―Què s'i fa en la sua cort? ―dix lo senyor de la Pantanalea―. Són hòmens de deport e de plaer?

―Sí, santa Maria! ―dix lo secretari―. Primerament trobareu a la porta de la sua tenda clemència, que a tots contenta; pujant hun scaló coneix quals són bons o mals e sab de quals deu hom fer bon mercat, e sab jutjar ab seny e discreció. E aquesta és la cosa que més val a tothom que té capitania real e sobre tots deuria regnar. E jamés se corromp per prechs, per menaces ni per diners. Encara té altra bondat: que dóna tot quant ha e u repartex tot entre la gent, e no procura per a si res que puga haver. Aquell no és dit liberal que vol molts béns donar, volent guardar que·n puxa més haver, e de aquests se'n troben molts; emperò aquest dich yo liberal qui res no vol guardar ni vol pensar que de res puga traure lo cabal. E com no té res que donar als requeridors, prestament se despulla tot lo que vist. Com lo amich ha mester res, de sa persona liberalment lo y dóna, que puga manar e fer d'ella a totes ses voluntats, e·n mal y en bé ho pot ben fer e ordenar, e si de altra cosa no·ls pot servir, la voluntat no y fall. E de açò que us dich per tot lo món se'n parla. E si parlau de noblea, de ardiment e de gentilea, en lo món no té par. Entre nosaltres prou clarament és manifest, e per speriència se mostren les grans victòries que ha hagudes e ha cascun dia contra los turchs. E és molt alegre ab sos amichs, donant-los delits: ab menistrés dancen e ballen entre dones. És molt afable a totes gents e de cor molt fort, que no té temor de res. En les sues tendes los huns luyten, los altres salten; e juguen los huns a taules, los altres a esca[c]hs; los huns se fan folls, los altres asenats; los huns parlen de guerra, los altres de amors; los huns sonen laüt, los altres arpa; huns mija viüla, altres flautes e cantar a tres veus per art de música. No és negú qui en plaer puga pensar que allí no·l trobe ab lo nostre capità. Aquest honra millor a Déu que home que yo haja vist de qualsevulla nació. E si mil barons ensemps li vénen tots davant, a tots sab honrar, que tots se'n van contents d'ell. Honra molt los seus e més la gent stranya. Dos barons de Alamanya, de aquells qui han poder de elegir emperador, pochs dies ha foren ací e, com se'n partiren, volgueren dir que no havien vist jamés home ab tanta afabilitat.

Lo secretari pres comiat d'ells. E com fon alt en lo palau trobà lo emperador que era a la fi del dinar. E lo emperador hagué gran plaer com lo véu, e demanà-li prestament lo camp com stava ni si y fallien vitualles o altra cosa. Lo secretari respòs discretament:

―Senyor, a present no·ns fall què menjar, sinó que·ns fall amor e honor. E callà, que no dix més. Lo emperador féu levar prestament les taules, e lo secretari per orde li donà les   -[f. ss5v]-   scriptures que portava. La primera li donà la letra del rey de Egipte, la segona lo consell dels duchs. Girà's envers sa filla e dix-li:

―Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre.

E ella, de vergonya, tornà tal com una rosa e stigué bon spay que no pogué respondre, compressa de temerosa vergonya. E cobrat ànimo, dix:

―Senyor, tant com Tirant serà vençedor, bé só contenta que los virtuosos cavallers sien enamorats de mi. E com aquell sia cavaller de tanta virtut e ànimo, vençedor de batailles, qui aterra les forçes dels reys turchs e no tem los subtils engans del duch de Macedònia, no consenta la majestat vostra les lauger[e]s enganoses paraules de aquells qui mal volen dir. Yo l'ame domèsticament, axí com faç als altres. Yo l'é perdut de vista mas no·m só offerta a ell, e lo meu pensament és molt luny de tal fet. E si la altesa vostra, senyor, té sentiment de tal fet, no·s deu asegurar e no·m deveu condemnar sens saber primer la veritat. E no deuríeu per la duptosa error condemnar la filla qui tant vos ama, car amor ha acostumat vençre la temor, mas Déu just ha ben proveït a la mia castedat, e los meus pits són tornats més frets que·l gel que la majestat vostra agués a creure tal de mi.

―No, ma filla ―dix lo emperador―, que no·s diu en aqueixa intenció. Legiu açí e veureu los vots dels cavallers.

Com los agué lests, lo seu sperit reposà, e giràs devers Stephania e dix-li:

―No penses tu que m'aja restada gens de sanch en la mia persona, car lo meu pensament fon que lo nostre fet no fos stat descubert. E lo diable qui és tan ginyós, qui m'à fet dar los diners! Car lo qui u fa fer ho descobre. E lo meu crim, qui és de haver socorregut a Tirant, és crim meritori perquè és de moneda, e deu ésser pres a la fi que·s fa, com sia acte de caritat. Dix Stephania:

―Senyora, lo que la altesa vostra ha fet és acte de virtut, per ço com deu hom socórrer a les persones que hom vol bé. E les coses deuen ésser jutgades segons a la bona intenció a què·s fan, car vós no amau al virtuós Tirant sinó per lícit matrimoni. E yo bé coneguí la strema passió que a la ànima de vostra altesa havia robada la discreció en lo principi, quant lo emperador vos dix que vós amàveu a Tirant.

Estant en aquestes rahons, entraren los barons cicilians e feren reverència a l'emperador, e ell los rebé ab cara molt affable, fent-los molta de honor. E recitaren-li la causa de la llur venguda e donaren-li les letres de la pau e confederació antigua e de la present. Lo emperador los acceptà e fermà tot lo que ells volgueren. Deixà'ls allí a rahons ab la emperadriu e ab sa filla Carmesina, e manà que·ls fossen donades molt belles posades e tot lo que mester aguessen.

Lo emperador se n'entrà en lo consell e los cavallers cicilians staven admirats de la strema bellea de la princessa.

E lo senyor de la Pantanalea féu principi a paraules de semblant stil.

  -[f. ss6r]-  

―Clarament, senyora, se mostra per speriència manifesta que natura no podia més altament obrar que ha fet en la gran singularitat de la bellea que la majestat vostra posseheix, que per aquella vinch ara en notícia quanta és la glòria que los benaventurats sancts senten en paradís en contemplar la divina essència, segons és scrit en la Sancta Scriptura, que diu lo psalmiste, endreçant la sua rahó a Jhesucrist: "Senyor, aquell qui stà davant los teus hulls, mil anys són axí com lo dia d'ayr, qui és passat." Per mon Déu, senyora, yo só bé cert si tots los dies de ma vida, los qui són passats e los qui són per a venir, si yo stava davant la majestat vostra axí com ara stich, no axí com diu lo psalmiste d'ayr qui és passat, car massa és lonch temps, mas la hora que ara és de present, car axí com als qui stan en pena poch temps los par que sia molt, axí lo qui stà en plaer no li corre lo temps, axí com fa ara a mi. E qui de açí me farà partir, poca sia la sua vida e salut, e poca sia la sua bondat e virtut, e per lo món vaja vagabunt e que jamés atengua a port salvador. E[n] lo nostre regne és declarada la gran bellea de vostra majestat, e per los vostres virtuosos actes haveu refeta la militar escola, la qual era perduda. E a mi par que la presència de la celsitut vostra gran part avança al que en lahor havia hoyt, acompanyada de molta gràcia e saber infinit, que en lo món és tanta la stima vostra que per deessa vos podeu fer nomenar. Impossible seria a mi poder recitar les grans singularitats que en la altesa vostra tinch conegudes, e·m tinch per benaventurat sol per haver-vos vista.

En aquell punt lo emperador entrà per la cambra e la princessa no li pogué respondre ni satisfer al que dit li havia. Lo emperador stigué allí un poch parlant ab ells de la guerra e de altres coses.

Com al duch de Mecina li paregué hora de anar a la posada, prengueren licència de l'emperador e de les dames. Com foren dins la posada, trobaren lo sopar molt bé aparellat, lo qual lo emperador havia fet fer. Com foren partits, dix lo emperador a tots los qui allí ab ell eren:

―Vosaltres hoys jamés dir, ni en canòniques no·s lig, que capità qui a altre servís, parents o amichs li trametessen gent en valença sua? És cosa de gran admiració, e per ço só yo molt obliguat a Tirant, que X mília hòmens a llur despesa me serveixquen per amor de ell: aquests que ara són venguts e los qui lo gran mestre de Rodes li tramés. E per ço tinch deliberat de anar yo al camp per pacificar al duch de Macedònia e al nostre capità, car altrament ells ab ells se mataran algun dia. Com ja hi sien venguts II voltes, guardar-se de la tercera. E si yo puch haver lo duch de Macedònia en les mies mans, yo li promet de levar-li lo cap de les spatles.

Aprés lo emperador manà a tots los seus se posassen en orde per partir.

―Com, senyor! ―dix la emperadriu―. Ab tan poca gent hireu?

Dix lo emperador:

―Ja són açí aquests   -[f. ss6v]-   barons de Cicília, que yran ab mi.

Tots los servidors de l'emperador a gran pressa se posaren en punt. La nit següent, stant la princessa en son lit, que dormia, vingué-li al lit Stephania. Despertà-la e dix-li semblants paraules:

―Senyora a mi à dat de parer que davant los meus hulls tenia a Diafebus, e deya'm: "Ma vida, Stephania, quant tenim, Tirant e yo, la vostra venguda en gran stima! Car sol per la virtut de la vostra vista tenim la batailla dels turchs per vençuda." Per què, senyora, despertant-me só venguda açí per dir a vostra altesa que, si us volíeu, en breu poríem los nostres desigs contentar, e poríem dir: "Ara té fi la absència, puix és convertida en presència." E coneixeran per speriència quanta és la nostra amor, que som anades a ells puix no podien ells venir a nosaltres.

Dix la princessa:

―Dóna'm la camisa e més no·m digues.

E prestament fon vestida e liguada, e anà-se'n a la cambra de l'emperador, qui encara no s'era levat, e dix-li:

―Senyor, temeroses són les donzelles hoynt nomenar guerra e majorment batailles. Per què demane de gràcia a la majestat vostra que no·m vulla denegar una gràcia que us demanaré, la qual per dues rahons me deu ésser atorguada. La primera rahó és que la majestat vostra no deu anar en part neguna sens mi, atenent la edat vostra, com no tingau qui més amor vos porte. E que si la majestat vostra era malalt, vos pogués servir e star al cap del lit, que sé e conech la calitat vostra millor que neguna altra persona. La segona és que, per discús de natura, qui primer naix primer deu morir, per bé que lo contrari se'n veu algunes veguades; e yo, anant ab la majestat vostra, poria veure e sentir la pràtica e saber de la guerra, per ço que si en l'esdevenidor temps m'era mester, ajudar-me'n pogués en la necessitat, foragitant de mi tota temor.

―Ma filla ―dix lo emperador―, yo tinch coneguda la vostra molta amor e voluntat, emperò no és cosa condecent ni usitada que les donzelles vagen en les guerres, que són coses de gran perill; e majorment vós, qui sou de tan poca edat. E per lo molt bé que us vull, no volria que prenguésseu alguna alteració, per ésser tan prop dels enemichs.

―Senyor ―dix la princesa―, la majestat vostra no tema res de mi, car major alteració seria la mia yo perdre de vista la altesa vostra que star enmig dels enemichs. Car axí com só stada filla e sirventa vostra en lo temps de la adversitat, féu-me gràcia que u sia en la prosperitat, car jamés desempararé la majestat vostra tant com lo sperit tindreu en lo cors. E aprés vos faré fer tal sepultura com és mereixedora la vostra imperial dignitat. E tinch fantasia que si no anava ab la majestat vostra, que los meus hulls jamés vos veurien.

―Ma filla ―dix lo emperador―, puix tant ho voleu, yo só content, car bé conech que bon zel vos ho fa fer. Emperò digau a vostra mare què li plaurà més: anar o restar. E posau-vos prestament en punt, que la mia partida serà molt presta.

La princessa de continent ho anà a dir a la emperadriu e féu-li tal reposta: que per res no y hiria. Car si ella veia al duch   -[f. ss7r]-   de Macedònia o lo loch hon morí son fill, ella de dolor finaria los seus darrés dies.

La princessa tramés per tots los argenters de la ciutat qui fossen àbils en lo que ella volia, e féu-se fer uns goçets, la meytat de or, l'altra de argent; e per semblant los avanbraços e manyopes de fulla molt prima. E a la part dreta venia lo or e a la part squerra lo argent. E més, se féu per al cap una celada molt poca, tota de argent, e sobre la celada una corona molt rica que ella acostumava de portar. E supplicà a son pare que li leixàs la gent que la reyna de Cicília trametia a Tirant.

Lo dia que partiren, la princessa se vestí una gonella de orfebreria e féu-se armar de l'arnés que s'havia fet fer. E cavalcà sobre un gran cavall tot blanch: ab una vergua en la mà anava capitanejant la sua gent. E portava en sa companyia (L)X donzelles, les més belles e galanes de tota la cort. E féu lo gran conestable de la sua gent a Stephania. E a Salandria, filla del duch de Pera, tenia lo offici de menaxant. Contesina usa(v)a de alguazir major. Plaerdemavida portava lo standart de la divisa, pintat de la erba que·s nomena amorval, ab lo mot que dehia: "Mas no a mi". Aliseu portava la gran bandera. La Viuda Reposada era uxera major de la cambra. E les altres, cascuna tenia son offici.

E axí anaren fins que foren a les tendes hon Tirant stava aleujat. E no y trobaren home d'armes que sa fos, sinó gent inútil e los patges qui eren allí restats per manament del capità.

Tirant partí lo deno(v)én dia del mes, hora de mija nit, e lo emperador apleguà hora de nona. Los turchs nit e dia staven contínuament mirant lo camp dels crestians, que·l podien molt bé veure. E Tirant passà de nit lo pont. E ja un dia ans que passàs, havia tramés per pendre los pastors e les spies, perquè no fos descubert, e prengueren-ne molts. Com agué passat lo pont, pres riu amunt bona mija legua, pujà a man dreta. E pujà damunt lo camp dels turchs II legües e atendà's alba de matí enmig de una vaill qui·s nomenava Spinosa. E cascun portava civada e vianda per a ells a un dia.

Com lo emperador fon atendat en les tendes del camp, tramés per lo senyor de Malvehí que vingués a parlar ab ell. E prestament, com ho sabé, anà a fer reverència a l'emperador, e recità-li tot lo ésser de Tirant e los virtuosos actes que cascú dia fehia. E la princessa prenia molt singular plaer en hoyr lahors de Tirant. Lo senyor de Malvehí supplicà a l'emperador que fos de sa merçé que se n'anàs a posar al seu castell, que allí staria molt segur. E axí u féu. E tots los barons cicilians se atendaren prop lo riu.

Lo senyor de Malvehí pres hu dels seus e, tan secretament com pogué, lo tramés a la vall Spinosa per avisar al capità com lo emperador era vengut ab sa filla e ab los barons de Cicília. Tirant ho tingué molt secret fins a l'endemà perquè algú no se n'anàs per scusa de anar a veure a l'emperador o a parents. No u volgué dir sinó a Diafebus en gran secret.

Com fon hora de mija nit, poch més o menys, tothom pujà a cavall.   -[f. ss7v]-   Los de peu féu posar primer, ab Diafebus per capità, ab CCCC lançes; e los cavalls tots encubertats. Tirant preguà a Diafebus, ab aquella més amor que pogué, que restàs detràs un squeix de roca que allí havia, prop de una legua del camp dels enemichs, e per quantes coses eren en lo món no ixqués ell ni los seus. Encara que vessen que fos perduda la batailla ni ves que matassen a ell, no li anàs a ajudar a ell ni los seus. E encara no content de açò, li pres jurament que no·s mouria fins que lo y trametés a dir.

Diafebus restà com dit he, e Tirant, ab tota l'altra gent, sens que no y havia negú de peu ni patge sinó Ypòlit, que aquell dia s'era fet home d'armes e li donà la honor de cavalleria. Apleguaren a tret de bombarda del camp, no al fossat o palench que fet havien, mas quasi al través, en loch qui era pla, sens palench ne altra cosa. Com los del camp los sentiren, les guardes lançaren grans crits; e tota la nit havien stat a cavall ben XVII mília hòmens perquè no fossen desbaratats axí com la primera veguada. E Tirant no gosà ferir en lo camp per la gran multitut de gent que y havia. E tots los moros se meteren en punt, e los qui·s trobaren a cavall vengueren en vista dels crestians.

Cascuna part ordenà ses batailles. Tirant ordenà la sua en aquesta manera: tots los cavalls féu posar en tira e no passava més lo cap de l'hu que de l'altre. E tots staven en gran orde, sinó lo duch de Macedònia, que no volgué gens obeyr los prechs del capità. Les banderes de l'emperador staven enmig. E lo duch de Sinòpoli tenia la un cap de la ala e lo duch de Pera tenia l'altre. E lo capità anava adés a la un cap, adés era a l'altre, preguant a tota la gent tot homo stigués en orde, car, si u fehien, ell los daria aquell dia vençedors, ab la ajuda de nostre senyor Déu. E en aquell spay que los enemichs ordenaren les batailles, Tirant féu a la sua gent una tal oració.

―A mi no contenta honor que ab perill no·s guanye e del nostre bon dret surt una verdadera sperança. O, cavallers dignes de honor! Vengut és lo dia per mi tan desijat, en lo qual haureu honorosa victòria de tots vostres enemichs, hon porà cascú recobrar son heretatge, qui perdut l'aurà. E cascú deu desijar la glòria qui de semblants actes se ateny e, los perills qui ab temor se esperen, no deuen ésser tenguts en compte de res. Encara, per milor manifestar a les vostres magnificències lo que en lo enteniment me occorre, la ignorància de Adari quant mal féu que perdé la sua persona e tota la gent sua, per tenir mal orde en la batailla, e los altres, per peccat de enveja, tots foren perduts. Deixem star açò, que ara nos cové que ab sforçat ànimo de cavallers valerosos façam armes e anem a obrir lo camí de la nostra salut. E supplich aquells qui dech supplicar, e als altres com a jermans, que siau valentíssims e ab à[n]i[m]o sforçat vulau combatre.   -[f. ss8r]-   E siau en recort de aquell qui és vençedor de batailles e aconseguireu honor e glòria e, encara, libertat. E si vençem, magnífichs senyors, tot lo imperi serà nostre. Ciutats, viles e castells seran sots la senyoria nostra de tots nosaltres. E si la desaforada fortuna consent nosaltres fugir, totes aquestes coses vendran al contrari. Siau en recort de ma libertat atesa poder vençre los enemichs de la fe. Ells no tenen molta cura del nostre combatre per la potència que tenen; nosaltres combatem per la pàtria e libertat, hi encara per les vides. Recort-vos de la primera virtut e de la segona per nosaltres obtesa. No temau, virtuosos cavallers, la multitut dels enemichs, car cosa certa és los pochs vençre als molts, que, com més són, més tenen a fer en poder-los ordenar, car lo qui venç les batailles és lo bon orde e tenir-se a regiment del capità. Donchs, recort-vos, mos senyors, los qui de honor sentiu: ab aquests mateixos dos voltes nos som combatuts; no penseu que ara sien més valents com tinguen poch recort de la trista mort dels seus e de tan gran scampament de sanch com la virtut de vosaltres ha fet en les persones de ells. Pensau ab quanta dolor e misèria deuen star. E per totes les coses desús dites, a nosaltres cové dar batailla si ja no·s convertia en pau. Com serem requeridors e vencedors de la batailla, haurem la riquea, e les armes de aquells totes seran nostres. E com dareu la batailla, feu que sia ab gran ardiment, car ells són posats en gran perill, e no ha tan fort mur com és la virtut de vosaltres. E no dupte gens en la victòria. E si per ventura lo temerós haurà enveja de fugir, guart-se què farà: més li val perdre la vida que si gira la cara en fuyta e ab desorde, sens venjança, car sereu presos e taillats a peçes com a ovelles. E si combatem virilment ab sforçat ànimo, sangonosa e dolorosa victòria deixarem en ells. Girau la cara envers aquell castell hon stà aquell pròsper e virtuós cavaller, la majestat del senyor emperador, ab la sereníssima princessa, filla sua, qui miraran la batailla. O enamorats, los qui bé amau! Quina glòria serà per a vosaltres venint davant les dames vençedors, e davant la majestat del senyor emperador que li beseu la mà com a vencedors! E quanta infàmia serà per a vo[s]altres si anau davant sa altesa vençuts e fugitius! Qui serà aquell que davant tal senyor ni tantes dames tingua atreviment de mostrar-se? Ans la terra cobre los meus hulls e feres bèsties goloses menjen la mia carn, ans que yo ves un tan gran defalt en mi.

E no pogué més dir perquè véu los turchs qui staven aparellats a la batailla.

Vist lo soldà que los crestians li havien parada batailla, ordenà prestament la sua innumerable ost. E féu posar tota la gent d'armes en orde, ço és, tots los qui portaven lançes e pavesos posaren primers, ab grans pa   -[f. ss8v]-   vesos de barrera que tenien e banchs pitgats e semblants coses; de açò feren devantera. Aprés de les lançes venien los ballesters e archés. Aprés de aquests venien los crestians qui lo sou havien pres del Gran Turch, ab los cavalls molt bé encubertats e ab grans petnatxos; e aquests staven bé XV passes luny dels balesters. Los turchs venien los més darrés de tots e tenien parades més de CCCC bombardes; fehien compte que almenys ab les bombardes matarien passats DCC hòmens. Com totes les batailles foren en orde, lo rey de Egipte tramés a dir a Tirant, per un trompeta, li regraciava la promesa que li havia tenguda, e que ell lo mataria o l'apresonaria en aquell dia, e faria fer una ymatge tota de or e, com aguessen presa la ciutat de Constantinoble, la faria posar sobre lo portal de la dita ciutat; e que prestament li faria tastar la sua lança a la amargor a què sap. Tirant li respós que ell era content que la y fes tastar, que ell portava tant çucre que no sentiria neguna amargor, mas que no perdonaria en dar-li batailla, que en aquell dia la sua sanch dolorosa seria scampada. E Tirant tornà amonestar la sua gent e aconsolar que tinguessen lo cor ferm, e féu apartar a tots la temor, convertint lo llur ànimo en gran sperança de obtenir victòria. Los turchs despararen una bombarda e passà alt, que no tocà a negú. Tirant, en lo braç portava liguada una petita acha ab un cordó de seda hi en la mà portava una petita bandera, e féu senyal ab aquella. E lo duch de Pera, qui tenia lo cap de l'ala, voltà tota la gent fins al mig, hon staven les banderes, voltant, a manera de cercle redó, les spatles envers los enemichs, tostemps ab orde e a pas a pas. E l'altre cap de l'ala, hon era lo duch de Sinòpoli, stigué tostemps segura. Com lo duch de Pera agué feta tota la volta, se mès en orde. Tirant féu senyal ab la petita bandera e, lavors, lo duch de Sinòpoli girà per aquell orde mateix. Lavors tingueren la cara girada devers la montanya, lla hon era Diafebus, e les spatles envers los enemichs. Prengueren-se a córrer a galop tirat, e tostemps en bell orde, que no passava més lo un cap de roçí que l'altre.

Los turchs, com lo veren axí anar, prengueren-se a cridar grans crits:

―Ja fugen, ja fugen!

Los de peu lançaren los pavesos, los altres les lançes, los altres les ballestes, per córrer detràs los enemichs crestians. Los de cavall, qui més podia córrer, aquell se pensava més guanyar. E aquells que portaven los cavalls encubertats, lançaven les cubertes perquè anassen pus laugers. E Tirant adés adés se girava e vehia venir tota la gent, uns aprés d'altres e tots desbaratats. E per ço ell no curava de res, sinó anant corrent hi en orde. E aquells qui tenien bons cavalls, fins a dar-los de les lançes per los costats aplegaven.

Com lo emperador, qui en les torres sta(v)a, qui vehia venir la gent fugint, bé·s pensava que la batailla fos perduda. E tota aquella nit les donzelles no s'eren despullades, fent grans preguàries ab gran devoció, supplicant al Vencedor de batailles e a la sua sacratíssima Mare que donàs victòria als   -f. s1r-   crestians.

Com Tirant véu tota la gent de peu que restava molt atràs e havien passat lo loch hon Diafebus stava, lavors Tirant alsà la bandera que portava e totom s'aturà. E cascuna squadra se apartà per si, lunyant-se la una de l'altra un tir de pedra. Los turchs, com veren que los altres s'eren aturats, tengueren-se per molt decebuts. Tirant ordenà que lo duch de Pera ferís primer; e ab molt gran ardiment se posà enmig dels enemichs, combatent molt virtuosament. Com lo capità véu que los enemichs aplegaven e reforçaven de gent, féu ferir la squadra de son germà, lo marqués de Sanct Jordi. Aprés ferí lo duch de Sinòpoli. Adés una squadra, adés altra. E feyen la major mortaldat de gent, que era cosa de gran admiració.

Com Tirant véu que casi la meytat de la sua gent havia ferit e tostemps anaven guanyant, e véu Tirant, en la pressa de la gent, lo rey de Capadòcia venint matant e destroynt molts crestians ―e conegué'l en la cimera, que portava un leó tot d'or ab una petita bandera―, pres una lança grossa e dexà's anar devers ell. E lo rey, com lo véu axí venir envers ell, no li falssà gens la cara, ans l'esperà molt de bon grat. E tan gran fon l'encontre que los dos se donaren que ells e los cavalls ne anaren per terra. Cascú se levà, molt valentment tiraren les spases e afrontaren-se donant-se grans colps. Mas la pressa de la gent era tanta que no·s podien bé combatre, que los uns ajudaven als altres, però los turchs feren gran esforç e pujaren lo rey a cavall a despit dels crestians. Píramus se posà davant lo rey perquè Tirant pogués pujar a cavall e, tant lo tenien a prop fent tostemps armes, fins que ferí l'esquadra del comte Plegamans, e pasaren en aquel[l]a part hon era lo capità. E ajudaren-li, que pujà a cavall en les anques del senyor d'Agramont e aquell lo tragué de la pressa de la gent. E per ço com molts cavalls anaven solts, que havien perdut lur senyor, prengueren-ne hu e donaren-lo al capità. E ell prestament tornà dins la batalla e ab la petita atxa que portava en lo bras ligada, lla hon ell feria bé podien dir que lo colp que ell dava era mortal, que en terra prenia sa posada. E ell feya la batalla ab poder d'altri e a perill de sa persona, e si vencés era victoriós a la pàtria e adqueria per a si molta honor e glòria.

Lo capità manà ferir totes les squadres, les unes a la part dreta, les altres a la sinestra. E totes vengueren a ferir al través. Véreu lavors anar bacinets per terra e cavallers morts e nafrats de una part e d'altra. Açò era una gran admiració de veure. Tirant tornà a ferir: adés era en un loch, adés era en altre. E no combatia en un loch sol, mas en molts, e socorria lla hon mester ho havia.

Lo rey de Egipte, per sa bona ventura, véu a Tirant que combatia molt bravament. Isqué un poc de la batalla, e lo rey de Capadòcia e lo rey d'Àfricha isqueren ab ell. E pregà'ls lo rey de Egipte que dexassen tots los altres e no curassen sinó de matar a Tirant, e concordes tornaren a la batalla. E stant Tirant combatent, vengué lo duch   -f. s1v-   de Macedònia a les espatles de Tirant, de part de tras, e tirà-li ab l'espasa una stocada, e donà-li davall lo bacinet e tota la punta li mès en lo coll. Açò veren Ypòlit e Pírimus, e a grans crits cridaren: ―O traydor de duch! Per què vols ab tració matar I de[l]s bons cavallers del món?

E tal fe donaren de si. Los tres reys, cascú havia presa sa lança en la mà, e tant feren e tant treballaren que veren a Tirant. E tots tres dreçaren envers ell. Però no·l pogueren encontrar sinó lo rey de Egipte e lo rey de Capadòcia. L'encontre fon tan fort que ell e lo cavall caygueren en terra; lo cavall tenia VII ferides.

E lo rey d'Àfricha encontrà al duch de Macedònia, lo qual combatia prop de Tirant. Tan gran encontre li donà per mig dels pits que la [l]ança li passà a l'altra part. E fon lança mortal qui·l paguà de les sues maldats.

Com Tirant fon en terra, molt hagué a fer de poder-se levar per ço com lo cavall tenia sobre la cama. Ab tot açò ell féu tan gran sforç de si que ell se levà de peus. E caygué-li la bavera del cabacet que portava, car allí fon encontrat ab la una lança; e l'altra lo encontrà en lo guardabraç squerre. E si no fossen stades les sues fels armes, ell fóra mort aquella vegada. Com lo rey de Egipte lo véu en terra, volgué descavalcar prestament. Com tingué la cama damunt los arçons de la cella, vench lo senyor d'Agramunt e encontrà'l enmig de la cuxa e passà-la-y de l'altra part. Ell sentí molt gran dolor de la ferida e caygué en terra mal son grat. Com Tirant lo véu axí estés en terra, cuytà devers ell però no y pogué aconseguir, tanta era la pressa de la gent. Com lo rey se fon levat, pres una lança que trobà en terra e mès-se a poch a poch entre la gent. E acostà's tant envers Tirant e tirà-li un bot de lança, e per ço com no tenia bavera donà-li enmig de la galta e derrocà-li IIII quexals, de què perdé molta sanch. Però ell feya tostemps armes, que gens per açò no·n stava. Ypòlit, que·l véu star a peu y en tal punt, acostà's tant que apleguà a ell e descavalcà tan prest com pogué. E dix:

―Mon senyor, per Déu vos prech que cavalqueu ací.

E Tirant combatia envers lo cap de l'ala, car a poch a poch anava defugint de la pressa de la gent. Ell cavalcà e dix a Ypòlit:

―E tu què faràs?

Respòs aquell:

―Senyor, stalviau la vostra persona, que encara que a mi me maten, per amor de vostra senyoria yo hauré la mia mort per ben spletada.

Tirant tornà a la batalla cercant lo rey de Egipte si·l poria trobar. E aquell per dolor de la nafra era exit de la batalla. Com Tirant véu que no·l podia trobar, feya contínuament armes contra los altres. E fon sort, aprés bon spay que anava combatent per la batalla, s'encontrà ab lo rey de Capadòcia. E lo rey, qui·l véu, féu la sua via e ab la spasa tirà-li a la mà de la acha e nafrà'l un poch. E Tirant acostà's tant a ell e donà-li ab la acha damunt lo cap, que li enclotà lo bacinet e, esmortit, lo féu caure en terra. Tirant prestament descavalcà e tallà-li les correges del bacinet.

Aplegà hun cavaller qui ab alta véu e piadosa cridà:

―Senyor, per mercé no vullau matar lo rey, car ell   -f. s2r-   és mortalment nafrat, e puix és mortal e vençut, per la vostra benignitat, dau-li hun poch d'espay de vida, car prou teniu que siau vençedor.

Dix Tirant:

―Quina és la rahó que·t mou que tu vulles exercir gràcies de pietat envers aquest nostre públich enemich, qui ab tanta crudelitat, en sola confiança de sa virtut e de ses armes, ha fet son poder de dar-me la mort? Donchs, justa cosa és que sia punit segons ell volia fer de nosaltres. No és ara temps sinó de crueldat, car la nostra victòria stà en sola potència de la virtut de nosaltres e no en los mèrits de la virtut de la mia potència.

Emperò ell li desféu lo bacinet e tallà-li lo cap. L'acha de Tirant entre les altres era ben coneguda, la qual stava tota vermella e rajant sanch dels hòmens que mort havia. E la terra era cuberta de cossos morts e tota vermella de la molta sanch que s'i era scampada. Tirant tornà a cavall. E com los turchs veren mort lo tan valentíssim rey, vengueren gran multitut sobre ell e feren molt gran sforç per poder-lo matar. E fon malament nafrat e derrocat del cavall. E prestament se levà Tirant, no gens smayat de la sua cayguda ne temerós de les nafres, ans a peu se mès en la pressa de la gent fent moltes armes. E per ajuda dels seus tornà a pujar a cavall.

Aquesta fon molt fort e aspra batalla. E tant com la batalla fon major, aytant fon més clara la glòria sua. E continuant tostemps la batalla, era ja quasi hora de vespres.

Diafebus malehia Tirant que en aquell loch lo havia mès, e deya:

―Ell vol tostemps per a si totes les honors e no en vol fer part a negú. Ací m'à deixat com si no fos bo per a res. Per mon Déu, yo vull haver part en la honor. Anem ―dix aquest―, firam enmig de la gent e no temam los perills que seguir-se poden!

Ixqué de la celada hon stava e ferí ab molt gran ardiment. Com los turchs veren exir tanta gent ―los quals se pensaven que no n'i havia més― esmayaren-se molt. Lo soldà se n'ixqué un poch de la batalla y era nafrat, mas no molt. Dix als seus:

―Yo veig venir la nostra gent a menys. Yo dellibere ans morir que fugir.

Com Tirant véu lo soldà e la sua gent ab les banderes fugir, cuytà envers aquella part e levà'ls les banderes, e anaren a l'encalç matant molta gent. Durà aquesta batalla del matí, com lo sol exia, fins a tres hores passat migdia. Tanta era la multitut de la morisma que los crestians eren cansats de matar tants moros. E fon tan asenyalat aquest singular dia, e de tanta gràcia, que durà l'encalç, ab l'escalfament de la victòria, tres legües, seguint e matant tostemps turchs. Car en aquest cars Tirant poguera ésser dit rey de batalles e cavaller invencible, que axí com la pròspera fortuna havia acostumat de favorir los turchs contra los crestians, la divina Providència la havia feta voltar per aumentar la glòria de Tirant.

E cansats de matar ―la hora era ja tarda―, aplegà lo capità ab la més gent en una ciutat, la qual solia ésser del marqués de Sanct Jordi, e de allí tenia ell lo nom de marqués e tot ho ha   -f. s2v-   via perdut. E aquella ciutat era stada donada al rey de Egipte e ten[i]a-la tostemps molt ben proveïda. Com lo rey de Egipte véu aquell dia la batalla perduda, fugí axí com los altres feyen. E tanta era la dolor que passava de la nafra de la cuxa que hagué a lexar la companyia del soldà e aturà's allí, car per anar a la ciutat de Bellpuig, hon anava lo soldà, per força tenien a passar per allí. E per la ciutat ésser molt fort e ben provehida, e per la dolor qui·l turmentava, ell se n'entrà dins. Com Tirant apleguà, era quasi nit scura. Aleujaren-se allí en los camps fins a l'endemà. E aquella nit tots los que foren nafrats foren curats, e molts que·n moriren aquella nit. Car jamés era stada en la plaja oriental tan aspra e tan mortal batalla, car en aquell dia restaren moltes dones viudes e moltes donzelles òrfenes de pares, però restaven ab sperança de ésser liberades del jou de servitut.

L'endemà Tirant se féu armar tota la gent e donaren lo combat a la ciutat. E los turchs se defenien maravellosament perquè y havia molt bona gent dedins. E havien-los donat quatre combats, que no havien pogut res fer. Lo marqués de Sanct Jordi, vehent açò, vogí tota la ciutat. E com fon a la porta de la juheria, cridà hun juheu que havia nom don Jacob. Com lo juheu sentí la veu del marqués, conegué que era son senyor. Corrent devallà e obrí-li la porta. (E)ntraren prestament dins la ciutat, e ja havien presa més de la mitat de aquella, que lo rey de Egipte ne los altres moros no u sabien. Lo marqués tramés a dir al capità que no·l calia més fatigar en combatre, que ja la ciutat era presa, que entràs per lo portal de la juheria. Tirant entrà per aquella part e, com ell fon dins la ciutat, lo marqués ab la sua gent ja havien desconfits tots los turchs e apresonat lo rey de Egipte, que stava combatent de verdesca axí nafrat com stava. Com los turchs veheren los crestians dins, tots se tingueren per perduts. Com lo marqués tingué lo rey pres, tramés a dir al capità que vingués per degollar son enemich, lo rey de Egipte. E lo capità respòs que per cosa en lo món ell no mataria home qui fos pres. Sabuda per lo marqués la resposta del capità, pres al rey per los cabells e passà-li lo coltell per lo coll.

Aprés que la ciutat fon presa, trobaren-la molt ben provehida de moltes vitualles. Dix lo marqués:

―Senyor capità, puix Déu nos ha feta gràcia que havem vençuda la batalla e presa aquesta ciutat, ací·ns porem fer forts, car, posat cars los enemichs nos vinguessen al desús, destapant les céquies e l'aygua vaja solta per los camps, no és home en lo món hi puga entrar e, si y entren, que·n puguen exir. E si ells haguessen hagut temps de poder lançar l'aygua, jamés la hagueren presa, car yo, qui u sabia per ésser mia la ciutat, trametí la major part de la mia gent per guardar les céquies.

Dix lo capità:

―Digau-me, marqués senyor, com perdé's aquesta ciutat puix tan fort és?

―Yo us diré, senyor. Yo la comaní a hun home de poca condició, e   -f. s3r-   fiu-lo cavaller e doní-li prou de mos béns, joyes, robes, muller e casa. E com sabé que los turchs havien presa la ciutat de Bellpuig, qui stà luny de ací quatre legües, hon s'és ara retret lo soldà ab tots los senyors qui scapats són, tramés per hun capità e donà-li la ciutat e la senyoria e la libertat antiga.

Tirant, encara que aquell dia hagués haguda victòria, no s'alegrà de aquella ni·l veren riure ni sclarir la sua cara, ni consentí solaços ni festes. Axí que negú hagué sentiment que ell fos vençedor ni volgué que negú ho digués. E axí temprà la accesiva alegria e la dolor dels enemichs. Solament dix en presència de tots:

―Si Diafebus hagués fet lo que yo li havia manat, yo haguera mort lo soldà e haguera apresonats tots los grans senyors que y havia, e de tot l'imperi poguera ésser senyor.

E tornant a l'emperador, que, aprés de la molta dolor que sostenguda havia com pensava que Tirant havia perduda la batalla, la strema dolor fon convertida en singular consolació, per ço com lo senyor de Malvey havia tramés hun home seu sobre hun ginet per saber noves de la batalla, e aquell tornà ab la bona nova e recità a l'emperador tot lo fet com era passat, e com lo capità anava a l'encalç dels turchs. Lo emperador, sabuda la gloriosa nova, en presència de tots se agenollà en terra e, alsant los ulls al cel e ab les mans juntes, féu infinides gràcies a Jesuchrist e a la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, com havia obtesa victòria de sos enemichs e com lo rey de Capadòcia era mort per mà del seu capità; e suplicava a nostre senyor Déu que·l volgués guardar de tot mal, car si ell no fos, no·ls calia tenir sperança en neguna victòria. E més dix:

―Certa cosa és com los nostres barons e cavallers, ab la virtut de Tirant, han vençuda aquesta batalla e les altres. E de primer totes les batalles perdien e, des que aquest valentíssim cavaller és vengut, tostemps són stats vencedors. E los turchs, d'ací avant, no poden sperar sinó la fi de lur destructió, e nosaltres devem tenir sperança de contínua victòria, atesa la claredat dels actes gloriosos de Tirant, qui·s ret il·lustre e noble a tots los qui a ell se acosten.

A poch instant cavalcà l'emperador ab los barons de Sicília e la princessa volgué anar ab ell. Com foren al camp dels moros, trobaren totes les tendes parades ab molta riquea que y havia. E tota la gent se volien posar en robar, sinó que l'emperador no u volgué consentir, mas ordenà que lo senyor de la Pantanalea e lo senyor de Malveí tinguessen en salvaguarda tota aquella roba fins que los qui havien vençut lo camp ne fossen avisats.

Com l'emperador era en lo camp dels moros, la princessa de hun gran troç luny véu hun petit negre e cuytà envers aquella part. E prestament descavalcant, entrà dins la tenda hon lo petit negre se era amagat e pres-lo per los cabells e portà'l davant l'emperador. E dix:

―Yo·m poré gloriejar davant lo nostre capità com yo só stada valent cavalleresa, que dins   -f. s3v-   lo camp dels enemichs ab ànimo sforçat he sabut apresonar hun turch.

L'emperador li pres lo major plaer de tot lo món ab la gràcia que sa filla ho deya.

Diafebus, vehent que Tirant stava enujat envers ell, no li gosava venir davant per temor de vergonya. E ab aquell pensament, oblidà's de trametre a l'emperador per dar-li plaer axí com havia fet de les altres vegades. Com l'emperador sabé la glòria de la vençuda batalla per altres e no per Diafebus, dix la princessa:

―Lo senyal que yo he de Diafebus me dubte que no sia mort com ell no m'à avisat de la batalla e de tal com aquesta és stada.

Com Stephania hoy dir semblants paraules, los seus ulls no·s pogueren retenir de lançar vives làgremes en presència de l'emperador e de tots quants allí eren. La princessa la féu levar de allí perquè no manifestàs les sues dolors.

Com foren tornats al castell de Malvehí, pres hun home e tramès-lo per saber què era de Diafebus. E tramés-li una letra del tenor següent.

Si amor agués alguna cosa de certenitat, yo, vençuda, te prech per amor de tu sàpia nova certa, car la ofensa de tu, Stephania, aprés de la batalla no me has saludat, ab la gran sperança que yo havia en tu. Cert és, amor és cosa que compleix la persona de ansiosa temor. E millor sperança tenia en tu que no tinch ara. E a tu los nobles fets solien-te plaure. Encara que yo no parle, si tu est viu, les mies làgrimes te mouran a pietat, les quals veuràs en la letra; però les làgrimes, o taques per aquelles, deuen haver semblança de paraula, e les mies paraules cahen sens profit. Però yo no só digna que tu sies causa de la mia mort, car certament yo tenia en voluntat de contendre longament contra amor e no sotsmetre'm a la culpa; sinó per les paraules que hoý dir al vell poderós que tu eres mort, no poguí retenir los meus ulls davant sa magestat no correguessen doloroses làgrimes. E la vergonya ha deixats los seus senyals en la mia cara. E per çó vull suplicar a tu, qui est mon senyor, que vingues prestament. E si alre és de tu, força'm que muyra ab tu ensemps, e serà scrit en lo meu sepulcre: "Causa odiosa". E per aquest dictat e semblança serà vist yo ésser morta per amor de tu.

  -f. s4r-  

Pres home de qui fiava e tramés-lo hon era Diaphebus. E aplegat que fon, donà-li la letra ab mesclades recomendacions. Com Diaphebus hagué lesta la letra e véu que era de sa senyora, la contentació que ell hi pres fon tanta que dir no·s poria. E ab la letra ensemps anà a la cambra hon Tirant stava, e donà-li la letra, que legís. Com la hagué lesta, féu-se venir l'escuder e demanà-li de l'emperador e de la virtuosa princessa. E ell li recità tot lo que se era seguit en lo camp, e com la senyora princessa anava armada y era entrada dins les tendes dels moros e havia pres hun negre per presoner, lo qual tenia en gran custòdia.

―Per mostrar-lo a vostra senyoria la primera volta que veure us porà.

Tirant pres gran plaer en les rahons de l'escuder e ordenà que Diafebus anàs a veure la magestat de l'emperador. Diafebus cavalcà prestament.

Com fon en lo castell de Malvehí, anà dret hon era l'emperador. Prestament se dix per tot lo castell com Diafebus era vengut. Totes les donzelles se meteren en punt per anar-lo a veure, en special Stefania, qui n'havia passada prou congoxa, que u mostrava bé, car la sua cara no era tal com solia. Anaren totes a la cambra de l'emperador e trobaren-lo que stava recitant tota la batalla e la mort dels dos reys, e de les nafres que Tirant havia preses lo dia de la batalla. Com la princessa hoý dir de les nafres de Tirant, la sua cara se alterà molt de gran dolor que·n tenia e sforçà l'ànimo tant com pogué, e dix:

―Digau, Diafebus, les nafres del nostre capità són cruels ni perilloses? S'i temen perill de mort?

―No senyora ―dix Diafebus―, car los metges lo han tots desospitat e dien que no té negun perill de res.

―Prou és gran lo seu mal, segons a mi par ―dix la princessa.

E no·s pogué retenir que les paraules no·s convertissen en abundoses làgrimes, e totes les donzelles que li feren companyia e lo vell emperador que s'i pres també. Açò durà per bon spay, que Diafebus les hagué a conortar.

L'emperador li demanà quina gent podia fallir de una part e d'altra.

―Per la mia fe, senyor ―dix Diafebus―, yo no u poria dir la mortaldat de turchs en quin nombre pot ésser, mas puch dir a la magestat vostra que de ací a la ciutat de Sent Jordi no podeu anar per lo camí real, tant stà ple de cossos morts, ans se té hom a lunyar del camí una milla. Senyor, dels nostres vos sabré bé dir, per ço com lo capità ha fet replegar tots los cossos morts per dar-los sepultura. Havem trobat mort, primerament, lo duch de Macedònia de encontre de lança, que fon passat de una part a l'altra; lo marqués de Ferrara; lo duch de Babilònia e lo marqués del Guast; lo compte Plegamans; aquests són los de cap. D'altres cavallers hi ha haguts molts, e entre los altres és stat lo gran cone   -f. s4v-   stable, lo qual de tots és stat molt plorat perquè era tan bo e tan virtuós cavaller. E trobà's en ceda ésser morts mil e CCXXXIIII hòmens. E lo capità los ha fets fer a tots molt honrades sepultures, per bé que lo duch de Macedónia no·n fos merexedor. Car segons se aferma per lo senyor d'Agramunt e per Ypòlit, que veren com ell li féu la nafra que té al coll lo nostre capità, com aquell sia molt benigne e té tal virtut en si que jamés de la sua boca ix sinó gràcia e perdó, e jamés fa mensió per molt de mal que li facen de res que sia dan seu.

Lo emperador stava molt content de la molta honor que Tirant feta li havia e no sabia en quina manera lo pogués premiar. Diafebus restà allí fent-se malalt, e l'emperador lo feya axí ben servir com si fos la persona de sa filla.

L'emperador pregà molt als barons de Sicília que restassen allí ab ell, perquè ell trametria per lo seu capità que partissen aquella roba que presa havien. E de continent tramés dos cavallers al capità, que li trametés a dir com volia que es partissen los presoners e la roba del camp que guanyada havien. E Tirant li tramés a dir que, lla hon era la magestat sua, ell no y tenia res a fer, car lla hon era lo major, lo menor cessava. E tramés-li los presoners que tenia e tot lo que pres havien. E l'emperador repartí-u entre tota la gent.

Ja Tirant stava molt bé, e no stava, per les nafres, de reguardar la ciutat e lo camp, lo qual stava pegat ab los murs de la ciutat per ço com dins la ciutat no poguera caber tanta gent. Lo soldà ab tots los que scapats eren, posaren-se dins la ciutat de Bellpuig. E de la ciutat de Sent Jordi, hon Tirant estava, fins a la ciutat de Bellpuig havia IIII legües baix, envers la mar. Com lo soldà fon allí, se tingué per segur. Passats XV dies stigué que no ixqué de una cambra, fent gran dol e complanyent-se de la perduda batalla e de la mort del rey de Capadòcia, però encara no sabien la mort del rey de Egipte. Staven ab desig gran de saber-ne noves. Dix Siprés de Paternó:

―Senyor, vol vostra senyoria que yo y vaja e, si puch parlar ab lo meu amich, yo·n sabré tot lo que se'n porà saber?

Lo soldà lo'n pregà molt davant molts que allí eren, e dix-li:

―Cavalca sobre, corre!

Lançà hun ginet que lo soldà tenia, molt aventatjat. E Siprés de Paternó vestí's una jornea de domàs blanch que Tirant li havia dada, ab una creu de sent Jordi brodada, e sobre la jornea portava una aljuba de grana. Com fon en lo camí, que ja los turchs no·l podien veure, despullà's l'aljuba e cavalcà sobre ella, e posà una tovallola al cap de la lança. Com les spies del camp dels crestians lo veren, pensaren que era dels seus e no curaren de dir-li res. Com fon a la ciutat junt, demanà la posada del capità e fon-li mostrada. Com lo capità lo véu, pres-hi molt gran plaer e demanà-li de noves. E ell, responent, dix com lo soldà era nafrat,   -[f. s5r]-   però que no era res, e lo rey de Àfrica e lo fill del Gran Turch, com son pare, encara no era guarit de la ferida del cap. E més, li recità lo gran dol que en aquella ciutat se tenia per la gran pèrdua que fet havien. E li dix com venia per son plaer e per veure a sa senyoria e per saber si era mort o viu lo rey de Egipte, e tot lo que·l soldà li havia dit.

―Digau-me ―dix Tirant―, qua(n)ta gent crehen ells haver perduda en aquesta batalla?

―Senyor ―dix Siprés de Paternó, ells han contat e troben, segons lurs capitanies, CIII mília e set-centes persones fallen entre presos e morts. No és en memòria de gents tan cruel batalla ésser estada com és aquesta. E si més avant fossen passats, tots los prenien, car los rocins no·ls podien portar, tant venien fatigats del treball de la batalla. E en tota aquella nit no pogueren aplegar a la ciutat de Bellpug, ans restaren enmig del camí, qui nafrats, qui lassats, e molts qui morren en lo camí aquella nit. Per no tenir metges qui·ls poguessen curar, posava-s'i fredor en les nafres e allí restaven morts. Al rey d'Àfrica, entravesat lo portaren damunt hun cavall.

―Ha y altres noves que dir-me pugau? ―dix Tirant.

―Sí, senyor ―dix Siprés de Paternó―. VII naus són vengudes, molt grosses, de la Turquia, carregades de forment, de civades e de altres vitualles que porten. E diu-se certament com lo Gran Caramany hi ve ab cinquanta míl[i]a hòmens, entre de peu e de cavall. E porta sa filla per dar-la per muller al soldà e ve en companyia sua lo rey de la sobirana Índia.

―Han ja descarregat aquexes set naus? ―dix Tirant.

―No, senyor ―dix Siprés―, per quant tenen lo vent contrari per entrar en lo port.

Parlaren de moltes altres coses. E Tirant li feya moltes carícies e dava-li de sos béns, e confits e altres lepolies perquè pogués contentar al soldà.

Aprés que Ciprés de Paternó se'n fon anat ab salconduyt que demanà al capità, e aquell de bon grat lo y donà, com Ciprés de Paternó fo ab lo soldà, mostra-li lo salconduyt que lo capità dat li havia ―e deya que lo seu amich lo y havia obtengut a grans pregàries e suplicacions―, e dix com lo rey de Egipte era mort. Per aquesta nova fo refrescat lo dol e lo plànyer, per ço com era molt amat per tots los moros per la sua molta virtut.

Tirant, sentint-se ja molt de les nafres, pres ab si hun home que sabia molt bé la terra e los passos secrets per hon volia anar, per dubte de algun inconvenient. E com foren en vista de la mar, veren sobre hun gran mont la ciutat de Bellpug e les naus que a la vela anaven voltejant, que no podien en lo port entrar. Lo capità fon tornat prestament. Sabé noves com lo emperador devia partir ab tots los barons de Sicília per pendre moltes viles e cas   -[f. s5v]-   tells que prop de allí havia. E axí fon fet, que en pochs dies lo emperador cobrà molts castells e viles. E los barons de Sicília tenien gran desig de presentar-se una vegada davant Tirant. Aprés farien tot lo que lo emperador los manaria. Vehent açò, Diafebus los pregà molt, de part del capità, que fessen tot lo que lo emperador los manàs.

Com Tirant sabé que lo emperador anava conquistant, ell e lo duch de Pera cavalcaren ab una partida de la gent, e l'altra lexà allí al marqués de Sent Jordi e féu-lo capità. Com Tirant fon prop del castell de Malvehí, saberen com la princessa era restada allí ab les sues donzelles, e Diafebus en guarda d'elles. Tirant se féu venir a Ypòlit e manà-li que anàs a la princessa e que li digués les sues paraules.

Com Ypòlit fon davant la princessa, ficà lo genoll en terra, besà-li la mà e féu principi a tal parlar:

―Ací só tramés a la magestat vostra, senyora, per part de mon senyor, qui suplica la celsitut vostra guiar-lo vullau, que puga entrar e exir sens prejuhí seu e puga restar en sa libertat franca.

E no dix més.

―O, novell cavaller! ―dix la princessa―. Què és lo que vós me demanau? E no sab bé lo capita, que tots stam sots la capitania e custòdia sua e ell pot pendre e apresonar, pot absolre e condemnar a tots aquells que ell conexerà que merexedors ne sien? Quina és, donchs, la causa que ell demana a mi guiatge de seguretat? Perquè li podeu dir que pot bé venir segurament, encara que yo no tinga poder de guiar-lo ni sé de què demana guiatge, car lo senyor emperador ni yo no sabem que ell haja fet negun defalt, per què ell mateix se porta la seguretat. E no li cal tenir tanta temor, car ab los turchs la deuria haver tota lexada.

Ypòlit se levà e anà abraçar a totes les donzelles. No penseu que fos poch lo delit que pres Plaerdemavida en veure Ypòlit.

Ell tornà la resposta al capità de tot lo que la princessa li havia dit. E Tirant no·s volgué partir de allí, ans lo y tornà a trametre altra vegada. Com Ypòlit fon davant la princessa, li tornà a dir:

―Mon senyor torna a suplicar a la celsitut vostra, senyora, una e moltes voltes, que lo guiatge no li vullau denegar, car certament ell no entraria dins lo castell ne lla hon la magestat vostra sia sens guiatge de la mà vostra scrit.

―Yo no puch entendre lo nostre capità ―dix la princessa―. En què ha ofés al senyor emperador ne a mi, que guiatje demana?

Respòs Stefania:

―Senyora, què perdeu en fer-li lo guiatge que ell demana?

Féu-se dar tinta e paper e féu lo guiatge del tenor següent.