Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice


Abajo

Les roses marginals

Joan Valls Jordà





  —23→  


ArribaAbajoAl marge


Deixeu-me ací, en el buit d'aquest paisatge
que albira la finestra del meu viure.
Deixeu-me amb la bonança del miratge
ja que ma petitesa no pot riure.

Faig l'esforç d'aguantar-me entre ruïnes
i una cauta tristesa em desenredra
aquest panteix d'anhels entre boirines
i el crit confús de vida entre la pedra.
—24→

No sé si un curt missatge d'esperança
aplegarà al meu marge, si es congria
dins de mi tant indòmit devessall.

Deixeu-me al menys dubtar de l'alegria,
puix que sé que la llàgrima no es cansa
i, menada per Déu, va riu avall.

  —25→  


ArribaAbajoMaig mortal


Ferm de fruició pel clar jovent
i en furs de plètora sense monjoia,
revisc un maig a l'ànima fervent,
llarg de desig i matiner de joia.

Era el repte en besllum que duia al cor
l'abrandament del diamant propici.
¿Quin atzar senyalava sense por
la vespra allargassada del desfici?
—26→

Transparentment la vida era un bell pacte
entre el seny i la sang. Al blau exacte
la coloma del goig alçava el vol.

La mà i l'esguard delien, fent-ne presa,
l'esdevenir sobtat de la bellesa
reduïda, llavors, a cel i a sol.

  —27→  


ArribaAbajoAverany de la nit


Als ulls tot és diàfan pel matí:
l'oratge transparent em regracia
l'humilitat fidel de l'harmonia
que, com un bleix d'oreig, naix dintre mi.

La sang i el seny que dol en la mesura
dels anhels incomplits, fan la sendera
d'un curs al·lucinat per la fretura
del joc que m'endreçà la primavera.
—28→

Car la cançò irrompia en clam benigne
-preludi de l'amor, foc de bon signe-
verdejant les voreres del meu pas.

I ara, quan el record creix i s'abriva,
sent degotar a l'ànima captiva
l'estel que ha percebut mon cor al ras.

  —29→  


ArribaAbajoEl dubte


Faig via concertada d'avinences
i, ardit de nafra i rosa, vaig complint
mon lloc d'amor que salva d'aparences
la certesa fruitosa de l'instint.

Cada cop del destí, cada frisança
que punyeix l'impertèrrit abandó,
em recobra al si obscur de l'esperança
i a l'anònim recés de l'embrió.
—30→

Auscultat per Déu i pel proïsme,
confús de tant eclipsi i tanta llum,
en la humana corrua visc absort.

No sé si sóc la presa d'un abisme
o blanc del diví impacte, o trist volum
del més poruc cadell ferit de mort.

  —31→  


ArribaAbajoCada jorn


Sembla que s'acumulen de pruïja
el coratge gastat, la lluita greu
i tot el que delera i que desitja
el temps que ens dóna roses de manlleu.

De vegades hi ha una ombra que ens usurpa,
poc a poc, aquest tremp abellidor,
aquesta curta fe que esquinça l'urpa
de la fera que naix dintre l'amor.
—32→

Cada jorn duu una pàtina afermada
per al rostre, com un subtil sudari
que encobreix la sentor inicial.

Cada jorn té la seua dentellada,
i una cendrosa calma al calendari
mostra, en xifra aparent, l'alba final.

  —33→  


ArribaAbajoIlla de Déu


Et sent voltat de boira i solitud,
oh Déu, flam de ma vida fortuïta.
Sota el tou de ta cúpula infinita
s'hi sopluja la meua esclavitud.

M'omplenes el silenci interrogant
de llosos feridors i anhels en flama.
¡Quina estrella de foc va penetrant
el centre del misteri que em reclama!
—34→

El teu ressó en ma carn -trista cofurna-
glateix amb la presència nocturna
de la teua celístia insistent.

Sembla que et veig en l'ombra vagarosa
-illa ígnia, sàgnia lluminosa-,
sotjant-me l'orfenesa confident.

  —35→  


ArribaAbajoSoliloqui de tardor


Sota un cel de preguntes inquietes
la tristor de la tarda és a la sang
una febre de roses inconcretes,
un silenci submís de cor en blanc.

La vida sembla ser només l'oratge
d'un deliri perdut al vent d'ahir,
quan l'ànima copsava al païsatge
la ruta vagarosa sens complir.
—36→

Temps de cor aïllat, tardor immensa,
pedra crepuscular del meu desert
a l'ombra del destí que sagna i pensa.

La solitud ensenya un camí obert
on la fita és un bosc que ja comença
a despullar la joia del branc verd.

  —37→  


ArribaAbajoLletra morta


Lletra morta i mà balba en l'orfenesa
foren les aliances del passat.
Un pòsit de boirina i cendra em pesa
ara que ja la rosa hem esfullat.

Voltàvem com catúfols d'una sínia
-¡oh el goig de l'ordre reduït a set!-
i érem com sommis d'una sola línia
i com espigues d'un mateix esplet.
—38→

La febre travessava la tendresa
per confiança amb la magrana encesa
i adduint benaurança i dolç conhort,

però arriba el fur negre de l'escòria
i sols deixà, al garbuix de la memòria,
el parany infal·lible de la mort.

  —39→  


ArribaAbajoEl batec infinit


Jo no sóc més que aquest mot que batega
dins el meu clos humà sense remei.
Si ahir el somni blau fou dolça brega,
avui el verb és mon ferro de servei.

Entre somni i ferida, la paraula
s'hi fa rosa secreta i el seny vol
cenyir al cor el mite de la faula
com el cant isolat del rossinyol.
—40→

Ofert al buit nocturn. Veu esmolada
que em diga de la lluita i del desfici,
del neguit que incendia el pensament.

Jo sóc tan sols la lluïsor frustrada
d'un instint esmolat amb sacrifici,
flama d'amor a la mercé del vent.

  —41→  


ArribaAbajoVera cosa


Tots som de fang, tots som pastats en lluita
entre tenebra i llum vers al no-res.
La paraula enpenyada és sols la fuita
del cor que s'evadeix al bosc espés.

Assaborim la polpa de la fruita
i el guany joiós i fortuit del bes,
però 1'humà verí va a corre-cuita
quan s'enveja el grau bàrbar de l'excés.
—42→

Ja ni el goig primigeni de la rosa
el pensament de l'home no assimila,
sinó que el fàstic és l'única cosa

que impera entre el domini de l'argila.
I el vertigen confús que cou i ens cansa
posa llunes de sang a l'esperança.

  —43→  


ArribaAbajoPaisatge amb figura


Com els blats que curullen el paisatge
amb l'or de la collita mes propícia,
voldria ésser l'ofrena a la delícia
d'aquesta serenor sense miratge.

Clara, florida, vasta, lluminosa,
la pau que a la sang dóna la mesura
de Déu ha apaivagat la consirosa
cançó de melangia que perdura.
—44→

Però la flor i el fruit van fent llur cicle
i, en solitud, damunt d'aquest monticle,
sóc l'illot menyspreat pels aldarulls.

S'hi sent la calma que, divina, exhala
la gràcia que a l'ànima recala
i encén, joiosament, la fe dels ulls.

  —45→  


ArribaAbajoEl jou votiu


No voldré ja altre nom ni altra puresa.
Descobrí en tu l'oreig i la bonança,
l'idioma indulgent de la tendresa
i el tany aclaridor de l'esperança.

¡Quina lliçó de tàcita dolcesa
menant la voluntat que mai no es cansa
en oferir el tast de la bellesa
al lloure que ha assolit nostra aliança!
—46→

Encara que no tot siga ventura,
encara que un vent fosc ens assegura
un avenir d'eixorca consuetud,

ja no voldré altra llum ni altra esponera
que el record exalcat de primavera
que fruirem en nostra solitud.

  —47→  


ArribaAbajoDansa de la rosa


Bellesa exacta que has donat a l'aire
un centre d'esveltesa i de ventura,
i per ésser model de criatura
tornaràs a les mans del Terrissaire.

El teu ritme de càlida mesura
serà breu, però un goig d'escuma i flaire
emplenarà aquest món. Tot tindrà un caire
d'harmonia al bell pas de ta figura.
—48→

Resum ingènit de poncella tendra,
joiosa saba de fidel corol·la,
alba de carn en resplendor vivent.

Si un jorn has d'ésser sospir que s'escola,
plany de recança i avenir de cendra,
la teua dansa viurà eternament.

  —49→  


ArribaAbajoLes ombres perennals


Recorde els rostres del passat, figures
que emplenaren el temps de la infantesa,
quan la gaita i el préssec l'aire besa
amb una tendra amor sense tortures.

Veus i mots caducats per les malures
del designi hivernal. Tanta dolcesa
deixà un solatge gris en l'eixutesa
de l'enyor que avui és buit de roses pures.
—50→

Ara en són altres veus el veïnatge,
no el vincle consanguini, ni l'estatge
d'aquells que m'endreçaren vida i fat.

Esvaïdes en fredes llunyanies
m'acompanyen aquelles fesomies
amb misteriosa fidelitat.

  —51→  


ArribaAbajoImpressió estival


Pel clim solar l'amor recolza l'ala
a la riera on ens plau romandre,
delerant el brunzir de la cigala
i l'ombrívola flor de l'oleandre.

Ha esclatat la més grata polidesa
en el blat, en la dona, en la daurada
hora del gaudi lent. Per la tendresa
tenim l'oreig suau, la llum guanyada,
—52→

l'aigua a la pell en dolça primacia,
la fruita oferta, el doll de companyia
i la veu conjugal que em fa captiu.

En la nit, al besllum de l'estelada,
inflama el cor la pau extasiada
que acurta el nostre viure fugitiu.

  —53→  


ArribaAbajoLa flama


Flama del vers, ardor que m'envolupa
en l'atur i en el repte d'un anhel
que no aplegà al mossec en dolça drupa
per por al joc invicte de la mel.

He volgut muntar setge a la bellesa
de la paraula verge que m'incita
i només he covat ma vida encesa
fent preguntes a Déu. Resta la fita
—54→

del nocturn que concerta el vast missatge.
¿Seré tan sols monòleg al no-res
o un trist bellugament d'ombra captiva?

Flama del vers, consolador miratge.
Sospite que demà tindré en excés
l'encert implícit d'una fe més viva.

  —55→  


ArribaAbajoPerdut diumenge


El blau d'aquest diumenge, pau sagrada
d'enyorança, de sol, de llunyania,
em retrotrau al guany d'una alegria
de verge plenitud iniciada

als meus primers esguards. Llavors sentia,
amb un respir de flor recent rosada,
l'esveltesa del viure que somnia
en un món de puresa confiada.
—56→

Tot tenia un dolç hàlit de sorpresa,
miracle felicíssim d'infantesa
en la seua perfecta nuditat.

Després el setge de la sapiència
definia la cèlica tangència
amb un mot de verí: ingenuitat.

  —57→  


ArribaAbajoEl lliri


He sentit germinar una semença
dins el cor, com si fos l'agut estel
que, per menar-me al gaudi, ja comença
a esquinçar el misteri de l'anhel.

No sé si a la nuesa defallida
reflorirà la branca de l'estiu
en un tany abrivat de nova vida
que endrece de bell nou l'escalf del niu.
—58→

El prec el llavi amorosit immola
i el mot d'amor pel rierol s'escola
com un senyal de vespra en el deliri.

Puresa de la febre encastellada
ungeix la fosca set enamorada
amb l'enyor -que és renuncia- del lliri.

  —59→  


ArribaAbajoFoc central


De vegades m'aplega l'eco astut
del món de fora com un crit que afluixa
la meua integritat. La joventut
encara em duu sa flaire de maduixa.

Un tornaveu d'edènic averany
posa en mi la volada endolcidora,
pero hi ha un fre que hi té el secret del plany
allí on la rosa és mes corferidora.
—60→

Pense en el risc del foc. Si l'illa és freda
és pel celatge que com grisa seda
eclipsa la fermesa que irisà

el sol que duia tantes apetències.
Malgrat la solitud i les absències
tota roca té un somni de volcà.

  —61→  


ArribaAbajoL'estigma


M'he compadit de mi però ja és tard.
Dolor rerassagat de conciència
punyeix en la foscor de la inclemència
que m'acusa, impassible, de covard.

Penediment i enyors eren en l'urna
del meu íntim recer. La melangia
em fou angèlic do de poesia
i origen de ma flama per sa espurna.
—62→

Però el proïsme vol urpa i ballesta,
cobejanga i somrís en fibra llesta,
menyspreant tot esguard d'acatament.

¿Hauré viscut en un llimbs d'eixorquia,
tan apart que ja un punt de salvatgia
potser siga el meu buit d'home innocent?

  —63→  


ArribaAbajoDesig i oblit


Massa curullament d'amples ardències
han assetjat el lleure de ma vida.
Si l'argila és resum d'impaciències,
l'amor s'ha de saber per la ferida.

La saba de natura sempre ablama
el designi que arbora en viva deixa,
perennizant el signe de la flama
que a la tardor humana es torna queixa.
—64→

El silenci subratlla la mesura
de la joia eclipsada. El seny vigila
la benaurança dels sentits absorts.

Entre desig i oblit quelcom perdura
que transforma el vertigen de l'argila
en victòria exacta sobre els morts.

  —65→  


ArribaAbajoVida endins


Assetjat de paraules i somrisos
he pogut entreveure el clos secret
d'algunes aparences entre encisos
i al fons l'ungla i l'esguard del càlcul fred.

Els meus pactes, per sort, no hi són moneda
que concerta la venda de l'esclau.
Designada, a la fi, tinc la vereda
que em duu a l'absència que sempre em plau.
—66→

Allí centrat i sense orgull, madur
d'odiar els besllums de la fortuna,
guaite la dansa d'aquell fals somrís.

L'isolament fa l'ésser més segur.
Humilitzat en serenors de lluna
no m'és advers sentir-me un home gris.

  —67→  


ArribaAbajoL'etern clarobscur


Déu és possible en l'amargor humana
com una petja de rosada pia,
i en el soroll ardit de l'alegria
com un ressó solemne de campana.

Rera els núvols sa faç tota és missatge,
i el gest de sa presencia ens ordrena,
de la mel a la fel, la vida plena
que irradia, sens truc, el seu guiatge.
—68→

Siga'ns a la tardor la mà germana,
no la fredor obscura de l'absència
que limita el clos débil del vivent.

I si encara sa llum ens és llunyana,
que agite nostra boira amb violència
com una tramuntana convincent.

  —69→  


ArribaAbajoEl vers fraternal


El teu régim de flauta errant alena
en paraula de sang, nit i lloança
i amb passió que cou el ritme ordena
la cadencia oculta, la frisança

de voler restaurar bandera i lluna,
o ànsia estremida en vena antiga,
per cenyir la nostàlgia comuna
a la mida i al motle de l'espiga.
—70→

Retrobament lumínic, fur possible
del sentiment, saó d'experiència
pel verb missional, resurrector.

El do de la paraula inexhaurible
ha de capir els cors amb la insistència
del vers com un solc viu per a l'amor.

  —71→  


ArribaAbajoProvidència tardoral


L'esclat d'abril en pau diamantina,
el revol vers l'atzur de la coloma,
la dolça benaurança que culmina
en la saó rotunda de la poma.

En fi, la vida exterior que esmerça
els seus dons de presència curulla
i ens mou a l'esperit la set diversa
en arrel, branca, tronc, flor, fruit i fulla.
—72→

Tot vibra en mi en un clam que afina l'aire
amb la joia benigna del captaire
que fa via d'obscur il·luminat.

I malgrat que sóc buit d'altes audàcies,
tinc el tret de donar a Déu les gràcies
per madurar-me en jocs de voluptat.

  —73→  


ArribaAbajoLa vida i el cant


Per fi han conjuminat sang i destresa
el designi i el vol de cada jorn.
Esfullada damunt la vida estesa
tinc la rosa complida del retorn.

Una tàcita empenta planetària
m'ha disposat en música verbal
la llei del ritme, al cor tan necessària,
i el lliure albir de l'home temporal.
—74→

Oh el deler de fecunda inquietud,
naixement endreçat a la cadència
per compartir amor i sembradura!

Vaig al recer de tu, sacra virtut
de reprendre en els mots l'equivalència
del foc que crema al fons de l'escriptura.

  —75→  


ArribaAbajoTemps poètic


A la recerca fruitosa d'una hora
va el delit del propici enlairament.
Diamant delerat que l'ull implora
per nodrir de fulgència el moment.

No el temps que deixa brins en la memòria
i mustiga la febre del combat.
Vull l'horari del tremp que no té història
i copsa un clim diví d'eternitat.
—76→

Doncs si abismada llum aplega al seny
i el zènit ens inspira inútil brega,
quin temps de cel vers el neguit m'empeny?

Oh gràcia cruel d'angèlic reny
que cedeix l'espai curt que afirma i nega
proximitat de Déu, certesa cega!

  —77→  


ArribaAbajoAquell món de joguina


Després del tracte adust dels hòmens grisos,
m'ha sobtat la puresa de l'infant:
ulls nous, rialles, jocs, primers encisos
d'una encetada vida al·lucinant.

A la curumullada melangia
m'aplega, joganer, el tendre estol.
Sembla que un llimbs passat em regracia
aquest moment del parc daurat de sol.
—78→

Sent esvair-se en mi l'ordre diari
i el gest extern, disfressa del gregari
caire forçós que els somnis em derrota.

I aquest encant d'un món que es fa joguina
em duu el somrís immòbil de la nina
i l'ingràvid rebot de la pilota.

  —79→  


ArribaAbajoOcells d'eternitat


Digam-li colp de fe a aquesta enyorança
que porta, per oracle i per anhel,
el viu rampell de l'ànima que atansa
a l'éxtasi un reflex àvid de cel,

perquè la set a térra es torna dèria
d'insatisfeta norma decadent,
i ens cou la gravetat de la matèria
en estèril foscor de cansament.
—80→

El somni a plena llum ara em diria
d'un alt recobrament de fantasia
que esclata dins ma grisa soledat.

Avideses d'atzur al vent propici
exasperen la boira del desfici
evadint-se en ocells d'eternitat.

  —81→  


ArribaAbajoLa justa fita


En una serenor que al seny advera
bonances de la sang afirmativa,
l'ahir, farcit de febre i primavera,
addueix al present la cendra viva,

imatge d'aquest món. El desengany
no és ferida odiosa, és transparència,
estricta visió de torsimany
que del passat trau justa conseqüència.
—82→

Maduritat sense urc salva l'angúnia
del tòxic obssessiu de la rancúnia.
Les mans i els ulls encara en son conhort.

Jo diria del dol l'urpa enemiga
pero el temps ha endenyat sobre la intriga
l'equilibri perfecte de la mort.

  —83→  


ArribaAbajoSolitud de l'home


La solitud de l'home, fita heroica
quan l'oblit li alça murs contra el no-res.
La nuesa de l'ànima és l'estoica
rosa de foc que esclata al seu recés.

La vida interior copsa un contacte
de plenitud soferta al cor i a l'ull.
Si tota claredat s'encarna en pacte,
no tindrem mai la quera de l'orgull.
—84→

I encara que en el glaç de l'aparença
hi haja un gest isolat de viva alçària
i a l'ensems una font de passió,

no hi serà davant Déu febre i temença.
Sabrem tenir en l'alba solitària
la ferida i el prec sempre en saó.

  —85→  


ArribaAbajoAmén


Difícil és capir de Tu el missatge,
perquè l'eco que em portes en la nit
encara és com un trist aprenentatge
d'esperança en almoina d'infinit.

El dubte em feu confusa l'embranzida
de la fe virginal d'aquella edat,
quan el somni era rosa repetida
i enigma de l'instint il·luminat
—86→

Ara, Senyor, somous amb lucidesa
l'ombra d'aquesta angoixa. L'ala encesa
s'impacienta sota el Teu albir.

Tu saps que aquesta boira bé voldria
copsar l'alè immortal de l'Harmonia
al penúltim batec ans de morir.

  —87→  


ArribaAbajoAmpolla amb missatge


Com un nàufrag en fosca maregassa
he lluitat amb l'aürt deis elements,
i m'han deixat els llamps l'ànima lassa
per al goig ordrenat dels pensaments.

Si en mesurar el viure cal la joia
compartida amb el bé que s'ha perdut,
només un gest rebel fou la monjoia
que signa la passada joventut.
—88→

Silenci desolat traça la pauta
del dramàtic periple. L'argonauta
d'avui segueix per l'ona maltractat.

La maror no permet bon ancoratge.
I el vent li ha dut l'ampolla d'un missatge
on sols un crit d'angoixa ha desxifrat.

  —89→  


ArribaAbajoPregunta al buit


Ens has donat poc temps de primavera,
Senyor, per a la vida. El vianant
ja és l'ombra que medita fugissera
i sent a la tardor una fe errant.

Dolcesa de l'aurora missatgera
cada jorn ens anava exercitant
al seny un lliure esplai sense frontera
i al cor la nova febre al·lucinant.
—90→

Ressona una pregunta inconeguda
al buit íntim, on l'ànima està muda
i sobtada pel glaç d'un foc absent.

Aquesta brevetat que ara ens limita
¿s'eixamplarà després en infinita
joia de llibertat reviviscent?

  —91→  


ArribaL'últim prec


La veu del vers en íntima volada
-ala i rosa en un prec humilitzat-
l'instant de l'angúnia enfebrada
troba llum en conhorts de soledat.

Pel sol deler benigna és la ferida,
encara que la sang brolle amb fervor
de retindre les roses de la vida
amb un desig de perllongar l'amor.
—92→

Terra de Déu fruïm, llarga bonança,
però curt és l'alé de l'esperança
i el fatic impedeix trencar el mur.

Ans que el retorn a boires pressentides,
adreça, oh Déu, les ales esllanguides
que guaiten en l'anhel del meu futur.





Indice