Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Anterior Indice




ArribaActe quart

 

La mateixa decoraciò.

 

Escena primera
 

MOSSEN JAUME, ONOFRE.

 
JAUME
Ara lo que cal mirar
es lo que vá passá ahir,
que, si franch vos ho haig de dir,
me dòna mòlt que pensar.
Quan per nostra desventura
ahir vespre á la masía
vá torná' en Joseph María,
vá voler nostra sort dura
que se sentís lo pregò
disfamant á l' Angeleta,
y, com qu' al fi la pobreta
li es filla, ab resignaciò
no podia pas sentir
sa deshonra publicantse;
així es que, desesperantse,
volia torná' á fugir.
Jo, al veureuho, á l' Angeleta
vaig fer dú' á la rectoria
perque èll, irritat, volia
torná á insultá á la pobreta;
mes jo 'l vaig deixar calmat,
li vaig dir que á tan de dol
sols podia dar consol
la Verge del Montserrat,
y nos vam quedar a casa
resant y plorant tot junt,
fins que, al arribá á cert punt,
lo sèu front com una brasa
vá cremarli, vá fè' un crit,
no resistint ja al martiri
del sèu pensá', y lo deliri
vá comensar tot seguit.
ONOFRE
Mes ¿y 'l sèu vestit trovat
á la vora del torrent,
que 'ns feu créurer que, dement,
èll s' hi havia suicidat,
qué vá ser?
JAUME
No s' ha pogut
saber de cap modo, y jo
crech que no sabrém bè aixó
fins qu' èll cobri la salut.
ONOFRE
¡Y bè, rés; sorts de personas!
¿Y en aquest moment, qué fè'?
¿Que no 's trova un xich mès bé?
JAUME
Segons com. Aixó vá estonas.
Pero jo penso que 'l pobre
tè 'l sèu mal al cap y al cor,
y que, per calma 'l sèu plor,
lo metje del cos li sobra.
Nosaltres, nosaltres, avi,
som los que l' hem de curar;
nosaltres li hem de probar
que ningú li ha fet agravi,
que tothom l' estima encara,
y, així, arrencarli, ab sòn plor,
aquest desengany del cor,
qu' es lo que com boig lo tè ara.
ONOFRE
Miri, Senyor rector, jo
sò 'l vell Onofre, 'l massovè
de las hisendas qu' èll tè,
qu' es l' home qu' hi há mès bo.
¡Conti, donchs, si per salvarlo
no farè 'l que vulgui! Digui.
Si es per demanar no estigui;
mentres sigui per curarlo,
lo farè quedar lluhit.
No hi fá rés que sigui un vell:
sòch un vell net de clatell,
llarch de camas y aixerit,
y no tinch rés de poruch,
y per cap jóve 'm daria.
Sempre 'm recordo del dia
de la batalla del Bruch.
Lo dia avans, á Manresa,
vam cremá 'l paper sellat,
y, quan vaig haber saltat
lo foch sense cap peresa,
vaig passar tota la nit
ab dotse ó tretse minyons,
serrant ferros dels balcons
per fer balas. Tot seguit
d' haver fet aixó, 'l mèu ruch
vá servir per un baldat;
jo, aixerit y tot trempat,
camas á coll y hasta 'l Bruch.
Allí vaig matar francesos,
vaig arrossegar canons,
váreig enterrar minyons,
que vaig trovar morts y extesos,
y quan tot se vá acabar,
y á la nit, á Esparraguera,
vá di' en Jordi á la sèva era:
-¡Apa, noys, qu' hi hem de ballar!-
Aquest vell, que fá tintinas,
desprès de lo que li he dit,
se vá avenir tot seguit
ab déu ó dotse fadrinas.
 

(Y de repent se posa á ballar la sardana voltant y petant los dits.)

 
«Vóltala petita que 'l ball
    nos ho mana.
Vóltala petita qu' ho vol
la sardana.»
JAUME
¡Ah! ¡ah! Bè. Mòlt bè, mòlt bè, avi.
ONOFRE
Y veliaquí. Jo sò aixís.
JAUME
Sí, sí; sòu bellugadís.
ONOFRE
Y trempat. Ab aixó acabi.
¿Qu' es lo que creu qu' haig de fer
pe 'l pobre nostramo?
JAUME
Si ara
vos trovesseu fort encara,
lo que fòra menester...
ONOFRE
Digui, home, ja ho sab; no estigui.
JAUME
Fòra menester qu' anesseu
al punt á casa y portesseu
á la noya aquí.
ONOFRE
Avant; digui.
JAUME
Per ara rès mès qu' aixó.
Vos la duhéu, jo estich alerta,
y 'l dú á n' ella aquí 's concerta
ab lo plan qu' he pensat jo.
ONOFRE
Miri, donchs...

 (Prenent bastò y manta.) 
JAUME
Y ab alegría;
creyéume, avi, si Dèu vol
avuy tot queda resolt.
ONOFRE
¿Vol dir?
JAUME
Sí.
ONOFRE
Capás seria,
si lo que 'm diu fòs vritat,
de fills torná á ballá y tot.
JAUME
Doncas no diguéu ni un mot
y...
ONOFRE
¡Alante!
 

(ONOFRE se 'n vá per la porta del fondo content y cantant fins que desapareix.)

 
JAUME
¡Ja está trempat!
ONOFRE
Vóltala petita, que 'l ball
nos ho mana, etc., etc.

 (Se 'n vá.) 


Escena II
 

MOSSEN JAUME, MARGARIDA.

 
MARGARIDA
¡Pobre Onofre! D' alegría
fins se 'n vá cantant.
JAUME
Ja ho veus.
Li he dit jo qu' al cap y al últim
tot acabaria bè
y ja 'l tens, pobre avi Onofre,
que de goig quasi no hi veu.
¿Y en Joseph María?
MARGARIDA
Acaba
de tení ara un altre accès;
pero 'm sembla que li mimba
la forsa del partir sèu.
JAUME
Sí; Dèu no voldrá deixarnos
en tan doloròs estrém.
MARGARIDA
Aixís siga. Jo 'l que miro
mès encaminat á fer
que 'l pobre Joseph María
recobrès l' enteniment,
es lo que poguès saberse
qui pot èsser 'l timbaler
que vá aixís per la montanya
repicant continuament
JAUME
Tambè aixó es una esperansa
de las que m' animan mès.
No 't pots figurá al sentirlo
lo que dintre del cor sent.
Plorava, reya, somreya...
seguia ab los mohiments
del sèu cap, allá hònt sentia
que sonava 'l timbaler,
y al últim ha cridat: -Vina,
vina á sobre del cor mèu,
tu que 'ns vas dar la victoria
contra l' atrevit francés,
vina y dom una abrassada
perque al menys mori content.


Escena III
 

Los mateixos, SISÒ, ROCH, homes armats.

 
SISÒ
Mentres estém tristos nosaltres
qu' hem baixat d' allá hònt es èll.
¡Malehit siga!
JAUME
¡Ey! ¿Renegas?
SISÒ
¡Ah! ¡No, que 'l benehirém!
¡Vegi si ha vist en la vida
un acudit com lo sèu!
Lo sentím ahí' á la vora
d' aquí, á n' aquest bosch mateix;
surt esbalotat lo poble
per còrre darrera d' èll;
així qu' ha surtit, èll para
y ja no s' ha sentit mès,
y 'ls qu' hem eixit á buscarlo,
com jo y aquets nos trovém
que 'ns fá bobejar y 'ns cansa
sense que un se trovi ab èll.
Vostè suès com nosaltres.
Miri.

 (Aixugantse 'l front.) 
MARGARIDA
¡Y tal!
 

(Lo timbal toca sempre.)

 
JAUME
Vaja, donchs; rés.
No us ho volia dí encara
perque, pe 'l projecte mèu,
me convenia callarho
fins á n' al precís moment;
pero us fá bobejar massa;
y, si 'm prometéu, prudents,
qu' á ningú teniu de dirho,
ara jo vos dirè qui es.
Es aquell noy que li diuhen
lo baylet de ca 'n Joseph,
y aquest es lo qui us amaga
que sigui èll lo timbaler.
SISÒ
¡Cá!
MARGARIDA
¡Impossible!
SISÒ
¿Qué diu ara?
MARGARIDA
¡Jesús! ¡Sant March, Santa Creu!
JAUME
No hi há mès Sant March; las novas
que tinch sobre 'l fet aquest,
just avuy las he rebudas
y no 'm poden fallir gens.
MARGARIDA
¡Reyna del cel! ¡Quina astucia!
SISÒ
Nom del pare, del fill, de...

 (Senyantse.) 
JAUME
Ja 't pots senyar tan com vulgas.
SISÒ
¡Pero si es quasi un beneyt!
MARGARIDA
¡Que ni sab guardar las cabras!
SISÒ
¡Ni sab dú á pastorá' 'ls bens!
MARGARIDA
¡Ni sols sab portá' un recado!
JAUME
Perque així injustos ho dihéu.
Pero jo, que ni us escolto,
perque ja sè lo que sè,
dich qu' aquest baylet de qui ara
tots dos tants escarafalls féu,
será una gloria espanyola
per ecsemple dels vinents,
y á la historia de la pátria
fará un dels primers papers.

 (Se 'n vá.) 


Escena IV
 

Los mateixos, menos MOSSEN JAUME.

 
SISÒ
¿Ho havéu sentit, Margarida?
MARGARIDA
¡Tu, que 'l tenias per ruch!
SISÒ
¡Èll lo timbaler del Bruch!
MARGARIDA
¡T' ha ben guanyat la partida!
SISÒ
¿Y ara 'l que s' está amagant
es èll?
MARGARIDA
¡Bah! ¿Y dubtas aixó?
Es èll.


Escena V
 

Los mateixos, ANTONET.

 
ANTONET
No; mal puch ser jo
quan sò aquí y l' están buscant.
TOTS
¡Ah! ¡Ah! ¡Ah!

  (Rihènt y burlantse de MARGARIDA.) 
MARGARIDA
¡Ah, válgans Dèu!
SISÒ
¿Ho veyéu, dona, 'l qu' us deya?
¡Es clar; si jo ja no ho creya!
ANTONET
¿Qué, no creyas?
SISÒ
Que fòs tèu
l' acudit d' haver tocat
lo timbal á la batalla.
MARGARIDA
Donchs creguéu que si aixó falla
quedará 'l Rector parat.
ANTONET
¿Lo Rectò'? Anéu, Margarida,
a dirli que jo so aquí
pe 'l recado que 'm vá dí,
y que vingui.
MARGARIDA
De seguida.

 (Se 'n vá.) 
SISÒ
¡Ah! ¡ah! ¡ah! ¡Créurer qu' era èll
lo qui vá tocá' aquell dia!
Prou sè jo qu' èll no tenia
gens de llana á n' al clatell.
ANTONET
¿Que jo tinch llana? ¿Y aixó?
SISÒ
¡Ay! ¡ay! perque 'n tèns.
ANTONET
¿Sí? Vaja:
donchs, ja veurás; tal com raja:
acabém d' un cop; sò jo.
Y així 's prova qu' hi há qui calla
y no diu rés á ningú,
y vá fer mòlt mès que tu
quan vá ser á la batalla.
SISÒ
¡Es dir, donchs, que tu vols dir
que tu ets èll!
ANTONET
Sí.
TOTS

 (Rihènt mòlt.) 
¡Ah! ¡ah! ¡ah!
SISÒ
Calléu; aviat se sabrá;
contans tu com vá suchcehir,
y, ab lo modo de contarho,
sabrém bè si es cert ó no.
ROCH
Ben pensat; tè rahò en Sisò.
ANTONET
Vaya, donchs, au, á probarho.
SISÒ
¿Qué van fer quan van sè' al Bruch
los xexanta de Manresa?
ANTONET
Varen emboscarse tots
á dintre d' una pineda.
SISÒ
¿Qué van fer quan tot seguit
los vá cridá' 'l guayte: -¡Alerta!-
ANTONET
Van mirar per' entre 'ls arbres
cap allá 'hònt los vá fer senya,
y, van véurer de seguida,
entre mitj de polsaguera,
anar carretera amunt
la serpent d' anellas lluhentas
que feyan los coracers
de l' host imperial francesa.
SISÒ
¿Qué van fè' al véureuho los nostres?
ANTONET
Se van prevenir despressa,
y, á la primera descarga,
surtida d' entre l' arbreda,
ja mòlts d' aquells coracers
varen mossegar la terra.
SISÒ
Atravessat per lo pit
d' aquella corassa lluhenta,
que may vá furadá' 'l plom,
y que 'ls ferros de Manresa,
cantelluts, que van serrarse,
van partí' y van ferne esberlas.
ANTONET
Per çó es que, tot just refets
de la primera sorpresa,
perque 'ls nostres emboscats
seguian á la pineda,
varen retirarse tots
fins á trovar l' host' francesa,
despedits pe 'ls crits de mofa,
camí avall d' Esparraguera.
SISÒ
Per çó 'l general Schvarts
vá volé' al instant revenja.
ANTONET
Destaca una gran columna.
SISÒ
Fá 'l terreno reconéixer.
ANTONET
Y entre una pluja de balas...
SISÒ
Que sembla que 'l mon se n' entra...
ANTONET
Fá retrocedir als nostres
que, encar que sòn gent valenta,
rés póden contra la forsa
que 'ls empeny dret á Manresa.
SISÒ
Sí; pero aquesta fugida
no vá durá'.
ANTONET
No; 's repensan,
quan véuhen de Sanpedor
vení' 'l somatent depressa...
SISÒ
Compost, lo mès, de cent homes...
ANTONET
Y uns xexanta mès darrera...
SISÒ
Qu' eran vehins de Sallent...
ANTONET
Y tots tiradors mòlt destres.
Un baylet los acompanya
que 'l timbal toca ab ma ferma,
es de guardias espanyolas,
segons l' uniforme ensenya,
y, guiats per aquell baylet
que 'ls anima y 'ls alenta,
torna á comensar la lluyta,
un instant no mès sospesa...
SISÒ
¡Y tal fou la trontollada
d' aquella embestida horrenda!...
ANTONET
¡Que semblava que l' infern
fès sotraquejar la terra!
SISÒ
¡Boom! ¡bom! ¡bom!
ANTONET
Las canonadas.
SISÒ
¡Ganinch! ¡gananch!
ANTONET
Las iglesias
alsant somatent.
SISÒ
¡Tretí,
treté, tretí!...
ANTONET
Las cornetas
tocant á atach.
SISÒ
Ram, ram, ram,
 5
ram, ram...
ANTONET
La ma ferma
d' aquell timbaler petit
que 'l tarrabastall aumenta.
SISÒ
L' espay era un vel de balas.
ANTONET
Vá tapá 'l sol la fumera.
SISÒ
Lo timbal, de timba en timba,
repetit pe 'ls ecos, sembla
cent timbals que d' un ecsercit
poderòs lo foch encenen.
ANTONET
¡Y tal lo vent de tardor
fá escampall de fullas secas!...
SISÒ
¡Y tal la calamarsada
trinxa 'l fullam de l' abreda!...
ANTONET
Entre 'l temporal de llamps
que llensa al mon la tempesta.
SISÒ
Com fan escampall los nostres...
ANTONET
De cascos y granaderas...
SISÒ
De corassas y canons.
ANTONET
De fusells y gent malmesa.
SISÒ
De morts y de trocejats.
ANTONET
Y de despullas sangrentas.
SISÒ
En Vinyas, ab la destral,
granaders tomba á rengleras.
ANTONET
En Foll ab lo sèu trabuch
sembla qu' es la mort que rega.
SISÒ
¡Y es tan fort lo terratremol!...
¡La confusiò tan horrenda!...
Que 'l francés ja forma 'l quadro
per' salvar la impedimenta.
ANTONET
Retira la artilleria.
SISÒ
Se 'n vá dret á Esparraguera.
ANTONET
Y 'ls nostres alsant en l' aire
las barretinas vermellas,
y 'l Sant Cristo d' Igualada,
y las parroquials banderas,
entre 'l toch de somatent,
convertit ja en toch de festa,
y las salvas y pregarias
qu' entonavan á la Verge,
s' ou un crit qu' al fí ressona
per tota la Europa entera,
dihènt: -¡Que 'ls fills valents d' Espanya
ja póden tenir l' ecsemple;
que 'ls germans de Catalunya
ja 'ls han deixat via oberta,
y, que, á n' als penyals del Bruch,
qu' enrogeig la sanch francesa,
ha triunfat per primer cop
lo crit de la independencia!
MARGARIDA
¡Bè, petit!
SISÒ
¿Quina sorpresa!
¡Com hi ha mon m' has deixat blau!
ANTONET
¿Ho veus ara? ¿Has vist babau!
SISÒ
¡Oh! ¡y que 'l tocas ab llestesa!
ANTONET
Donchs, ja que 'm créus, vès creyent
y veurás com mès tè val.
¿Vols ara tení 'l timbal
que vaig tocá' allí?
SISÒ
¡Al moment!
ANTONET
Donchs, anéusen á l' ermita
de Sant Sagimon, y allí,
fins que m' hi vejéu á mí
per fer lo que 's necessita,
no us moguéu.
SISÒ
¿Y vols dir tu?...
ANTONET
Que, si feu tot lo que cal,
avuy tindrém lo timbal
que tocava al Bruch, segú'.
 

(SISÒ, ROCH y los homes armats, se 'n van.)

 


Escena VI
 

ANTONET, MARGARIDA, MOSSEN JAUME.

 
JAUME
¡Ah! ¡ah! ¡ah! ¡Quin' alegria
vaig á donarte, Antonet!
Tè.

 (Dantli uns papers.) 
ANTONET
Bè; guardiu. No es per' quet
pe 'l cas qu' ara jo venia.
Vingui ab mi. ¡Passa una cosa
tan grossa! ¡tan grossa!! ¡¡Tant!!
JAUME
¿Sobres qué?
ANTONET
Passi endevant;
ja ho sabrá.
MARGARIDA
¡Si es que faig nosa!...
ANTONET
No; no feu nosa; es no mès
qu' aixó qu' ara jo vull dir
no s' ha de parlar aquí,
sino allá 'hònt èll es.
JAUME
¿Y qui es
aquest èll?
ANTONET
Ja ho sabrá, vingui.
JAUME
¿Y tan depressa vá aixó?
ANTONET
No; depressa, no; pero
me fá pòr que s' entretingui.
JAUME
¡Miréu qu' es mòlt de baylet!
ANTONET
Vingui ab mi, y ara sabrá
bèn bè de cert lo que hi há
sobres del pillastre aquest
que 's diu l' heréu Sagimon.
Veurá si m' hi esparbillat
pe 'ls encárrechs que m' ha dat,
y, com que 'ls informes sòn
que no 'm poden falta' en rès,
se salvará la masía,
l' honra de 'n Joseph María
y hasta 'l capitá francés.
¡Oh! Ja ho veurá; vingui ab mi
y veurá qui es lo baylet
que li deyan tonto y met
y beneyt y ximple aquí.
Sò 'l Tonet, lo Ton, lo Toni,
ó l' Anton, si li plau tant,
pero, ab tot y el nom de sant,
tinch algun fet de dimoni.
 

(MOSSEN JAUME y MARGARIDA 's senyan.)

 
D' Antons n' hi há á moltas casas
perque es nom de gran requesta,
pero 'l mèu no fa la festa
per sant Antoni del ases.
Es aquell que dú aquell nyinyo
y aquell lliri á l' altre má.
¡Oh! ja, ja; ja ho veurá, ja,
vosté tractim ab carinyo.
JAUME
Pero èll vindrá.
ANTONET
Vindrá aquí.
Tot está previst; aném.
JAUME
Vaja, donchs...
ANTONET
Aviat torném.
JAUME
Tu, aprop d' èll...

 (A MARGARIDA.) 
MARGARIDA
Dèixa 'l per mi.
ANTONET
¡Vatua 'l sach dels gemechs!
Cuyti, home; 'ns destorbarán
y tot se 'n vá al votavan.
¡Mal llamp!...
JAUME
¡Ey! ¡No vull renechs!...
ANTONET
No renego; ho dich no mès
perque 's fá tart.
JAUME
¡De seguida!
ANTONET
¡Vaja, donsas, Margarida!...
JAUME
Passa avant.
ANTONET
Fins á desprès.
 

(Se 'n van los dos.)

 


Escena VII
 

MARGARIDA.

 
¡Ay, válgam la Verge santa!
¡Quin baylet mès aixerit!
¡Qué trempat! ¡Qué divertit!
¡Si no mès sentirlo encanta!
¡Rés l' atura, rés l' espanta!
¡Ara vés, anys á venir,
á n' aquí anirém á dir
que d' èll vè aquella tunyina,
y aquell bat y bull farina
qu' al francés vá fer fugir!


Escena VIII
 

MARGARIDA y JOSEPH.

 
MARGARIDA
¡Ah! Es en Joseph. Callém.

 (S' aparta al fondo.) 
JOSEPH

 (Apareix agitadíssim.) 
Potsè' aquí fora
l' oreig refrescará lo front que 'm crema,
y, á l' amarganta fel, que 'l mèu cor plora,
repós li donará, sisquera un' hora,
l' argolla del dolor parant d' expreme.
MARGARIDA
(¡Pobre Joseph!) ¿Joseph?
JOSEPH
¿Vos, Margarida?
¿Qué hi há? ¿Qué demanéu?
MARGARIDA
Sols esperansa,
y pau pe 'l vostre cor; calma benehida,
que 'l goig vos torni y mimvi la frisansa.
JOSEPH
Aixó no pot ja ser per mi en la vida.
Miréu; sento que 'l cor, rublert de penas,
las ha de fer bessar per consolarse,
y aquellas, del honor, horas serenas,
que 's deuhen recordar, per mès plorarse,
de llágrimas y dol veig ara plenas.
Llayors, que lluny d' aquella filla ingrata,
horrorisat de véurerm parricida,
vaig fugí' al bosch; com un joyell de plata,
la lluna que lluhint blanca y brunyida,
feya perlejá' 'l boix, l' eura y la mata,
la mèva sombra se vá estèndre' en terra,
com la d' un monstre, horrible, negra, llarga,
y 'ls arbres que hi há allí, al peu de la serra,
sombras dels mèus companys morts en la guerra,
semblavan despreciarla ab rialla amarga.
Dels pins las sombras, granaders francesos
eran al mèu entorn, y, en sos rematjes,
al brunsí' 'l vent, hauriau dit qu', encesos
de goig, al veurerm nom y honor malmesos,
m' escarnofavan ab udols salvatjes.
-Ja penso qu' es, vaig dir, porto la roba
mateixa qu' á n' al Bruch vaig dú' aquel dia,
y ab ella me coneix tothom qui 'm trova,
y faixa y barretina, van duhent nova
de que un del Bruch, sens honra fá sa via.-
Pensarho y arrancarla de ma testa,
com á qui á un poder ignot obeheix; que 'l mana,
fòu obra en un instant pensada y llesta;
y... gech y barretina, á la barana
de rocas d' un torrent, que la ginesta
guarneix, y l' eura, verdejant, festona,
com presentalla que á la Verge santa
del Montserrat, per prometensa 's dòna,
jo vaig deixarho allí, tot ab fé tanta,
com qui á sòn camaril dú una corona.
Desprès, no tenint cor per estimbarme
al avench del torrent, vaig torná' enrera;
la boca d' una cova vá cridarme,
y allí, fugint del mon, vaig amagarme
com llop que sent lladruchs y s' esparvera.
Allí, finint la nit, vá vení' 'l dia;
allí, resant, la nit consell vá darme.
-¡Ajúda 'm, vaig cridar, Verge María!-
Y, quan la nit de nou al mon venía,
aquí 'l timbal del Bruch, tocant, vá guiarme.
Aconsellant pe 'l cel, per l' Angeleta
perdò y olvit, com pare amant, portava,
quan van clavarme al cor una sageta
la veu del nunci y la fatal trompeta
que la mèva deshonra pregonava.
Llavors, sentint de nou que sanch francesa
ab la sanch meva 's barrejava impura,
com si s' haguès tirat un' atxa encesa
al polvorí, que d' una fortalesa
los murs arbola, y com polsím tritura,
vá esclatar mòn cervell llamps de venjansa
dret al error d' aquesta ingrata filla,
y de nou vull matar; no hi há esperansa
per ella ni per èll; sanch y matansa
per la que l' honra dels del Bruch humilla.
Y tu, tambor del Bruch, que á la batalla,
vas guía' als braus que á n' al francés van vence,
tu, ab tòn ressó, que per l' honor may falla,
sona fins al moment que la mortalla
recullí' en lo patíbul, sens ofensa.
Entre 'ls soldats que 'm portin á penjarme
vull sentir lo tèu toch; al punt que mória
duhènt al coll lo dogal, vull emportarme
lo tèu ressò á la fossa per gosarme
tot una eternitat ab sons de gloria.
Vina, no tèmis, y, si acás t' atura,
fente abaixar la cara, la deshonra,
qu' haurá venjat d' èlls dos la sanch impura,
redobla brau damunt ma sepultura;
si 'm penjan per l' honor, la forca es honra.

  (Se 'n vá desesperat.) 
MARGARIDA
¡Oh! En lloch del mal mimvar, per graus avansa.
Ja es boig ¡pobre Joseph! No hi há esperansa.


Escena IX
 

MARGARIDA, ONOFRE y ANGELETA.

 
ONOFRE
Vaja, pubilleta, vaja;
ánimo, y avuy n' eixím.
MARGARIDA
¡Ah! ¡L' Angeleta y l' Onofre!
ANGELETA
¡Ah! ¿Vos, Margarida?
MARGARIDA
Sí.
ANGELETA
¡Torno d' amagat á casa!
¡Ja véu si es prou trist!
ONOFRE
Venim
ab la pobre pubilleta,
com vosté sab que 'ns ha dit
lo Senyor rector, per véurer
si veyém á en Joseph.
MARGARIDA
Sí;
pero ara... séu una estona.
 

(ANGELETA séu.)

 
Veniu, avi.
 

(Apart los dos.)

 
ONOFRE
¿Qu' hi há?
MARGARIDA
Veniu.
ONOFRE
¿Y aixó, qué hi há, Margarida?
MARGARIDA
Mòlt. Per mi un gran compromis.
Lo pobre Joseph María
ha perdut la rahò.
ONOFRE
¿Qué díu?
MARGARIDA
¡No cridéu!
ONOFRE
¡Boig! ¡Boig, nostramo!
MARGARIDA
¡Boig! ¡Y está 'l pobre infelís
qu' en parlantli de sa filla
se 'ns posa com un mastí!
Ab aixó, jo hi entraria.
Probéuho, parléuli un xich
de la noya, y, si observèsseu
que ja no hi há gran perill,
allavoras la pobreta
pot entrá' á véurerl'.
ONOFRE
Bèn dit.
ANGELETA
Nofre, ¿y donchs, qué feu?
ONOFRE
Sí... espèrat...
MARGARIDA
(¡Oh! ¡Es qu' es tot un compromís!)
ONOFRE
Quèdat un xich aquí fora,
perque diu que... l' amo... diu...
¿Enténs?
 

(Emborbollantse 'ls dos.)

 
MARGARIDA
Sí... diu que no hi entris
fins qu' en Nofre s' hi hagi vist,
perque...
 

(ANGELETA sonriu.)

 
ONOFRE
Bè; es per una cosa
que ja t' ho dirè en venint.
ANGELETA
Anéu, donchs, y aquí us espero.
ONOFRE
Vaja, donchs, ¿aném?
MARGARIDA
Veníu.
 

(Se 'n van MARGARIDA y ONOFRE.)

 


Escena X
 

ANGELETA.

 
¡Prou podéu dissimular,
pobre avi! Massa sè jo
que perdò no haig de trovar...
A quí, com jo, vá faltar,
ningú 'l vol, si 's tè per bo.

  (Queda plorant.) 


Escena XI
 

ANGELETA, SAGIMON, tres homes.

 
 

Apareix al fondo ab quatre homes armats, los aposta á la part de fora, al costat de la porta, dihentlos «Esperéus aquí», y desprès èll entra.

 
SAGIMON
(Esperéus aquí.) La manya
de fè anar per la montanya
á buscar al timbaler,
m' ha rehixit; tothom hi vola,
y ara aquí, ab la casa sola,
podrè fèr jo 'l qu' haig de fèr,
Ara la sort determina
ó la salvaciò ó la ruina.
Avansém, donchs, y valor.
¡Lo front me crema com brasa!
Preguntém primè á la casa.

 (Avansa, y de cop véu á ANGELETA plorant.) 
¡Oh! ¿Qué veig?
ANGELETA

 (Tornant en sí.) 
¡Pietat, Senyor!
SAGIMON
(¡Es ella!... ¡Sí; ella mateixa!
Esperém.)
ANGELETA
Ja en lloch de queixa
y de inútil desconsol,
convè ara péndre' una mida
pera salvá' al menys la vida.
Es mòn deber; Dèu ho vol.
Mes, si tothom m' abandona,
¿quína guia ningú 'm dòna?
¿Quí, Dèu mèu, m' auxiliará?
SAGIMON
¡Jo, Angeleta!
ANGELETA
¡Reyna pura!
¡Vos! ¡Vos aquí! ¿Desventura,
qué mès de mí esperas ja?
SAGIMON
¡Oh! ¡Que injusta ets, Angeleta!
Tú, com una argolla estreta,
ets lo dogal del mèu cor,
y jo vull sols estimarte,
y jo penso sols salvarte
mèntre 'ls altres fan tòn plor.
Tè buscan tots per' ferirte,
tothom tè vol per malehirte
sense pena ni pietat,
y jo que lluny de venjansa,
busco en tu amor y esperansa,
sò 'l que 'm trovo mès odiat.
ANGELETA
Sí; heu dit vritat. Jo ho coneixo;
fins sens' volé' us aborreixo
y us veig com ars pe 'l mèu cor;
ars de punxas verinosas
que m' ha arrencat dolorosas
llágrimas de sanch y plor.
SAGIMON
¿Aixó 'm dius, quan, detestable,
ets tu sols qui ets la culpable?
ANGELETA
¡Culpable d' un crim d' amor!
Culpable d' una ceguera
que la mèva vida entera
ha traspassat de dolor.
Pero aquesta mèva falta,
aquest amor, que m' ecsalta,
era verí semblant mel;
era una serp arraulida
que 'm prenia al cor la vida
babejanthi á dins la fel.
Ara no; ara plorada
solsament per la rosada
de la nit y del matí,
ma creu seca y solitaria
no tindrá ni una pregaria
ni una llágrima per mi.
¿Y per qué? Perque jo un dia,
quan per honrat vos tenia,
vos vaig obrir lo mèu cor,
y, vos, vil de mala mena,
váreu publicar ma pena
llensantme en un mar de plor.
¡Oh! Jo veig ab rahò ben clara
qu' he fèt la mort del mèu pare
y á rés dòno cap valor.
¡M' es indiferenta l' honra,
la miseria, la deshonra!...
¡tot! menys vos, que 'm feu horror.
Dintre de la crua guerra
que m' ha declarat la terra,
ja rés hi veig espantòs.
Jo 'm darè al foch, á l' onada,
fins... ¡á n' als cuchs, enterrada!
y 'm fá horror donarme á vos.
SAGIMON
¿Sí? Donchs, ja que vols ferirme
l' amor propi y contradirme
sense fer cas del mèu cor,
rés lo mèu intent pot tórce,
y la traiciò y la forsa
emplearè. Jo sò 'l mès fort.
ANGELETA
¡Reyna del cel!
SAGIMON
Tu pots dirme
lo qu' haig de fer. ¿Vols seguirme?
ANGELETA
¡Jo seguirvos á vos, may!
SAGIMON
¡Millor; aixís serás mèva
sens' que á la voluntat tèva
dega agrahirho!


Escena XII
 

Los mateixos, LLUIS, SISÒ, ROCH, homes.

 
LLUIS
¡Tèva, may!
ANGELETA

 (Llentsantse als brassos d' èll.) 
¡Oh! ¡Lluis del mèu cor!
SAGIMON
(¡Oh! ¡Ira!)
SISÒ
Ets presoner nostre; mira.
SAGIMON
No, perque duch gent ab mi.
SISÒ
¡Pero ja 'ls hem pres nosaltres
y 'ls mèus poden mès que 'ls altres
perque duch trabuchs, ruí!
 

(Y li ensenya com passan per la part de fora del fondo los homes que habia apostat SAGIMON, desarmats y presos per ROCH y los homes que duya SISÒ. SAGIMON se veu perdut y cedeix en deixarse péndrer.)

 
SAGIMON
¡Oh!
SISÒ
Has sigut traidò' á la terra
y vina avall de la serra
perque 't reclama la lley.
SAGIMON
¡Oh! ¡'ns veurém!
 

(A LLUIS, amenassant. Se 'n vá y lo segueixen dos homes mès de SISÒ, com emportantsel prés.)

 
SISÒ
No crech que pugui
sens' que la cadena dugui
del senyor Jutge del rey.

 (Se 'n vá.) 


Escena XIII
 

ANGELETA, LLUIS.

 
ANGELETA
¡Oh, Lluis mèu! Tu m' has salvat.
LLUIS
¡Oh, Angeleta! ¡vinch mitj mort!
¡No ha barrejat may la sort
mès amor y mès crueltat,
mès dolò' y mès esperansa!...
Lo que avuy me passa á mi
es duptá', y viure', y morí',
y goig, y pena, y venjansa.
No ho sè lo qu' es; es la sort
y la desditxa tot junt.
¡Es de llágrimas un munt!
¡Es... mòn pobre germá mort!
Es qu' avuy, en la quietut
de la nit, sotraquejant,
he sentit vení' avansant
los carros que 'l plor m' han dut.
Jo 'ls he vist. Dins d' èlls portavan
als infelissos ferits,
quan, de prompte, sento crits,
veus de terror qu' esglayavan,
y veig granaders francesos,
entorn dels carros voltant,
y á n' aquestos foch calant
ab buscalls fumant encesos.
No he fet may un crit d' horror
com lo que llavors jo he fet.
¿Cóm podé' entendre 'l secret
d' aquell afany destructor?
Ni tant sols pera pensarhi
he tingut temps, quan, tot d' una,
fènt palideixer la lluna,
y, com si fòs d' un desvari
la visiò espantosa y cruel,
he vist alsarse dins poch
una columna de foch
de desde 'ls carros al cel,
y al instant, esporuguida,
atropellantse, sorpresa,
una columna francesa
corrent per salvar la vida,
y cridant, abs crits de dol
y laments desesperats:
¡Primer fèts cendra y cremats
qu' entregats al espanyol!
¡Oh! ¡Llavors tot ho he comprés!
¡Bárbres! ¡Inhumans! ¡Salvatjes!
Es que 'ls ferits y 'ls bagatjes
ha volgut cremá' 'l francés,
ans qu' entregarho rendit,
y méntres avall fugia
l' ecsércit, jo al lluny sentia,
entre mils de crits, un crit,
que 'm deya al cor: -¡Mare mèva,
fan cendra del mèu germá;
mártir, al cel déu ser ja,
y jo, per la gloria sèva,
te juro que may, may mès
tornarè á fèr guerra ab feras;
perque ab tigres y panteras,
no s' hi bat qui tigre no es!-

Desprès del reguer de cendra
que los carros han deixat,
he fugit horrorisat,
y, venint la via á empéndre'
d' hont podia jo trovar
al Senyor rectò', he vingut,
la mèva espasa li he dut,
y no sè, en mitj del dolor
ab que ja he finit sa historia,
si aquest dol es dol de gloria,
ó aquest fí es comens d' amor.
 

(De la cambra ahònt es JOSEPH MARÍA se sent avansar un rumor de crits d' èll mateix y ONOFRE y criadas. ANGELETA s' espanta.)

 
ANGELETA
¡Oh! ¡Aquest ramor! Es lo pare
que vé corrent cap aquí.
LLUIS
No tingas pò'; estás ab mi,
y aquí 'l mèu amor t' ampara.
 

(Los crits á dins de la cambra han anat creixent fins que surt en JOSEPH arrebatat y tots á darrera.)

 


Escena XIV
 

Los mateixos, JOSEPH, ONOFRE, criadas.

 
JOSEPH
¡Anéusen! ¡Jo veig ja caure'
la sanch del traidor! La vull.
ANGELETA
¡Oh, pare del cor!
 

(Se llensa á n' èll y cau á sos peus abrassantlo pe 'ls genolls. JOSEPH queda inmóvil. ONOFRE detè á LLUIS, que vol córrer á salvar á ÁNGELA.)

 
¡Jo, sola,
jo tinch de morir al punt!
 

(JOSEPH la contempla, no la coneix; sonriu, plora y cambia d' expressiò, segons l' idea qu' expressa.)

 
JOSEPH
¿Qué sento? ¿D' hònt vè á ferirme
un accent tan dòls y pur,
una veu tan regalada,
qu' així entendreix mòn cor dú'?
¿Es qu' ets tu la mèva filla
que jo per sempre he perdut?
¡Oh! ¡Sí, sí; èts ella, èts ella!
¡Ah! ¡Jo que 't creya tan lluny!
 

(ANGELETA li pren la ma; èll la mira agenollada.)

 
¿Èts aquí; èts la sèva imatje?
No fugis. Quèdat. Si èts fum
ó sombra d' aquella noya
que jo vaig estimá' ilús;
no t' esfumis, no 't dissipis
com polsim del sol, que llú,
y quan èll se 'n vá á la posta
despareix ab lo sèu llum.
¡No 't dissipis, estimada
y cruel ilusió! Sens tu
jo no visch. ¿Me sonrius? ¿Ploras?
ANGELETA
¿No 'm coneixéu?
JOSEPH
¿Créus qu' èts tu?
¡Mira que jo l' he malehida!
¡Vá tacá' 'l nostre honor pur!
Pero... escolta...
 

(Tots los altres, espantats, los rodejan com temerosos de que li fassi algun mal. Èll li diu apart:)

 
Ab tot y véurer
que 'm vá deshonrar, no puch
odiarla...
ANGELETA
¡Ah!

 (Ab goig inmens.) 
JOSEPH

 (L' abrassa y plora.) 
La estimo,
la ploro; aquí tinch un munt
de llágrimas congeladas
que lo sèu crim m' hi vá dur,
y, quan me recordo d' ella
me poso á plorar convuls;
y... mira... mira com fòsas
se me 'n van anant pe 'ls ulls.
 

(Plora mès y l' apreta contra 'l sèu cor. Los circunstants, mès confiats, ja van retirantse, ONOFRE s' acosta á JOSEPH per l' altre cantò d' ANGELETA.)

 
ONOFRE
¡Perdonéula!
ANGELETA
¡Oh! ¡Sí, pare!
¡Perdonéula! Aixís Jesús
vá perdoná' als que 'l matavan.
 

(JOSEPH de repent passeja la sèva mirada per tots, y, al véurer á LLUIS, fá un crit terrible.)

 
JOSEPH
¡Oh! ¿Èts tu, lladre? ¿Quí t' ha dut?
¿Cóm la mèva rahó m' ensenya
a ma filla y á tu, junts,
si tu èts, vil, la sola taca
que, des qu' al mon ha vingut,
ha vist lo trist del sèu pare
en l' espill clar dels sèus ulls.
¡Oh! Ja s' ha destriat lo núvol
fatal que 'm duya confús,
l' objecte dels mèus deliris
y del mèu torment agut.
Ja 't veig y veig la venjansa
que reuneix al entorn d' un
los pensaments, com s' ajuntan
las abellas en lo rusch.
Ella 'm fortaleix, m' anima,
me fá l' esprit resolut
y... ¡No; no sò boig! Escolta
y veurás si la rahò llú:
-De la artillería encara
lo tró per los aires bruns,
y 'ls clams d' aquell jorn de gloria
que 's diu batalla del Bruch.
Los francesos ja 's retiran,
l' áliga imperial, á munts,
la nostra planura deixa
plena de morts insepults,
y entre 'ls morts hi há un jóve á terra
que, girats ja en blanch los ulls,
per morir tè ja en los llabis
lo sagrat nom de Jesús.
Desangrat, plé de feridas,
de rés li ha servit l' escut
de la brillanta corassa
que com á corasser dú.
Li han travessada los ferros
que, com á daus cantelluts,
duya la gent de Manresa
á las golas dels trabuchs,
y, ja finavas, finavas,
quan jo, al véureuho, resolut,
tè vaig portá' á casa mèva,
tè váreig donar sopluig,
tè vaig tancar las feridas,
tè vaig tornar la salut,
y la sanch vaig estroncarte
que jo, per viurer segur,
l' havia de deixar còrrer
com doll pestilent é impur.
Pero no ho vag fer; vaig darte
la vida, y la ingratitut
del tèu cor vá pagá' 'l déute
ab la deshonra y l' insult.
¿Créus que hi pot havé á la vida
duta per cop mès agut
desesperaciò mès forta
que la que jo á n' al cor duch
ni medi de satisferse
la venjansa que jo vull?
No. Jo no puch arrancarte
no mès qu' una vida, y tu
me n' arrencas mil. ¡Infame!
¡Míram! ¿Pots encara avuy
reconéixerm? Sols me resta
al mon una filla, duch
lo propósit d' inmolarte
á ma venjansa, he perdut
la rahò que fòsa sento
á dintre del front que 'm bull;
lo pòls es un mall, se m' obra
lo cap, lo cervell me fuig;
tè; pren aquest' arma ¡infame!
Acaba ab mi, cor impur.
 

(Se treu una pistola del pit, y frenéticament la vol fer péndrer á LLUIS que s' aparta horrorisat.)

 
¡Jo váig jurá' á Dèu matarte
per venjá' 'l téu crim, y, tu
no tèns mès que l' instant d' ara
per evitá' 'l cop segur,
y venjá', ab tòs companys d' armas
per Catalunya retuts,
l' áliga imperial francesa
xalada á n' als camps del Bruch!
LLUIS
¡Oh! ¡Joseph! ¡Jo sò culpable
y véureus aixís no vull;
me fá horror vostre deliri;
llanséu vostra arma, y, avuy,
si voléu escoltá' encara
l' intent amistòs que duch,
puch salváus la vida y l' honra!
Escoltéu.
JOSEPH
¡Jo! ¡May! ¡Jo á tu
escoltarte, vil! Sols d' ara
haverte sentit un punt
ja 'm sento ardenta la gola
de set de sanch que m' escruix,
y... si... ¡has de morir! ¡Mor lladre!
M' has deshonrat. M' has romput
las fibras del cor; la terra
no pot sostení' 'ls dos junts.
¡Oh! ¡Sombras de sanch, violadas
de foch de venjansa lluny!
Dissipéuvos, lo vull véure'
y 'l vull tocá' 'l cor segur
per dá' als llops qu' al bosch udolan
lo sèu cadávre insepult.
 

(JOSEPH arbola l' arma. ANGELETA, fugint dels que la tenian subjectada, se llensa al coll de sòn pare y l' abrassa estretament. Èll, per sobra d' ella, vol disparar contra LLUIS, quan entra MOSSEN JAUME y li pren l' pistola.)

 
¡Tè!
TOTS
¡Ah!
 

(Crit d' horror general, ANGELETA cau desmayada en brassos de LLUIS y ONOFRE, JOSEPH al véureu torna en sí reaccionat pe 'l créurer que l' ha morta.)

 
LLUIS
¡Oh! ¡Ángela! ¡Angeleta!
¡Ángela, me tèns 'prop tu!
JOSEPH
¡Oh! ¡Angeleta! ¿Es ella?


Escena XV
 

Los mateixos, MOSSEN JAUME.

 
JAUME
Sí.
Es ella, per mi amparada,
y, per sort del cel, salvada
del foch del sèu assessí.
LLUIS
¡Oh! ¡Torna en sí! ¡Bat sòn cor!
¡Miréu!

 (Ab goig inmens.) 
JOSEPH
¡Filla!

 (Correnthi.) 
JAUME

 (Detenintlo.) 
¡No! No encara.
Desprès; quan siguéu bon pare
podréu aixuga' 'l sèu plor.
Ara ohíu. Mentres que cruel
del poder del cel duptaváu,
mèntres que vos desconfiaváu,
¿sabéu lo que feya 'l cel?
Vos enviava un que us estima
perque sòu bo y sòu honrat,
y, aprop vostre ara ha salvat
tot lo qu' á vos s' aproxima.
Ho ha salvat tot ¿entenéu?
Èll, com que vá desertar,
no 's podia presentar
perque vos mateix sabéu
que, estant com estém en guerra,
se fusella al desertor;
pero jo, com á rector
y per honra' aquesta terra,
en premi de lo del Bruch,
per l' indult he trevallat,
lo sèu indult he lograt,
y ara ja demanar puch,
venint de part d' èll y anant
á n' al capitá francés,
que no us oposéu en rés
á un amor que 'l cel vol tant.
Tamt mès quant èll, ressentit
perque 'l general francés,
sense cap respecte á rés,
li cremá un germá ferit
en un carro de bagatjes,
no 's passará á nostra terra
perque es honrat; mes la guerra
no fará mès ja ab salvatjes.
JOSEPH
¡Oh! ¿Es vritat aixó?

 (Goig inmens.) 
LLUIS
Ho deu ser
quan m' ha espasa he dat ja en prova.
JOSEPH
¡Oh!
JAUME
Del cel vè aquesta nova;
aixó vol lo timbaler,
y, si de vos logra tal,
sempre mès tindréu l' amor
del baylet de Sanpedor
qu' al Bruch vá tocá 'l timbal.
JOSEPH
¡Oh! Sí, sí. Vina; no enganya
qui fá tot lo que tu has fèt.
¡Pero qui èts? ¡Trenca 'l secret!
 

(Apareix lo baylet ab lo timbal y rodejal de gent.)

 


Escena última
 

Los mateixos, ANTONET, gent del poble.

 
TOTS
¡Ah!

 (Sorpresa general.) 
ANGELETA
¡'L baylet!
ONOFRE
¡Èll!
ANTONET

 (JOSEPH l' abrassa.) 
¡Viva Espanya!
TOTS
¡Viva!
JOSEPH
¡Lluis!

  (Apretantli la má ab afusiò.) 
TOTS
¡Ah!

 (Satisfacciò general.) 
JOSEPH
Aixís tinch honra
y aixugar puch vostre plor,
que qui tè com vos tan cor
no pot portar may deshonra.
Ara anar dich ja puch
dels noys á la sepultura
que, si tinch honra y ventura,
ho dech al TIMBAL DEL BRUCH.
 

(JOSEPH MARÍA abrassa á ANTONET y queda dant una ma á LLUIS. Quadro.)

 




 
 
FÍ DEL DRAMA
 
 


Anterior Indice