Grumet a soles

Joan Valls Jordà

g

El món és més jove que jo i es riu verge per cada fina fuga blanca del mar...

CARLES RIBA

Secent de blava harmonia
	Amb set de blava harmonia
	davant la mar he pensat
	que la vida és una estela
	perduda en l'eternitat.
	Sóc ocell d'altes carenes
	on l'oratge trenca i trau
	gris de roca i saba dolça
	de pins i de lliris blaus.
	On llançar el crit de goig
	en la terra o en el mar?
	On ordir millor garlanda
	de versos que van lliurant
	el misteri en recta línia
	i el somni en la blava pau?
	Diu adéu una gavina
	a l'estàtic vianant
	amb les seues puntes blanques
	de dos mocadors alats.
	I és el triangle llatí
	de la vela de la nau
	un somrís de benvinguda
	entre l'or que declinant
	fixa violes a l'aigua
	amb un joc d'estels bressats.
	Amb set de blava harmonia
	de la serra jo he aplegat,
	fins que mon pulmó arravate
	més brisa, més llibertat.

	Ritmes d'ona que pareixen
	sospirs de violoncel
	en pentagrames d'escuma
	i acompanyament d'estels.
	Ecos i espurnes subtils
	d'una nit lunar que es perd
	en l'encisador silenci
	de l'infinit blau etern.
	Ritmes d'ona que al grumet,
	solitari amb fel i mel,
	l'han deixat varat per sempre
	entre la terra i el cel.

	Illa en blau de pur deliri
	és el meu somni que pensa
	en el remot d'un viatge
	per països de llegenda.
	Allí hi ha ocells de colors
	i fruits d'exòtica mena,
	i litorals de palmeres,
	i verí en flors de bellesa.
	Quí pogués ésser gavina
	d'alta llibertat sencera!
	Als meus quinze anys només sóc
	cranc sens glòria ni pena.

	El vaixell que jo somnie
	és tronc de pi en la muntanya.
	Un dia serà la fusta,
	la fusta plena de saba,
	carena de solcs lleugers
	en vèrtex de nacre i gràcia.
	Sis metres tindrà d'eslora,
	la vela verge i molt blanca
	i el pal amb cofa per veure
	la boira quan amenaça.
	I per a burlar les trufes
	del traidor peix espasa,
	el casc estarà defès
	amb negra mà enquitranada.
	Lluïrà a la popa el mot .
	«Ondina mediterrània».

	¿Per què la lluna traspunta
	feta nafra de la nit
	i al mirall del moll dessagna
	la soledat d'un cel trist?
	¿Per què en la tristor de l'hora
	la mar bressa un color gris
	mentres les ones s'assemblen
	a queixes de serafí?
	¿Per què el ventijol pareix
	un embruixat violí
	que porta amb remors d'estels
	enyors al cor pensatiu?
	Jo que sóc grumet d'anhels
	vullc tot aixó descobrir
	i ser cargola de l'eco
	que Déu llança a l'infinit.

A trenc d'albada la platja ol a peix recent pescat. Llengües lentes de l'escuma l'arena fina han llepat, i en l'idil·li de la nit Afrodita s'ha deixat una túnica de boira esglaiada sobre el mar. L'orient té un tremolor de vidres de catedral que en un miracle de llum policroma el líquid pla. ¡Déu meu! ¿Què va ha descobrir-se? ¿Un tritó encoleritzat? ¿Un monstre? ¿Un escafandrer per un polp assassinat?

¡És una llesca de sol que està adobant-se de sal!

Vers al cap de Sant Antoni
	Vers al cap de Sant Antoni
	van els nimbus del ponent.
	Núvols carnals que pareixen
	nimfes del Renaixement
	a un tint de roses novelles
	i pomes de cel rogenc.
	En l'ocàs tot és triomf.
	Res no mori. Lentament
	la mar reflexa el capvespre
	com un espill del bon Déu.
	En el cap de Sant Antoni
	els senyals ja s'han encés.
	El torrer —que és vidu— es parla
	a llampecs amb sa muller.

	La quimera es fa deliri
	en la ratlla de la mar.
	Ombra del meu ser fantàstic
	governa una blanca nau
	en aquesta nit gronxada
	pel luxós bressol lunar.
	La gana d'ésser nauxer
	mata a vegades la pau.
	I em quede mirant les ones,
	les onetes ondulants,
	com mormolen el missatge
	d'altres ports per mi ignorats.
	El rumb brusc a tota vela
	és ara un èxtasi blau.

	Ma ànima nauxera canta
	com un trist acordió.
	Orfe sóc de terra endins,
	cor reblit de il·lusió.
	Patesc fam d'alta singlada,
	de tempesta i de soroll
	i de veure les cuades
	atlàntiques del tauró.
	Vent de ruta nova que
	va de babord a estribord.
	Ma ànima nauxera canta
	amb el blau suau i fosc.

	A vora mar, quins desitjos
	de corsari quixotesc
	per la Manxa blava i ampla,
	cercant entorts que desfer.
	A vora mar d'impossibles,
	quin destí sense remei,
	i quin somni de ciutats
	que a la fi mai no veuré.
	Voldria en aquest capvespre
	d'apoteòsic ponent,
	ésser vol de l'aire lliure,
	únic capità del vent,
	i fugir de polissó
	a bord d'un núvol vermell.
	A vora mar van les ones
	rient-se dels meus secrets.

	La mar, el cel i el misteri
	de l'horitzó divisat.
	La sang del grumet rebull
	en el fervor dels quinze anys
	i en veure una vela en punta
	lleugerament blanquejar,
	sos ulls es tornen semàfors
	de tremolosos senyals.
	—On aniràs que més valgues?—
	li diu la brisa del mar—.
	Mira el capvespre, l'eterna
	plenitud del món astral
	i com va la lluna obrint
	al somni un canvi reial.
	Mira quina pau més ampla
	el silenci et donarà
	si vences l'encís confús
	de l'horitzó divisat.

Hi ha un moment d'oberta gràcia al punt de boqueta nit en què el mar sembla que cante salms d'abisme amb un so trist. Com si un bell solc blanc traçàs rúbriques d'etern encís i ales d'àngels i gavines, amb murmuri fugitiu, deixassen en l'aire un eco d'indescobert paradís. Com si una veu molt velada digués l'idil·li diví, la paraula veritable vinguda des de l'oblit i que convida als terrestres a ésser més meditatius.

Aqueix moment de la mar per a molts es clandestí.

	Cap de colla en un vaixell,
	mestre de vela i bitàcola,
	polze ferm al governall,
	brio en vent de benaurança.
	D'Alacant embasta Alger,
	de Rabat a Casablanca,
	i singlant pel Sud la proa
	al cap de Bona Esperança.
	Pense aquesta silueta
	amb deler en la meua ànima.
	Somni integral de marí
	que menysprea vida càndida.
	Oblit de terrestre tràfec
	per rues de pedra amarga.
	El vaixell vol veure al pairo
	després de negra borrasca
	i beure's una escudella
	de brou de congre i rajada.

	Ha d'inflar la vela un vent
	de tempesta maleïda.
	S'han de veure les fragates
	navegant a la deriva.
	I als colps de la marinada
	els rems de fusta cruixida
	rompre's, mentres les onades
	s'encabriten de malícia
	i el cel a llampecs s'inflama
	i amb curts circuïts delira.
	Por de boira hi ha en la nau
	i en el perill molta vida.
	L'oracle del mariner
	no és cosa de bogeria
	el timoner fa carasses
	i la blanca lona s'infla.

	Soledat de cala oculta.
	¡Quin mitològic racó!
	Com el zèfir blau mormola
	amb flaires de sal i amor,
	i com la gavina blanca
	dibuixa un vol d'avió
	i amb graciosa paràbola
	pica un sorell tremolós.

Puig Campana és un cimer per a l'àguila libèrrima. Una exacta dentellada ha escantellat sa carena. Baix, la mar esplaia el seu florilegi de bromera donant-li un pregó brillant de serena convivència. Aguila y peix son veïns. Blau y gris formen bandera de vida cara a l'immens, de sol ample en viva festa.

La campana, del vent lliure en Puig Campana volteja.

	Al cíclop d'aquest contorn
	li diuen Penyó d'Ifac.
	Atlant de roca que s'alça
	altívol cara a la mar
	i cita estrelles d'horòscop
	com l'àugur del litoral.
	Allí la rosa dels vents
	esclata de llibertat
	creixent-li el pètal agut
	que apunta recte a llevant.
	¡Quin gran orgue geològic
	quan l'aurora el fa vibrar!
	Sant Jaume li ensucra el cim
	com un do celestial
	i el tobogan de la brisa
	el cenyeix de dalt a baix.
	Rondes de lluna en deliri
	allí s'han fet immortals.
	I amb llurs arpes d'aigua eterna
	sirenes solen cantar
	al vell cíclop de la costa,
	al dantesc Penyó d'Ifac.

El viatger

He rebut la brisa llarga de la mar i el vol de la gavina que ve saludant.

Lenta melodia de foc i de sang en la viva artèria i en el cor suau.

¿Què sóc sots l'enterca bandera de llum? Una vela vella que no veu ningú.

S'adorm el migdia en pau zenital i el magí somnia arbres de coral,

cargoles ocultes d'ivori brillant on l'eco sirènic sona extrahumà.

Mareperles pures, meduses dansants, peixos cautelosos lluents i argentats,

i una sireneta d'escata i de carn que juga i serpeja en borbolls de sal.

L'aquari indolent que el fervor somnia és la visió d'allò que vigila

l'ull que en l'ona perd abast i vigilia amb set de tritó en l'ona marina.

Sóc un pelegrí que en son caminar delera horitzons infinits i blaus.

Front a la sortida de l'esvelta nau plore perquè sóc grumet de quinze anys.

Marina en gris argent

Amb l'oreig que vibra en la vela vella, quina pau més vasta la vesprada pensa.

Un vol de capvespre l'horitzó meneja, mentres va l'escuma feta una assutzena esllanguida i morta a l'or de l'arena.

¿Assossec? ¡Mentida! Hi ha una angoixa lenta, un pàl·lid misteri, una lluna freda que diu dels estels la mirada etèria.

¡L'ànima del mar roman sempre inèdita!

Jo, com un crustaci sóc esclofa d'ella, sediment de roca, lapa que s'apreta a la vora viva del cantell de pedra.

Visc varat i el núvol que passa és l'enveja de ma ànima jove, verge i marinera.

Amb l'oreig que vibra en la vela vella s'esmola en les ones la daga llunera.

Arieta del grumet

En un deler d'adolescència s'arravata mon pensament i a la mar va la impaciència amb onejat estremiment.

Visc fet desfici d'aventures copsat pel blau tot temptador. Un bell somrís d'escumes pures m'encisa l'ànima d'amor.

I al trepig en què s'aparella a trenc d'aurora el bergantí, ma sang s'encén com flama bella al to rosat que té el matí.

Com deessa superba i fina la mar em bressa, fill fidel, i signa amb traços de gavina pacte d'ofici en blau de cel.

Sóc altiu cor ja conquerit per les més pures veritats: tastar la sal de l'infinit entre dos blaus divinitzats.

De sobte el goig d'ésser nauxer es torna dol de bruna estela i amb renyina de mal voler tràgic destí vira la vela.

Diuen que els peixos fan espills per a enganyar des del fons baix, i en un malastre de perills guaita i belluga el peix marraix.

¡Fora la por i vinga el brum de l'ona alegre al malecó! I ja que encara no faig rumb em conhorte amb un capbussó.

Baladeta de l'absent

Mariner absent, isolada amor, dona jovençana deixes amb flairoi de rosa esclatada en plany tremolós.

(Brama la sirena del grisenc vapor).

Ofici el teu és de lliure cançó, sageta de brúixola que de sud a nord vira a esplai del vent sense més raó.

(Brama la sirena del grisenc vapor).

Totes les esteles del mar en tu són vincladisses línies de domini moix, tant les de Bombai com les d'Estocolm.

(Brama la sirena del grisenc vapor).

Te'n vas, mariner, quan et ve el millor: ta formosa dona no tardarà molt, amb esclat de glòria, a tindre un nadó.

(Brama la sirena del grisenc vapor).

Oració a la Verge marinera

Tu que ets la claredat en la foscúria i en la mar el conhort de la llum llesta, fes que el núvol que avança amb grisa fúria no ensulsie l'ormeig en la tempesta.

Tu que surts al besllum del raig que trona com miracle de gràcia sencera, aixeca en el nauxer la fe més bona, Verge del Carme marinera.

El pèlag en la nit de la borrasca esglaia els pits més forts en abandó i el bramul de l'onatge crida a tasca de tibar la maroma i el tendó.

A intervals dels llampecs dóna gaubança i el perill del naufragi que exaspera que es fassa un bell alé de benaurança, Verge del Carme marinera.

Quan aürta la tromba en capgirell i el cor té colps d'enclusa accelerada, que no manque l'esguard de ta mirada ni l'aixopluc diví de ton mantell.

Posa fermall de pau al cel irat. Per l'anhel del bon nauta que en Tu espera brisa de calma i nord sense pecat, Verge del Carme marinera.

Prec d'amor

Jo no vullc que l'amor en mi sols siga una flama en desig d'amarga pena. Vullc que enlaire son goig en la serena verdor del mar com la mirada amiga.

Amb la brisa l'amor porta flairosa el batec de l'estel, signe joliu com un llamp sobre el cor que crida altiu la veu de la tendresa més formosa.

Vora el mar la cançó no és riallera, té un dol de fat. La nau que és ancorada sembla un pur símbol verge de l'amada que sospira en anhels de llarga espera.

Blanca amor com l'escuma, com el pit d'un arcàngel, clara amor que s'inspira amb un reflex lunar i en ell delira per ser eterna en l'estelada nit.

Les roques humiliades

Han caigut amb soroll de terratrèmol com al joc caprixós d'un Polifem. Els segles han passat tenyint la crosta tirànica dels rocs d'òpal celest.

Han caigut a la randa de l'oneig com pluja de terror des d'aquell cim. ¡Quina fuita d'escates esmunyint-se i a l'aigua quants estels han esclafit!

A l'hora que el ponent xafa maduixes i s'asserena en ocre el rabent sol, les roques esqueixades són cadàvers de monstres abatuts en altiu dol.

Lapes, crancs i eriçons brollen feliços sota l'humit indret petri i salat, i l'eco en solitud d'aquella costa sols mormola per l'ona que ve i va.

Calada de sardina

Al matí de llum rosa, quan sura al zèfir pur un lleu olor salí de lluna endormiscada, el grumet aparella el bot de vela alada i el pal de botafora per sortir més segur.

En la lliure singlada vola, vola lleuger. Un goig li ompli el pit de verge meravella. El bot sol avançar igual que una oronella obrint ventalls d'escuma en resplendors d'acer.

No hissa el drap encara pel curt d'aquest viatge. Més o menys fins la boia que guaita a l'almadrava. Allí ja el peix marraix sol ensenyar la bava quan el vent del ponent rondeja el cabotatge.

Al fons mou un argent sa viva fusió. Penetrant tuf de peix porta la brisa fina. I la sort li presenta en un banc de sardina primer pla per a ornar el plat d'un bodegó.

Madrigal a la lluna

Des de les fondes cambres de líquides verdors, com cúpula moruna d'un palau de misteri, puges al pla de l'ànsia, llepada de carícies per estrelles de mar i amerades esponges.

Jo sent al pit ta flama de tebior fosfòrica i al cor la muda gràcia d'un silenci imperant, rodona melodia d'eternitat que plora en la nit marinera plena de llum salada.

Ta formosor, oh lluna, és sols per als que vullguen a ta claror suau sacrificar els gaudis del món i la matèria i en nuesa de l'ànima ofrenar-se al naufragi on Déu tria les ombres.

Assegut a la sorra de la platja suau et contemple pujar, cercle arran dels meus ulls, materna lluna amada, ventre d'eterna rosa, fermall de la grandesa de tothom que medita.

Soliloqui del pescador de canya

Oint la solitud del migjorn zenital i el greu bordó de l'aigua que en les roques esclata, pense, més que en el peix, en la blavor total d'aquest silenci obert a la bellesa innata.

L'oci és mina fecunda i tresor que sols guanya qui esmola al sol i al vent l'impuls de la fe plena. Espere sense pressa que l'ham moga la canya mentres bec del misteri la gràcia serena.

Goig fidel de l'absència té l'ombrívola amor de l'home que somnia rostre al mar i delira per un oblit del món gosant ésser millor, deslliurant-se dels frens i de la humana ira.

Així l'hora s'apura en llum que mai no enganya. Una cançó tranquil·la llance al paisatge blau. Ceptre de paciència faig de la meua canya i la salada brisa m'agombola suau.

L'arrel nadiua

Es curullen els dons amb esclat i follia de quallada bellesa en rosa d'altes llums. Per un excés de glòria i alada companyia s'ompli la sang cabent d'enjogassats perfums.

Acollit al paisatge: maternal transparència on cerque el diamant de l'eterna unció, el gai encís profund per a obtenir l'essència que encenga les imatges en mon cor de minyó.

Les naus són fugisseres, la vida llisca i passa per la corba espaiada del món com un trineu, i aquesta violència de fruir-ho tot massa rebenta en tendror pia i em fa aturar el peu.

Col·loqui amb l'ombra amiga
	Tènue i subtil arribes, ombra amiga,
	amb passos de miracle en llum de lluna,
	per les algues surants, per les dreceres
	del misteri on el fons del mar impera
	ple de silenci etern i freda fauna.
	¿Què em dius, confús espectre? ¿Ets l'anunci
	d'un tenebrós atzar, d'un greu conflicte
	per al futur en lluita que m'espera
	amb rutes de perill o temptadores
	flors de metzina? Missatge o paràbola,
	raó punyent al cor que tu articules,
	oiré assossegat, perquè sóc hoste
	d'una vasta planura sense límits,
	d'una gran llibertat de fets i somnis
	que m'ha donat l'alé de l'homenia
	per a complir al mar l'ànsia obscura
	de sentir-me germà de les sirenes.

Flama secreta

En mi esdevé una joia benaurada, un miracle curull de saba encesa quan contemple la verge d'ulls de fada que amb dolça levitat el front em besa.

No sé si ha estat somni. Jo diria que entre els rocs de la costa com poncella es desclou en clivelles d'harmonia i es fa rosa de carn i meravella.

Ai desfici de quinze anys, consciència de plenitud humana, frenesí on l'alçament de l'home en florescència espurneja com l'arc de San Martí.

¡Amor, flama secreta que deleres en formes de bellesa insospitada! La donzella dels rocs és tan de veres que m'ha nafrat el pit amb sa mirada.

Nocturn a la badia

D'argent de lluna a graons va creixent a la badia una subtil melodia de sirenes i tritons. L'escuma fa els seus fistons per la roca en esgarrany. El satèl·lit pren el bany en sa nua meravella i al cor fa una dolça anella l'eco més fi i més estrany.

Centre d'una alta gaubança, en aquest indret d'encís, fa en l'anima el toc precís d'un ritme etern que no cansa. Un somni de benaurança du brisa misteriosa i en sonar la peresosa flauta de la fantasia, emergeix a l'harmonia una Afrodita gojosa.

¿Són arpes, són violins, són oboès de tendresa al càntic d'amor que besa carn dels abismes salins? Transverberada de fins dards de cel, feta un conjur, —peu sobre l'aigua segur, cos lleu en esplai de vol—, s'enlaira pel ventijol abraçant l'estel més pur.

Lluu la visió esblaimada allà endins, als llumenars dels reflexos estelars en la freda matinada. Un dit d'alba, nit de fada, escorre el teló del dia. I la gavina ja envia missatges de benvinguda al sol que singla i saluda —nau de foc— a la badia.

Elogi a la bacora
	Llustrosa fruita primera,
	tendra flor en forma bruna
	que s'obri al raig de la lluna
	com nafra santjoanera.
	Flairança honrada i sencera
	en un gust que no s'oblida.
	La dolçor és en la vida
	essència inspiradora
	i al mes de juny la bacora
	—pròleg d'estiu— ens convida.

Elogi al dàtil d'Elx
	En tou ramell expandit,
	a l'aire on esvelt impera,
	és esclat en la palmera
	i més bo quant més pansit.
	De l'oasi espleta el crit,
	fruitós tedi que madura,
	i a Elx té la glossa pura
	en un groc d'or i de flama
	que adreça ibèrica dama
	amb sucre etern de Cultura.

Elogi al raïm moscatell
	Al cep serpentí en ramell
	el gra ajunta la dolçor
	per a ser gemma d'olor
	en luxe de fina pell.
	Suc del raïm moscatell,
	daurada sang de follia,
	parra de filosofia,
	brou del cup de l'oratòria
	que ompli els calzes de la Història
	amb brindis de grega orgia.

Elogi a la poma camosina
	La qualitat s'endevina
	tendra, madura i sucosa
	en la fruita saborosa
	de contextura més fina.
	Que és la poma camosina
	daurat bocí de plaer,
	carn de l'adàmic deler
	que es frueix acanyellada
	després d'ésser ben guardada
	dintre l'armari rober.

Elogi a la magrana
	Tresor de màgic joiell
	on l'embranzida d'abril
	va multiplicant per mil
	el robí dolç i vermell.
	De regina és un cadell
	en tendra sobirania,
	i en la feliç monarquia
	del planter valencià,
	ofrena en sang el seu gra
	clevillada d'alegria.

Oda a Alacant
	Amb un deler de llum en les celestes nines
	per a la forma intacta de la més pura imatge,
	Alacant brilla en nacre de cúpula enlairada
	fet solar sol·liloqui de terrasses i grues.
	Per la vasta blavor que en l'èxtasi s'afina
	com la corba estelar d'una òrbita diàfana,
	guaiteu-la en sa nuesa, grega verge marmòria,
	amb l'enyor solitari d'una grandesa ibèrica,
	remorosa en les arpes del ventijol salí.
	¿Quin màgic sortilegi per l'Orient avança
	i a ella arriba en flaires d'angèlica promesa?
	¿O tempta a l'aventura en la lleugera nau,
	sols bressol de les aures o carena ancorada?
	Dins son fanal de sol l'esguarda l'Harmonia,
	ondina tremolosa que belluga al crepuscle
	un idil·li d'estels i tornaveus de lluna,
	mentres l'oneig fa randa de fosfòrics capricis
	ressonant en la immensa cargola del silenci.
	L'esclat de la palmera diu la serena glossa
	d'una antiga llegenda de font misteriosa,
	i en l'aroma del vent s'adoba i ens penetra
	d'àcid de llimoner amb llunyà tuf de peixos.
	¡Oh balustrada altívola de blavor panoràmica,
	daurat castell que empina son bes al cel més ample,
	ciutat agombolada per carícies blanques
	on l'escuma esclafeix com un càntic de pau!
	Tens l'horitzó perfecte i la llum necessària,
	oh Alacant que t'aixeques a tocs d'alba salina
	i al solstici de juny t'espleta el gessamí
	i la dàlia en brots d'esvelta pirotècnia,
	i feta expansió de blavor marinera,
	la brúixola et senyala fidel i senyorívola
	al migjorn lluminós de la terra més bona.

Oda al fons del mar

Profund trasmon de l'aigua on la llum no penetra i l'alga i la medusa llur imperi engrandeixen. Una angoixa secreta fa aixecar en greu somni l'ofec obscur del nàufrag que en va combat amb l'aigua.

No sé si és bogeria sentir amor al fons de les coses més mudes. Així la sang salina s'agermana en el mar, fixa i lliga un gran vincle banyant de blau etern les anheloses brànquies.

Jo he besat sota el raig de la fredosa lluna, com un nàutil voltat de peixos policroms, l'immaculat secret, l'amagada esfereta que l'home en sa cobdícia roba a la mareperla.

He observat el batec de l'actínia pura i en la molsa, quan varen tèrbols musclos de dol, he vist com les conquilles astutes van cloent-se i esmunyint-se amb esglai de intimitat torbada.

I he vist les caballeres vegetals com si fossen d'una sirena morta bellament o encisada dins d'urna de cristall, com imatge votiva de la verge que canta quan la tempesta udola.

He vist, doncs, el secret i no en forma de aquari —calaix de gruixut vidre amb estol de museu—, l'he vist tenint als llavis la polpa tremolosa de la fina madrèpora com un pit de donzella.

I els arbres dels coralls branquificant la selva amb un pur escarlata de nervi enamorat, exitat pel rubor de la lenta harmonia, polsat com arpa dolça per mil dits transparents.

I tot en un silenci d'eterna confidència, en un oblit on vaguen ulls sense odi ni por, i el nom de les desgràcies i els gaudis terrenals ressonen a absurds ecos d'oprimida misèria.

Al besllum del deliri —fòsfor de peix dormit,— la soledat viatja en nocturna fal·lera i els estels amb espurnes fereixen la llisor nacrada dels cargols com un iris aquàtic.

Pupil·les com maragdes il·luminen el fons, oh inmensa cambra verda que guardes les despulles de tresors fabulosos, d'esquelets de nauxers que recercaren glòria en bergantins altívols.

De vegades, quan pense en aquest món ocult on l'etern no té ritme sino faula embruixada, m'enfonsa més en l'ombra de la mort que designe al meu cos que serà tan sols bocí de fosca.

Per ço, vast el cor vora mar i complint un designi en l'assaig d'escafandrar la vida, el vent em porta lleu a la sina secreta i amb benaurança cante desitjos clandestins.

I, home amfibi que pobla recances de la terra en abandó de tot, en sa illa oblidada, en eclipsi total, mon prec al mar espera que un destí farà tendre paradís sense esculls.

A compte abrace l'ona com un cos benvolgut, consirós en la dèria de les algues finals, les que anhele que fassen en l'etern d'aquest somni una boia surant per a afalac de l'ànima.

Oda al mariner mundial

Tot el reu cos: salobre de rutes en llibertat vident. Tot el teu cos: torre de borrasques en la sang engallada. Tot el teu cos que s'alça nodrit de flaires d'escuma aventurera. Perquè has rebut en ta llengua el sabor de la lluna en les ones quan fores grumet d'a bord, domador d'eriçons, infant d'àncora i maroma.

Quan les sirenes rentaven ta pell de dofí nerviós i el crit de comandament olia a xafarranxo i brea, mariner mundial.

El croquis fosc de ta pell tatuada és d'amor tan clara que ni a llança ferit podria recrear els laments de l'anhel. Rabent, enlairat, viril, vius el dolor amb ta litúrgia costera d'acomiadades gavines i de vegades, sota el fanal de la cantina que t'alberga, no pots menys d'abraçar acordions i heteres.

Fill de l'absènsia ets. Perquè les matinades nimbaren ton destí cec. I si vares en la terra, és perque et sents un rebel de cobdícies instantànies per a ornar de mel urbana ta cançó cosmopolita.

La passió retrona en onades blanques quallant amor de solitud en tu. Que la teua amor és blanca, blanca, blanca, i no distingeix rostres ni cors: infinita amor nocturna sense impaciència de claudicació captiva.

Que tu saps, clar com l'aigua que eterna ho murmura: tota amor canta en el tacte. Tu ho saps, baronívol argonauta, vigia quotidià dels mapes. Tu que menysprees el vegetat concili de l'existència en les llars abellaires, perquè nasqueres per a jugar amb les constel·lacions de les nits marineres, per a ser el nauxer sense enyor de l'estela que dóna camí a l'aurora traçant al governall la singlada segura.

Vers tu aniran litorals de somni inexplorat, no riberes turístiques on es cotitzen les postes de sol. Illes salvatges on et rebran donzelles somrients i submises, i et coronaran d'orquídees després de reposar amb elles una vigília gojosa sota el cocoter, el baobab i la fimbrant palmera. Pots, sense demanar-ho, ésser quelcom que sap a déus i a estrelles. Veuràs la dansa de la verge més formosa de la selva, i al timbal que empenta glòbuls en el batec del desig, sentiràs rebrotar aqueixa humana set immortal, com ton rumb desconegut, com ta carena incansable, feta agraciada llibertat d'oblit de les ciutats, de la vida ordenada sota el signe teòric de l'home anhelós d'enderrocs urbans, mariner mundial.

Relat d'un llop marí

Jo sempre he estat hoste gris d'aquest misteri que canta i és el mar, jo sempre he estat esquiu i de poca parla, mut com l'estel del matí, seriós com l'ona en calma figura que emboira el fum de la pipa socarrada. De xic coneguí la mar fet llac d'oli o maregassa, turó de crespada fúria o net cristall de pau blava. Però no oblidaré mai el record d'aquella barca de verge fusta lleugera, de nom «Bella Juliana».

Travessia la primera. Ja no em poguérem fer altra. A la llum de les estrelles d'una vernal matinada, sortírem del port d'Altea rumb a l'illa de Tabarca. Joia d'estrenar la nau en el bon patró espletava manant a crits les feïnes, posant el motor en marxa, comprovant el governall i la maroma embreada.

A bord venia sa filla —coralet, rosa de gràcia, quinze anys de lliri complits amb un grat encís de fada—. A bord venia sa filla. Cruel destí la cercava.

Férem proa a l'alta mar quan l'alba parpallejava tots contents. Nau la més fina. ¡Com bellugava per l'aigua obrint dos arcs escumosos amb la blanca vela inflada! ¡Que pròxima de nosaltres la maleïda desgràcia!

Un núvol com un espectre a l'horitzó es dibuixava. Ramats de peixos fugien del ventijol que avançava, i com sinistres agulles la pluja a tots malcorava tamborinejant el casc amb un so de cançó tràgica. Vingueren ones gegants i als udols de la borrasca per molts crits que proferíem ningú no sentí paraula. Sols l'eco de la tempesta en mar i cel dominava, i als fuets llampeguejants de les centelles, la ràbia de les cares era un rictus de flastomia frenada.

De prompte el punyal d'un crit l'espessa boira esgarrava. Un cop de mar en la borda. I com si fos en la grapa d'un monstre l'oneig cruel la verge ens arravatava.

Ja calmada la tempesta allí ens deixàrem la barca. Manà el patró per sa filla fer una corona d'alga i amb un rés de plor amarg on fon sa mort la llançava.

Jo sempre he estat hoste gris d'aquest misteri que canta i és el mar, jo sempre he estat esquiu i de poca parla, però des d'aquella mort tan cruel, tan arrauxada, que tinc canós el cabell i el crit d'ella al fons de l'ànima.

Hoste gris seguiré essent d'aquest misteri que canta i amb ira de déu colèric mort i amor mescla dins l'aigua.

Faula de la Lluna i el Vent

La Lluna Esquelet esglaiat de llum perduda       en el buit de la nit, vaig rodant com una òrfena abatuda       i sóc en l'infinit        fanal del navegant, consol en la tenebra il·luminant.

El Vent Jo sóc l'alé potent que udola al món, misteri d'un buf greu sense ciència. Els meus bramuls a l'aigua a voltes són giragonses de ronca impaciència.        Amb tronat aparell esbatussa l'oneig de blanc serrell,       mentres tu vas, poruga, fent ronda eterna a passat de tortuga.

La Lluna Tinc banyes de vedell per a ferir tos allaus, tos estols de força irada, sens que minve en la lluita l'argentada       cara que solc lluïr. Jo sóc només esguard i germanor al vincle i a l'anhel de tota amor.

El Vent Si amb bravades rabents torne del nord, el broll glaçat i l'eco de basarda, done senyal de boira i de dissort al nauxer que en salpar bon temps aguarda.       I a les cordes vibrants arpegis enfurits sonen a orgia de nereides de formes palpitants       i nues d'alegria. Perquè és la meua força el clam vivent d'una vasta harmonia insadollable, i a un ritme de quadriga amb trot ardent rebente vigoria inigualable. Adhuc al repte de l'humà tritó: per a forçar el grau del seu tendó en la bruna singlada perillosa, assote el rostre amb esmolada aresta mentres el llamp vessat de la tempesta       fa la por més formosa.

La Lluna Deslliurat en l'espai. No tens vedruna. Però el vel de la nit que en el cel mana, no menteix quan amoixes tramuntana i gronxes zèfir en espills de lluna. ¡Subtilesa la meua! Esbadellat, el rajolí que envie a la marina, és el missatge d'una llum divina       que es diu Serenitat.

El Vent No és la pal·lidesa l'instint meu,        perquè nasqué al traüt del caos en desordre esquerp i freu i sóc sempre follia i multitud.        ¡Irar-se! Amb brau renill, com un riu de corsers encabritats, i fer veure la Mort en el perill dels abismes als cors desesperats.

La Lluna ¿On és, doncs, to destí, oh vent?

L'Eco del Vent On llança el misteri les ànimes perdudes: on no brillen estrelles conegudes i naufraga en tenebres l'Esperança.

A un pescador ofegat

Fores de l'aventura marinera una ànima enlairada i ben complida, rebufant les blaneses de la vida per l'impuls de ta proa matinera.

Amb tu fón mon alé de bordegàs que amava el vent arpat entre les ones. Fón gaia germanor a grans estones, signes que a l'homenia feren pas.

Vaig saber de la mar la saviesa i parlàrem dels rumbs, de les singlades per les rutes més grises i emboirades on la mort pot ser tromba de sorpresa.

Nasqueres en la mar i a ella tornares. Total fidelitat, destí en disort. ¿Però quina volença no és ja mort si l'esperit té passions tan cares?

Ja no veuràs la recta providència de l'horitzó calmós des del sorral. No parlarem ja més de l'ideal de navegar amb plena experiència.

Amares sempre el mar com home lliure. Sóc testimoni en peu d'aquell succés. Et va rebre l'escuma amb un fort bes que el tornaveu de l'aigua va descriure.

Quan el teu nom la boira em fa evocar, vent lluminós del nord ta faç corona, canten les ratxes en la inflada lona i et veig, jove i altívol, cara al mar.

L'illa solitària

Enmig del ventijol, pels hòmens ignorada, voltada d'un gran cercle de blava immensitat, filla gris del silenci, s'aixeca en sol nimbada l'illa humil i perduda en l'horitzó daurat.

El collar de l'escuma l'abilla en un paisatge on sols el vent salí té imperi i té paraula. I allí en la soledat, dos blaus: aigua i celatge diuen la pau eterna d'una senzilla faula.

La pedra que isolada traspunta en viu anhel com un prec empinat de fervorosa audàcia, és roca que té ganes d'esgarranyar el cel sol·licitant de Déu l'almoina de la gràcia.

Quina amplitud celeste reflecteix l'infinit i com la roca ferma el zèfir agombola. S'esbadella en la brisa l'esplai embadalit i el solell de les hores llavors en or s'esmola.

De bat a bat la llum es desclou com la dàlia. El peix i la gavina signen pau i perdó. Oblidada del vent pareix una sandàlia la llanxeta que es gronxa lligada al malecó.

Ara la quietud res del món no ataranta car l'oneig harmonitza amb fressa de sonall. El cor s'ompli de joia divina al grau 90 i gaudeix la bellesa fent del mar son mirall.

Ve el capvespre i les ones són com toques de monja, submises a un rés trist de mística cançó i, en contrast, al ponent es farta de taronja un cel assedegat de núvols de cotó.

En fosca llunyania l'esvelt far dialoga amb la llangor poruga del primerenc estel. El brum del vent nord la solitud desfoga i l'illa, ans enfebrada, sembla fonell de gel.

Tothom és meravella fixada en la cruïlla del destí solitari que li asigna la sort, peró el cas del poeta és l'èxtasi de l'illa que es remet al misteri sense creure en la mort.