Lo timbal del Bruch

Drama en quatre actes y en vers

Frederic Soler

REPARTIMENT

Personatjes	Actors
ANGELETA.	D.ª Carme Parreño.
MARGARIDA.	D.ª Catarina Mirambell.
ANTONET.	D.ª Catarineta Fontova.
JOSEPH MARÍA.	D. Iscle Soler.
ONOFRE.	D. Lleó Fontova.
SAGIMON.	D. Hermenegild Goula.
LLUIS.	D. Joan Isern.
MOSSEN JAUME.	D. Jaume Virgili.
SISÒ.	D. Frederich Fuentes.
LO JUTJE DEL REY.	D. Ramon Valls.
ROCH.	D. Pere Cufí.
NUNCI.	D. Félix Barò.
Batlle.
Regidors.
Poble.
Somatents.
Mossos.

Any 1808.

L'acciò en un poble dels encontorns del Bruch.

Esquerra y dreta del actor.

Acte primer

La ont dels roures. Al fondo un camí que atravessa la escena. Bosch y montanyas. En primer terme, la font; pedrissos.

Escena primera

SISÒ, ANTONET.

SISÒ

Y donchs, ¿cóm vá ser? explícat.

ANTONET

Veurás; mòlt senzillament.
Jo era... (¿ahont dirém?) á Lleyda,
fent tambè allí de baylet.

SISÒ

¿A casa 'hont?

ANTONET

A ca'n... Valldaura.

SISÒ

¡Bó! ¿que no 't recorda bè?

ANTONET

Sí; sino que de vegadas
tinch aixó, que me'n distrech.

SISÒ

¿Y es una casa mòlt rica?

ANTONET

Allí, de las que ho sòn mès.

SISÒ

¿Y tenen bous?

ANTONET

¡A dotzenas!

SISÒ

¿Y tenen moltons?

ANTONET

¡A cents!

SISÒ

¿Y t' estimavan?

ANTONET

¡Potdicas!

SISÒ

¿Y 't tractavan bè?

ANTONET

Mòlt bè.

SISÒ

Y donchs ¿per qué vas anárten?

ANTONET

Per mor del ditxòs francés.
Ells ara á n'allí hi dominan
com si ja 'n siguèssen reys,
y jo no vaig poguer véureho;
un matí prench los trastets;
dich al amo: -Passém comptes;
perque no 'ls vull véurer mès.-
Y, prenent lo que 'm devia,
y anantme 'n d' allí corrents
per' anar cap ahont van dirme
que no hi dominavan ells;
vaig arribar á Manresa
l' endemá passat mateix
del dia de la batalla
del Bruch, de que tant parleu.
Me vá agradar véure l' ánimo
que hi há aquí contra 'l francés,
y vaig pensar: -Aquí 'm quedo
per pastò, ó mosso, ó baylet.-
Y rodant de casa en casa,
portant al coll lo farcell,
me van dí: -Al poble 'ahònt té trovas
hi há 'l más de un tal Joseph
que diu qu' allí necessitan
un quitxalla dels anys tèus.-
Y jo, venint de seguida
cap á la masía, 't veig
á tu, que ja al punt vaig véure
que hi estavas de bover,
y, presentantme á tòn amo,
me van préndre per baylet,
justament lo mateix día
qu' enterrava als dos fills sèus
lo pobre Joseph María,
morts al Bruch per lo francés.

SISÒ

Donchs, de modo y de manera
que tu, arribant justament
aquí l' endemá passat,
que vá sè un dia desprès
d' haverse dat la batalla
del Bruch, ¿ni sols deus saber
cóm vá anar tot lo desori?

ANTONET

Ja veurás; no sè rés mès
que lo que 'n diheu vosaltres;
pero, pe 'l que sento, veig
que vá sè' una gran tunyina
pe 'ls gabatxos.

SISÒ

¡Oh! Es un fet
que per anys y anys qu' un hom visca
se 'n parlará sempre mès.
¿Veus? Los francesos se creyan...

Escena II

Los mateixos, ONOFRE.

ONOFRE

¡Bè! Endavant. ¡Mòlt bè, fillets!

SISÒ

(¡Voto al ret!)

ANTONET

(¡Bó! ¡L' avi Onofre!)

ONOFRE

Per tot te deixo; ja 'us tinch.
¡Vaya un pastor y un bover
qu' hem arreplegat aquí!

SISÒ

¡Y bè, home, per una estona!

ANTONET

¡Y tal! Per reposá' un xich...

ONOFRE

¡No hi há xichs ni gens! ¡Estarvos
sentint aquí 'ls regalims
de la font y bebent l' aigua,
méntres tu tèns cap allí
lo remat que 's menja 'ls brots
dels ceps d' aprop dels camins,
y tu 'ls bous allá á la prada
que ja no trovan mès brí!
Avuy ho sabrá 'l nostramo.

ANTONET

(¡Ay! ¡ay! ¡ay!)

SISÒ

(Toquémli un xich
la flaca que á n' ell lo tomba.)

ONOFRE

¿Qué murmuras baix, qué dius?

SISÒ

Dich que no teniu conciencia.
Veyeusho aquí lo que dich.
¿Que 'us penséu que podém èsse
com vos, que, ab tot y tenir
los vostres anys, ré us espanta
y sóu fort y resistíu...

ONOFRE

¡Ah! Aixó sí; mès que cap jóve.

SISÒ

(¡Ah!)

(Apart content.)

ANTONET

(¡Ja'l tenim nostre!)

ONOFRE

A mi
ni ré 'm venç, ni ré 'm fatiga,
ni ré 'm cansa... ¡Oh! ¡Es qu' es aixís!
Jo sò un vell; ja ho sè; aixó 'm consta
perque á n'al baptisme ho tinch;
pero sòch un vell mès jóve
que tu, que no 'n contas vint.
Per carn, tinch fusta de roure;
per pell, escorxa de pi.
Sò vell, ja ho sè; repapiejo;
pero estich tot aixerit
y tinch tanta forsa encara,
que faig un jorn de camí,
torno vespre á la masía,
dono menjá' á n' als cunills,
rego l' hort, y, si á n' al poble
sento en sent vespre 'l repich
del tamborino, que crida
las fadrinas y 'ls fadrins,
encara las hi cargolo
fins á vora mitja nit;
perque... ¿veus? aquí tot vá ágil,
los golfos tots van llatins;
aquí no hi há una frontissa
que tinga rovell. Tè. ¿Has vist?
(Cantant y ballant.)
«Vòltala, petita,
qu' ho vol la sardana.
Vòltala, petita,
qu' ho marca 'l repich.»

(Fa un giravol y cau, aguantantlo SISÒ y ANTONET.)

ANTONET

¡Bè, sí; la vostra tal·lera!

ONOFRE

Siga com vulga; es aixís.
Y quan dihéu que la vellesa
pot may rés ab mi, ¡mentiu!
De jóve ja he sigut sempre
un del primers bailarins,
y 'l cassador de mès fama,
y 'l fadrí mès aixerit.
¡Ballant!... Ballava á la punta
d' un punxò, com se sol dir.
¡Cassant!... Fins sense escopeta
portava á casa 'ls cunills.
Y aixó se 'm conserva encara;
¡estich ágil, fort, actíu!
Pero quan veig als qu' estimo
tenint ¡pobrets! tan mal fí;
quan veig la pobre Angeleta,
blanca com los llessamins,
y veig que 'l pobre nostramo
pateix d' un modo tant trist,
no sò ningú; 'l cor se 'm posa
petit com un grá de mill;
los ulls tot seguit m' espurnan
com si esclafessin gotims,
y ara sí que 'l tamborino
ja 'n pot donar de repichs.
¡Adèu siau, balls y sardanas,
y bona nit, bailarins!
¡Las camas se 'm desconjuntan!
¡Los brassos me van aixís!...
Sò un joch de bitllas quan cauhen
qu' hasta 'l rey está en perill;
semblo un bé quan lo degollan,
y 'm veuréu, penjam, penjim,
que sò un ninot dels que ballan
que se li han trencat los fils!
Pero no vull desmayarme.
¡Ah! Aixó no; l' home aixerit
passi lo que passi, y ara,
ja que'ns trobém junts aquí,
vejam si á n' aquestas penas,
en lloch de posarmhi trist,
hi puch jo posá' una esmena
ajudat per tu y pe 'l xich.
Veniu, seyéu.
(S' assenta als pedrissos de la font.)

SISÒ

¡Oh! ¿Y si 'm surten
los bous de la prada?

ANTONET

¿Y si ix
lo remat de la boscúria
y 'm trenca 'ls brots del camí?

SISÒ

¡Adèu siau!
(Anantsen los dos.)
¡Si ho sabès l' amo!

ONOFRE

¡Vaja, á n' aquí, llepafils!
¿Qué per ventura la prada
y 'l bosch no 's veuhen d' aquí?

SISÒ

(¿Qué tal? ¡De tèvas á mèvas!...)

ANTONET

(Per si acás, baylet, ull viu!)

(Quedan assentats los tres, y ONOFRE diu:)

ONOFRE

Donchs ja veuréu; lo que puch
dirvos jo de la masía
es que tot vè d' aquell dia
de la batalla del Bruch.
*¹ Lo nostramo era á la terra
pot ser, l' home ditxòs.
¡Malehida de Dèu fos
aquesta ditxosa guerra!
Tenia dos fills, la filla
qu' ara te, que, com sabéu,
no haventhi cap més hereu,
ha quedat de tot pubilla;
y al véure que aquets francesos
per tot allá 'hont ells entravan,
matavan y saquejavan,
y fins deixavan malmesos
los temples, cremant imatjes
y robant vasos sagrats,
ell y 'ls dos fills, tots plegats
irritats com llops selvatjes,
van fè 'l jurament tots tres
de que' méntres ells viurian,
y possible fòs, farian
guerra á mort á n' al francés.
Poch van haver de tardar
a cumplir la prometensa.
Un dia, de pura pensa,
jo 'ls ho vaig notificar.
Aquí ja sols dirvos puch
qu' ells van riurer de content,
y, al sentirse 'l somatent,
tots tres se 'n van aná' al Bruch.
Aquest y jo vam seguirlos
tambè ab lo trabuch, y allí...
los fets en que 'ns várem lluhí
* son tans, que ni jo puch dirlos.
Tot van ser cassos estranys
los qu' á n' al francés van torce.
Vá sè' 'l combat de la forsa,
de la astucia y dels enganys.
Mes lo que 'ls vá persuadir
de que eram mils y no cents,
prenentnos per regments
qu' á n' al poble 's van unir,
vá sè' un noy de l' edat tèva
(Per l' ANTONET.)
qu' allí vá tocá' 'l timbal.
¡Válgam Dèu! Tal temporal
vá moure ab l' astucia sèva,
que nosaltres, tots joyosos
del que vá fè' ab lo sèu toch,
un cop aquell tripijoch
vá estar llest, vam corre' ansiosos
pera poguerlo abrassar;
mes no 's trová en lloch del mon,
y, com un follet que 's fòn,
may mès s' ha pogut trovar.

SISÒ

Bè: pero tot aixó d' ara
que contéu ¿á qué treu nas?

ANTONET

Espera, home; ja ho veurás;
pot ser no es al cas encara.

ONOFRE

Es clar que no hi sòch; escolta
y veurás dret ahont me 'n vaig,
Lo nostramo y jo 'ns batiam
mès cap á la part de dalt
d' allá 'hont lo tambor tocava,
així es que, mentre 'l combat
vá durá', allí, ni nosaltres,
ni ningú dels del voltant,
vá veure 'l baylet quí era,
y allavors qu' aquell trist cas
vá venir de que á n' al amo
li van ferí 'ls fills allá,
aquest fet sols tè de dirte
si 'l cor d' en Joseph es gran.
Se vá acabar la batalla,
vam baixar tots dos abaix,
entremitj dels morts francesos
vam trobá' 'ls noys afinant,
y aprop, ferit y cridantnos,
aquell francés capitá.
Jo li anava á clavá' un tiro...
-¡Alto! -'m diu l' amo, enfadat;-
es un ferit, vol clemencia.-
Y, fèntnoslo dú á n' al más,
vá succehir que, méntres duyam
los sèus dos fills al fossar,
veyentli cáure las llágrimas
dels ulls, com foch, cara avall,
la pubilla ja donava
á n' al francés capitá
los remeys y medecinas
que van salvarlo mès tart.
Mes com qu' al mon, de vegadas,
de fer bè 'ns ne prevè un mal,
ha succedit que la pubilla
de tant veure y tant cuidar
á n' al francés, com qu' es jóve,
y mòlt guapo, y mòlt galant,
y ella té un cor mòlt sensible,
y ell, 'sent fill de Perpinyá,
parla tan bè com nosaltres
la nostra llengua, está clar,
s' han enamorat d' un modo
qu' ha dut un tarrabastall,
perque, al saberho, nostramo
s' ha posat d' un modo tal,
que no ha dit ré á n' ell ni á n' ella
de tant irritat qu' está;
pero si un dia 'ls hi parla
me temo un trastorn tan gran,
que fins tinch pòr de que perdi
la rahò y tot!

SISÒ

¡Qué dihéu!

ANTONET

¿Tant?

ONOFRE

Tant.
Per mi ja tè com manías,
y, á n' al estat en qu' está,
avuy m' ha acudit un medi
que li distreuria 'l mal.
Èll, en mitj de las ideas
ficsas que 'l van dominant,
ne tè una, no mès qu' una,
qu' es la que somriure 'l fa,
y es la d' aixó de dir sempre
que li agradaria tant
coneixe á n' al qu' aquell dia
vá tocá' al Bruch lo timbal.
Jo ja he pres alguns informes,
y, com qu' aprop ningú ho sab,
he pensat que un de vosaltres,
avuy mateix ó demá,
vagi á Sanpedor y á Olesa,
y á Manresa y tot si cal,
y, com que 's diu qu' aquell dia
es entre ells qu' ell vá tocar
lo timbal á la batalla,
vos dirán quí es: y 'l cas
es que, tot seguit que 's trovi,
lo portéu aquí al instant,
y veuréu com dém al amo
un goig que no havéu vist may.

SISÒ

No cal; es inútil ferho.

ANTONET

¡Qué si havém de ferho! ¡Y tal!
Miréu: jo me 'n encarrego.
Cúidate 'm tu del remat;
jo marxaré aixís que pugui
seguint tots aquets voltants,
y ja 'us juro jo desd' ara
que, si no es mort y enterrat,
jo 'l presento á n' al nostramo
tocant y tot lo timbal.

SISÒ

¿Tu?

ANTONET

Jo, sí. ¿Per qué?

SISÒ

¡Tros d' ase!
Gent que tè seny y magí,
no ho ha pogut descubrí',
y tu que 't veus tant tanase
ho vols lograr?

ANTONET

¿Y per qué no?

SISÒ

Perque ets lo baylet mès plaga
y mès baliga balaga
qu' he vist.

ONOFRE

Cert; mes creu, Sisò,
de vegadas boigs fan bitllas.

SISÒ

No pas bojos com aquet.
¿Qué no ho veyéu qu' es un met?

ANTONET

Mira que tu ja t' esquitllas.

SISÒ

Creyéume; es inútil tot.

ONOFRE

Home, ¡quí sab! De vegadas...

SISÒ

No tornéu á las andadas
perque no 'n sabréu ni un mot.
Vá passá una cosa 'l dia
de la batalla del Bruch,
que per çó es que dirvos puch
que sè que res se 'n treuria.
Diuhen tots que quan hi anava
un dels caps del somatent,
va trovar, la via fent
que dret á n' al Bruch portava,
un baylet de l' edat tèva
que, llauger com un pardal,
hi anava duhent un timbal;
y, en lloch de la roba sèva,
tot l' uniforme cumplert
de soldat del rey. En Pau,
qu' així es com se deya 'l brau
que 'l vá trobar pe'l desert
d' aquells boscos del cami:
-¡Hola, noy! -vá dir,- ¿ahònt vas?
Y ell, seguintlo pas á pas...
-Cap al Bruch, -diu que va dí'.
-¿Y cóm es que veig que dus
l' uniforme de soldat?
-Perque avuy he desertat
per' anar contra l' intrús.
-¿Y de quin regiment ets?
-Sò de guardias espanyolas,
y ab las dos baquetas solas
veuréu ara 'ls mèus grans fets.-
En Pau, qu' aixó sent y 's mira
un baylet tot desnerit:
-Noy, -li diu,- ets aixerit.-
Y 'l baylet que se li gira
y li diu: -Vos duhéu trabuch,
y jo porto aquest timbal;
vejám qui fará mès mal
si 'ls francesos van al Bruch!-
Ja rés mès se varen dí'
y al Bruch varen arribar;
lo foch se va comensar
y en Pau vá explicarho allí.
Méntres vá durar l' acciò
vá dirigirla 'l timbal,
y, al finir, l' afany fou tal
per conéixe' á n' al minyò,
que tothom s' hi vá dalir
per trovarlo; mes en vá.
Èll s' havia fòs, y ja
no s' ha vist may mès sortir.

ONOFRE

Vaya; á n' aquí hi há un misteri
que un dia ó altre eixirá.

SISÒ

Pero no 's descubrirá.

ANTONET

Sí; perque bè tè d' haverhi,
de tants que á n' allí 'l van véure,
un que sigui boca-moll.

ONOFRE

Vaja, donchs; camas á coll.

SISÒ

No, perque tant n' heu de tréure.

ONOFRE

(Porfiant.)
¡Pero aixó no 's pot admetre!
¿Per qué darse aquest fatich?

SISÒ

Lo fet es qu' aixó que us dich
es tot al péu de la lletra,
y no vos escarrasséu
fent aná' aquest á fè' 'l ruch,
que 'l qu' es lo timbal del Bruch
jo 'us dich que no 'l trovaréu.

ANTONET

Donchs jo 'us dich: dexéumhi anar
y 'l deixo ab un pam de baba;
perque 'l que 'l timbal tocava
jo sò 'l que l' haig de portar.

ONOFRE

Bè, potsè' ell tè medis nous.

SISÒ

Sí, prou; quatre sarrons plens.

ANTONET

¡Jo!...

(Volent barallarse ab SISÒ.)

ONOFRE

Bè, tu ara á tancá' 'ls bens.

SISÒ

¡Èll!...
(Volent pegarli.)
Sí; tu ara á tancá 'ls bous.

(ONOFRE 'ls descomparteix y se 'n va ab SISÒ.)

Escena III

ANTONET

Se necesita virtut
y ser tan formal com jo,
per sentir dí tot aixó
y sentirho dí en quietut.
Jo ja voldria parlar;
pero 'm vá dir mossen Jaume:
-Calla; créume á mí, complaume
y tot se podrá arreglar.-
Y jo, que fins vaig jurarli
no dir rés qu' ell no ho manès,
callo y no dich rés, per mès
que tothom vulga que parli.

Escena IV

ANTONET, SAGIMON, mòlt ben vestit.

SAGIMON

¡Hola, baylet! ¡Déu hi siga!

ANTONET

Ja 's diu que sempre es per tot.

SAGIMON

¿Qué tèns got ó alguna cosa
per veure un xich á la font?

ANTONET

¿Got? Miréu... la má fent fondo
y xarrupá.

SAGIMON

¡Y ferme un xop!
¿No veus que vaig de las festas?

ANTONET

Massa ho veig qu' anèu tot nou.

SAGIMON

¿Que 't créus qu' un es com vosatres
que sempre anéu pe 'l rostoll?
Ja veig que tu no 'm coneixes.

ANTONET

No mès per servirvos.

SAGIMON

Sò
l' heréu Sagimon d' Abrera.

ANTONET

¡Que per mòlts anys!

SAGIMON

¡Visca, noy!
Sò l' heréu mès rich del poble.
Tinch y gasto, y vaig tot nou
perque vinch de Barcelona,
que m' hi estat dos mesos.

ANTONET

¿Dos?
Ja es estada. ¿Heu vist francesos?

SAGIMON

¡Que si n' he vist! Mès qu' un foch
no 'n cremaria. Sòn guapos.

ANTONET

¿Vos los trovéu guapos?

(Ab antipatía.)

SAGIMON

¡Molt!
¡Ab aquellas granaderas,
aquells pits, aquells morrions!...

ANTONET

Donchs veyéu... jo 'ls trovo lletxos.

SAGIMON

¡Ah! no, noy; jo, lletxos, no.
A mi la passiò no 'm quita
lo coneixement.

ANTONET

Bè, vos
debéu ser d' aquestos d' ara,
que encara, ab las sèvas rahons,
fins vólen vení' á convénce
de que aquest emperador
Napoleon, fetnos á trossos,
nos vè á dur la sort á tots.

SAGIMON

¡No, no, fill! No m' embolico
ni 'm fico tan fondo; jo
no mès sè que si un bon rato
se dòna un en aquest mon,
es lo que se 'n tréu. M' estava,
com t' he dit ja un altra cop,
justament á Barcelona,
lo dia qu' allí tothom
se va armar sabent la gresca
que hi vá havè' á n' al Bruch, y jo
vaig dir: -¿Sí? ¿A vora casa
hi ha batallas y trastorns?
Donchs á Barcelona 'm quedo
fins qu' allí hagi passat tot.

ANTONET

¡Bè; endavant; y 'ls mèus que 's matin,
mentre 'm diverteixo jo!

SAGIMON

Pero ahir, que ja vaig véure
qu' aquí estava tot resolt,
vaig tornar, y aixís qu' arribo
á Abrera, sento á tothom
trastornat ab la noticia
que corre de que 'ls dos noys
fills d' un tal Joseph María,
qu' es un d' un más d' aquí aprop,
que tu es clar que 'ls déus conéixer...

ANTONET

Miréus, jo sò 'l sèu pastor.
Veyéu si 'l conech.

SAGIMON

¡Bè, home!
¿Tu? Donchs me n' alegro mòlt.
¡Per mòlt anys!

ANTONET

En vida vostra
y per servíus.

SAGIMON

¡Visca, noy!
Y... ja que dius de ton amo:
¿Qu' es cert aixó del dos noys?

ANTONET

Miréu; váren enterrarlos
lo mateix dia que jo
vaig entrar á la masía
de pastò' y baylet.

SAGIMON

¿Y donchs
digas qu' ara l' Angeleta
déu ser pubilla de tot?

ANTONET

¡Home!... Essent l' única filla
d' en Joseph... Pero estém tots
en que aquesta pobra noya
tindrá un mal fí.

SAGIMON

¿Donchs y aixó?

ANTONET

La tenim enamorada.

SAGIMON

(¡Dèu de Dèu!) ¿De quí?

ANTONET

D' un noy...
es á dir, d' un noy, d' un home
que portará aquí un trastorn;
perque es un francés, que 'l dia
que hi vá havé aquell tripijoch
del combat del Bruch, vá durlo
ferit l' amo á casa, y, fòs
qu' ell es jovenet y guapo,
ó que la noya, ab bon cor,
se 'n vá compadir, veyentlo
rajantli la sanch á doll,
lo cert es que l' un de l' altre
s' han enamorat tant fort,
que si 'ls privan de casarse
crech que 's morirán y tot.

SAGIMON

(¡Oh! ¡Tots los mèus plans per terra!)
¿Y ton amo, rencoròs
com es, contra dels francesos,
créus tu que consenti aixó?

ANTONET

¡L'amo! ¡Y ara! ¿Qué dihéu, plaga?
Si l' amo está ab un trastorn
que diu qu' ans de consentirho
primer la matará y tot.

SAGIMON

(¡Ah!)

(Respirant content.)

ANTONET

Pero jo parlo massa
y 'm puch comprométre...

SAGIMON

No.
Créu que de lo qu' has dit ara
no 'n sabrá ningú ni un mot.

ANTONET

Vaja, doncas; per serviros.

SAGIMON

M' hi alegrat de véuret, noy.
Segons com vagin las cosas
ja farém ali tu y jo.

ANTONET

¿Vos y jo?

SAGIMON

Sí, ¿qué?

ANTONET

¡Que ho dubto!
Sóm tan diferents jo y vos
l' un de 'l altre, que us erréu;
vos y jo sòm cara y créu;
no 'ns avindrém may tots dos.
A vos vòs agrada lluhir,
á n' á mi mès pastorar;
vos voléu gasta' y trunfar,
jo guardar sempre y tenir.
Jo sò sério, vos alegre;
jo polsòs, vos tot pulit;
l' un es dia, y l' altre es nit,
l' un es blanch y l' altre es negre.
Vos vòs havéu alegrat
de no haver estat al Bruch;
jo... la pena qu' al cor duch
es... la de no haverhi estat.
A vos rés vòs dòna pena,
á n' á mi tot me 'n sol dar;
y no 'ns podrem may trovar;
fem com lo pit y la esquena.
Vos sòu fí, jo sò ordinari;
vos hisendat, jo pastor;
jo sò pobre, vos senyor;
vos un rich, jo un perdulari.
Sòm tam diferents jo y vos,
l' un del altre, que us erréu.
Vos y jo sòm cara y créu;
no 'ns avindrém may tots dos.
(Se 'n vá.)

Escena V

SAGIMON

Mal comensament. Observo
qu' aquí hem d' aná' ab peus de plom.
No 'ls toquém lo Bruch, que sembla
que 'ls posa erissats á tots.
¡Oh! ¡Desgracia y mès desgracia!
Diuhen si sòm jugadors,
y, á n' al mon, al cap y al ultim
veig que tot para en sè' un joch.
Vaig á Barcelona, perdo
lo qu' es mèu y lo que no,
y 'm quedo arruinat. ¡Desgracia!
Torno á casa, y, quan resolt
ja anava á empenyar la hisenda,
me diuhen qu' aquets dos noys
del pobre Joseph María
han mort de feridas... ¡Sort!
Aixís qu' aixó sè aquí pujo,
perque sè que, morts los noys,
me convè aquesta pubilla,
y, encara no arribo aprop
del lloch de lográ 'l que busco,
ja 'm trovo á n' aquí aquest noy
que 'm diu clar que la Angeleta
ja tè emparaulat lo cor.
¡Desgracia, altre cop! ¡Desgracia!
¡No!... ¡ja veig guaytar la sort!
Lo francés á qui ella estima
no por ser d' ella. 'L rencor
y la rabia del séu pare
contra 'ls francesos, sòn prou
per desfer la nuvolada
qu' ara m' ha ennegrit la sòrt,
y, si jo ho sè portá á manya,
la pubilla es mèva. 'L nom
y l' honra de casa mèva
ho demanan. Sè que 'l cor
no tindrè d' ella; pero ara,
á dintre del gran trontoll
en qu' está la mèva hisenda,
me convè mès or qu' amor.
Aném á fè 'ls primers passos
per mirá 'l que 's logra y... ¡Oh!
lo mateix Joseph María
que vè trist.
(Veyentlo venir per la dreta.)
¿Cap ahònt vá sol?
Aviat ho sabrè; esperemlo
y embestim, resolts á tot.
(Se retira al fondo.)