Brugarolas: la pintura com a passió i record
21 de gener al 2 de març de 1997
—3→
Alcalde de Granollers
Sens cap mena de dubte, podem dir que el nostre origen és allò que ens dona identitat cultural.
Hilari Brugarolas va tenir, al llarg de la seva vida, un referent molt clar en el món cultural dels anys vint i trenta de Granollers. La seva formació d’artista i, alhora, humanística, i les seves inquietuds culturals s’insereixen en l’ambient modern i actiu que, aleshores, es desvetllà a la nostra ciutat i que, per desgràcia de tots, es va interrompre amb la nostra confrontació bèl·lica; però va ser aquest primer moviment cultural amb noms d’artistes com Vicent Albarranch, J. Cuch, Pere Iglesias, Josep Escobar, Francesc Serra, Francesc A. Planas Dòria, de músics com Josep Maria Ruera, el fotògraf Josep Bosch o el mateix Brugarolas -de qui es hereu el Museu de Granollers mateix- el que aportà que l’afany i el desig de progrés fossin aleshores i siguin avui pre sents entre nosaltres.
La pintura com a passió i record, títol d’aquesta exposició, sintetitza tota l’obra i el pensament que tingué Brugarolas envers la seva i la nostra ciutat. Aquesta mostra que ha de permetre retrobar reconèixer i per a molts descobrir un home i un artista, que viu i pateix els esdeveniments més atzarosos del segle XX, i que es va mantenir sempre fidel als seus orígens, es també un dels millors homenatges que li podem retre des de Granollers.
|
| (Konstantinos P. Kavafis) | ||
—[4]→ —5→
Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Granollers
A Gràcia, al principi de regle, neix el que seria un home de talent que de vailet amb els seus armes ja veia treballar Gaudí en el seu taller de la Sagrada Família.
Assisteix a classes de pintura i dibuix a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i després es trasllada a viure a la nostra ciutat. A l’escola es desperta el seu interès per la pintura, però és a Granollers on neix vertaderament el pintor. Aquí podem dir que comença la seva dilatada activitat pictòrica, plena de treball, exposicions, premis i distincions en uns temps difícils, apassionats, que el porten a romandre definitivament a França, a Tolosa de Llenguadoc.
Hilari Brugarolas és un pintor que es reconeix aviat i s’estima, no sols per la seva tècnica, dota a terme amb seguretat i optimisme, sinó també perquè tots els seus temes transmeten l’essència de la simplicitat ben elaborada amb l’afegit intuïtiu del color i la llum.
Ara, a Granollers, es presenta una exposició de la seva obra que permetrà captar i descobrir l’artista excepcional que reflecteix el plaer i la joia dels colors, però que també ens transmet el seu humanisme i la vitalitat d’un esperit sempre jove.
És una exposició que mereix ser vista i que, a més a mes, ha de servir de merescut homenatge no sols a l’artista sinó també a l’home que ha estat reconegut com un mestre pel que ens ha pogut ensenyar i pel fet que ens pot servir de guia per endinsar-nos en els diferents mons creatius de la vida i de l’art.
—6→
Primavera a Granollers (1964)
—7→
Escultor tallista
Hilari Brugarolas i Planas forma part, per dret propi, d’aquest esplet d’artistes plàstics de Granollers.
Al final dels anys vint, l’Hilari es trasllada a Granollers i es aquí on comença la seva activitat pictórica, tot just quan comença la història de la plàstica granollerina. En trobar-se amb el també malaguanyat pintor Vicent Albarranch i Blasco (1898-1940), aquest esdevé el seu mestre. L’any 1929 és quan comença la seva formació pictórica i comparteix el treball i els bons moments amb ell, amb qui acostuma a pintar pels voltants de Granollers: ca l’Arenas, la ver neda d’en Fortuny...
A ca l’Arenas, l’any 1932, comença la nostra coneixença -molt casualment pintàvem el mateix tema-; també a la verneda d’en Fortuny, on fèiem escola en més d’una ocasió, i a la primera Exposició Oficial d’Art de les Escoles Pereanton.
Després de la confrontació nacional, perdem el contacte. Sortosament el tornem a recuperar, molt casualment al final dels anys seixanta. Des d’aquest moment, les nostres relacions ja no es trenquen; en donen fe les cartes, les felicitacions nadalenques, els dibuixos i les pintures, que sempre hem guardat com a record d’una amistat sincera que ara, en recordar-ho, ens omple de nostàlgia.
L’amic- Brugarolas, home de caràcter franc, amb un formidable sentit de l’humor i, a voltes, d’una gràcia sorneguera -però bondadós al mateix temps- sentia enyorança per tot el que feia referència a la cultura i, en particular, a les arts de Granollers: quan va rebre la Porxada de Plata el dia del seu homenatge, de mans del que aleshores era el batlle, Francesc Llobet, va dir: «Per a mi, Granollers es la capital del món!».
Per tot això, ens plau dedicar-li unes paraules en aquest catàleg que recull l’exposició homenatge pòstuma que li dedica el Museu de Granollers, amb la satisfacció que suposa poder tornar a contemplar aplegades les seves obres.
—8→
Les Rambles (1978)
—9→
Fer una mirada a l’exposició del pintor Hilari Brugarolas (1901-1996) és la manera perfecta de descobrir la figura artística i el talent d’un home que és ben conegut fora de les nostres fronteres i no tant en el seu propi país. La passió per la pintura, el color: la llum i la impressió precisa se’ns presenta en cadascuna de les seves obres amb la mateixa intensitat amb què es recrea en l’execució de les seves composicions. La mostra, distribuïda per temàtiques, otorga al visitant l’ocasió d’endinsar-se en els diferents mons creatius que inspiraren l’artista per més de setanta anys atzarosos de producció. El nostre recorregut per la seva vida i la seva obra es complementen feliçment amb la rica selecció d’obres reunides en aquest homenatge.
Hilari Brugarolas i Planas va néixer a Barcelona el 15 de juny de 1901. El seu pare, Eliseu Brugarolas, tenia un cafè bar a la travessera de Gràcia, un negoci que proporcionava a la família una cerca folgança econòmica. Hilari i el seu germà Pere, que tenia dos anys menys que ell, van estudiar en el Convent dels Pares Missioners Claretistes de l’Immaculat Cor de Maria. No gaire lluny de casa seva, en el solar ocupat actualment per la Sagrada Família de Barcelona, ell i els seus amics veien treballar el mestre Gaudí a la catedral, i alguna vegada, amb alguns vailets de la seva edat, acudien també al taller de l’artista i veien com preparava la maqueta del temple amb llumins.
Quan tenia set anys, per Reis, la seva mare (Antònia Planas) li va regalar una magnífica capsa de pintures a l’oli. Aquest regal va fer revelar en ell una passió per la pintura que es començaria a manifestar des dels primers anys d’encola, en què va guanyar el primer premi en un concurs de dibuix. Paral·lelament als seus estudis en el convent, va assistir dues vegades per setmana durant tres anys a mitja hora de classe de pintura i dibuix a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, la qual cosa va fer augmentar el seu interès per la pintura.
Mallorca-Arenal (S.D.)
Una sèrie d’esdeveniments de la seva infantesa marcarien en certa mesura les seves vivències posteriors: el fet que jugant al carrer caigués a terra i es trenqués un nervi de l’ull dret n’anul·laria la visió i minvaria la seva percepció visual. A més a més, des de petit va començar a tenir problemes d’audició; les visites continuades al metge no van impedir —10→ que una otitis el deixés definitivament sord de 1’oïda esquerra. Quan tenia divuit anys, va acabar els estudis secundaris, amb la qual cosa obtingué el títol de Batxiller i de Diplomat en Teologia. D’aquesta manera complagué els desigs del seu pare, el qual volia que fos un missioner claretista. Malgrat tot, les seves conviccions personals i les circumstàncies familiars van fer variar substancialment el seu destí. La situació econòmica familiar va canviar notablement arran de la prohibició del joc, fet que causà que les altres activitats del cafè s’enfonsessin estrepitosament. La delicada salut de la seva mare li provocà la mort el gener de 1919 i el seu pare no sobrevisqué gaires mesos més, ja que va morir a l’agost del mateix any. Hilari i el seu germà van quedar orfes amb divuit i setze anys, respectivament. Arruïnats i amb els pocs diners que tragueren de la venda de les taules i les cadires del cafè, van marxar a viure a Granollers a casa d’una tia paterna.
Cafè-bar "Layon" al final dels anys 20 (L'Hilari Brugarolas és el camber que resta dempeus)
Mentre vivien a casa de la seva tia, Hilari va començar a treballar en el restaurant del seu padrí i oncle matern (Hilari Planas) com a cambrer; era la «Casa Layon». Quan aquesta activitat li ho permetia, pintava a casa seva. El 1921 fou cridat per a fer el servei militar i se n’anà cap a Burgos, on ocupà un lloc en el servei de sanitat militar a causa de les seves dificultats d’audició a l’oïda esquerra. En aquella època no deixà de dibuixar ni de fer caricatures i el comandant, tot remarcant el seu talent, li encarregà alguns quadres. Va tornar a Granollers amb vint-i-tres anys (1924) i va continuar treballant al restaurant del seu oncle, on conreava també la pintura en acabar la feina diària. Així mateix, fou aficionat a altres activitats culturals de la ciutat; col·laborà i protegí el que aleshores era el teatre «Talia» de Granollers i s’envoltà d’amics com ara Josep Maria de Sagarra Capdevila, Amador Garrell i d’altres.
Granollers era llavors una ciutat florent que inaugurava el segle XX amb un creixement en el camp industrial i promovia d’aquesta manera el desenvolupament d’un clima cultural modern que havia de culminar en la Primera Exposició d’Artistes Locals que se celebrà al Casino l’any 1927. La tradició pictòrica i l’afició paisatgística de Granollers tingué com a impulsor principal l’alacantí Vicent Albarranch (1898-1940), que arribà a Granollers el 1920. Al cap de poc temps sorgiria un grup important d’aficionats i de persones interessades per la pintura que tindrien com a centre Albarranch, i com a punt de partida l’esmentada exposició del Casino. Entre aquells qui participaren en l’exposició hi havia, a més del promotor Albarranch, Joan Cuch, Pere Iglesias, Josep Escobar i Francesc Serra.
Paisatge de Llerona (1978)
—11→L’any 1929, l’atzar o «una sort extraordinària» -tal com deia el mateix Hilari- va fer que trobés la persona que seria el seu mestre: Vicent Albarranch. L’artista treballava al Registre de la Propietat de Granollers i havia obtingut ja una certa posició econòmica amb aquest treball, fet que li permetia dedicar-se a la pintura cada vegada amb més intensitat. Hilari Brugarolas començà a assistir regularment a la casa del pintor: Allí coneixeria el 1933 la que més endavant seria la seva esposa, Antònia Basquens i Castellà, que prenia cura de la nena del matrimoni Albarranch. Es van casar el 1935 i al cap d’un any nasqué lo seva primera filla M. Rosa.
De les reunions celebrades a casa de Vicent Albarranch sorgí la idea de crear un museu a Granollers. Entre els promotors, a banda del mateix Albarranch, hi havia Hilari Brugarolas, Francesc A. Planas Dòria. P. Iglesias, el músic J. M. Ruera i el fotògraf J. Bosch. El museu es va obrir amb una part de l’obra donada per aquests artistes i altres artistes simpatitzants. L’anys 1932, a proposta d’Albarranch, que aleshores era el president delegat de la subcomissió de pintura, escultura i dibuix del Museu de Granollers, nomenaren Brugarolas delegat d’aquesta subcomissió. Tots aquests pintors, formen part del primer moviment pictòric que nasqué a Granollers i que havia d’estroncar-se a causa de la Guerra Civil.
La diferència d’edat entre Albarranch i Brugarolas era encara no de tres anys, però aquest sempre consideraria el pintor com el seu mestre, és a dir; com la persona que li ensenyà de pintar: Se sentien atrets pels mateixos temes, sortien al camp i passaven tardes senceres pintant del natural. Sota la direcció del seu mestre, Brugarolas va fer ràpids progressos en la seva producció i en el coneixement de l’art. Començà a participar en salons de pintura prestigiosos. Després d’algunes exposicions locals a Granollers (1930, 1931), va participar en el Gran Saló Regional de Barcelona (1935), en el de València (1936) i en L’Exposició Nacional de Madrid (1932, 1934 i 1936). Fou en L’Exposició Regional de València on el pintor Puig i Perucho s’adonà de les seves obres i li donà suport per a participar en L’Exposició Internacional de Buenos Aires (1935) i en l’Exposició de Pittsburgh (Estats Units).
Paisatge de Llerona (1975)
Fins en aquell moment, la pintura d’Hilari Brugarolas s’inclinava pel tema paisatgístic: paisatges del Vallès Oriental pintats en la seva majoria del natural, nascuts de l’observació directa i del treball pacient al costat del mestre, el qual li ensenyava com havia de trobar l’enquadrament adequat, combinar els colors, crear perspectives, jugar amb la llum, captar el moment i plasmar-lo deixant constància de la impressió que ha produït en l’artista. Les característiques que —12→ defineixen la pintura d’Albarranch -la pinzellada marcada i empastada, solta i espontània, la intensitat dels colors, els paisatges de perspectives profundes, la lluminositat- es troben igualment en la pintura de l’alumne. En aquesta primera etapa de la seva formació artística, Brugarolas defineix aquesta manera de pintar com la manera impressionista catalana.
La guerra d’Espanya va posar fi al brillant inici de la carrera d’Hilari i d’altres artistes, els quals foren arrossegats pels esdeveniments i s’hagueren de preocupar per necessitats mes immediates que no pas la pintura, com ara la simple supervivència. Malgrat tot, la vocació iniciada no abandona mai la seva trajectòria humana, i tan bon punt albiraren la possibilitat de retrobar-se amb la pintura, no en perderen l’oportunitat.
L'home i la vida (1976)
Hilari Brugarolas, durant la contesa fratricida que assolà el país el juliol de 1936, prengué partit pel bàndol republicà. Moltes de les persones de la ciutat que tenien contactes amb la CNT passaren a formar part de la reraguarda. El pintor participà activament en el front de l’Ebre, on dugué a terme tasques de cartògraf a la segona brigada de xoc. Però la derrota republicana el portà, juntament amb milers de persones, a prendre el camí de l’exili com a única possibilitat de resistència.
L ’any 1939, quan acabà la guerra, la unitat a la qual pertanyia Hilari es replegà a França, on els ferits reberen les seves primeres atencions a la Tor de Querol; després, el seu batalló, fou internat en el camp de concentració de Septfonds, prop de Montauban, al sud del país. Allí, les seves condicions de vida, lluny de millorar; s’agreujaren davant del perill imminent de la Segona Guerra Mundial.
Memento homo (1965)
Durant l’ocupació de França per les tropes alemanyes, Brugarolas fou resistent sota les ordres del coronel Maury en els maquis de Picaussel. Va ser arrestat per la policia alemanya i internat en el camp de concentració de Dachau, no com a jueu sinó com a guerriller espanyol. Tot seguit fou enviat a Auschwitz, deportat com a mà d’obra per a treballar en aquests camps, d’on s’evadí més tard juntament amb un amic d’una manera excepcional. Després de diverses peripècies, va tornar a França, a Tarascon-sur-Ariège, on va trobar feina com a pintor de parets en una fàbrica; seguidament es traslladà a Aston-sur-Ariège, on treballà com a cuiner en la central elèctrica. Una vegada instal·lat a Cabanas el 1947, i després de nombrosos tràmits burocràtics, aconseguí arreglar els papers per tal que la seva esposa i la seva filla, que encara eren a Espanya, es poguessin reunir amb ell a França després de nou anys de separació. Fou aleshores quan nasqué el seu segon fill, Eliseu.
—13→
Després de setze anys d’exili, el matrimoni Brugarolas prengué la decisió de canviar el seu lloc de residència, temptat per les millors expectatives que oferia en aquells moments la ciutat de Tolosa, capital de l’Alt Garona. El pintor va trobar feina ràpidament a la fàbrica Fournier com a recuperador de pneumàtics. Aquest treball li va proporcionar una estabilitat econòmica que va fer que a partir d’aquest moment -quan la seva ocupació li ho permetia- s’integrés en associacions de pintors amateurs que feien exposicions periòdiques i puntuals per tota la regió del Migdia francès, primer en la dels occitans i els meridionals i després en la dels independents, on adquirí un protagonisme de mestre.
Paral·lelament a aquesta activitat pictórica creixent, la seva casa es convertí en un taller escola improvisat on acudien alumnes per a formar-se i rebre ensenyances d’aquest pintor; que ara ja era veterà i experimentat. Un dels seus deixebles principals, Rodolfo FAURIA-GORT; també exiliat de la guerra espanyola, va seguir els seus ensenyaments durant anys fins que va decidir prendre el seu propi camí. Juntament amb Fauria-Gort i Max Wallet van formar el grup anomenat ORIÓN, amb el qual va fer nombroses exposicions per la regió.
Quiberon (S.D.)
Quan s’apropava a l’edat de la jubilació professional, dedicà tot el seu temps a l’art i intensificà tant la seva producció com el nombre d’exposicions. Efectiva ment, participava incessantment en innumerables salons de grup regionals i nacionals, alhora que incrementava les exposicions individuals. Precisament a partir d’aquesta època començà a recollir una bona quantitat de distincions i reconeixements pel conjunt de la seva obra. Els diplomes i els premis són fites de la seva carrera artística i el reconeixement a la seva tasca es fa públic en diferents homenatges celebrats per tota la regió del Midi-Pyrénées francès.
Però no va ser fins al 1961 que va presentar per primera vegada en públic una exposició personal; fins aleshores ho havia fet sovint en grup, però les teles sempre eres poques i únicament oferien una percepció de les nombroses facetes del seu talent. Fort en 1’exposició celebrada l’any 1974 a la galeria l’Atelier de Tolosa on es presentà per primera vegada una àmplia mostra d’olis i aiguades de l’artista, que anaven des dels temes figuratius fins a les aiguades més suggestives. En conjunt, les marines, els paisatges, els carrers, els toros, les flors, les natures mortes -una obra particularment eclèctica- reflecteixen un artista que està present en els diversos gèneres que conrea. Posen de manifest una recerca constant i una preocupació per la tècnica.
—14→
Marché (S.D.)
—15→
Hilari Brugarolas es un pintor que es reconeix al primer cop d’ull per la manera de distribuir i de posar la pasta i per la manera de saturar la superfície. La seva tècnica de treball amb ganivet, que duia a terme amb mestria i seguretat, ha conferit personalitat i estil propi a les seves obres. Qualsevol dels temes que esculli, elaborats amb aquesta tècnica, semblen a priori construïts amb una certa simplicitat, fruit d’una execució aparentment espontània, de vegades atropellada, mitjançant el desplegament de pinzellades dispars, menudes o llargues, fines o gruixudes: tanmateix, amaguen una saviesa adquirida al llarg dels anys i una factura pensada i precisa.
Alpes maritimes (1975)
Al domini de la tècnica en les seves pintures cal afegir l’instint del color i de la llum. A més d’una materialitat espessa, rotunda, que per si sola juga amb la llum i fa ressaltar el color i les seves ombres, el veiem enamorat dels colors vius, de les clarors en el cel. Es guarda dels excessos i juga amb les ombres i els reflexos d’una llum intensa que desprèn una gamma variada de matisos i que concedeix un ritme viu a les seves composicions. A més a més, fa un ús contrastat del color; que empra en tons separats per blocs i que fon només en algunes zones, amb la qual cosa aconsegueix tenir un control eficaç sobre les qualitats. Mostra el seu talent quan transforma en sensacions cromàtiques tant un bell paisatge com el més lleu matís de veladura disposat en un gerro de flors.
Lo pintura d’aquest artista se’ns presenta indiferent a les modes, als corrents i a les escoles que han sorgit al llarg del regle, i no per desconeixement, sinó per la personalitat mateixa de l’home, la qual es fon amb la seva —16→ passió per- la pintura i el porta a desplegar la seva creativitat al marge dels moviments artístics que l’envolten. Pintor sentimental en algunes ocasions i inclinat en moltes de les seves obres per l’idealisme i la vaporització de les formes. Som davant d’un pintor clàssic.
Natura morta (1978)
El paisatge és la temàtica fonamental de tota l’obra de Brugarolas. La seva visió i el sentiment que en té reflecteixen la claredat de la mirada i l’efusió tranquil·la d’algú que es deixa portar per una reflexió interna, més que no pas per l’afany d’una reproducció mimètica. En aquests paisatges renuncia a conceptes naturalistes i cerca més aviat la joiosa recreació espiritual, defensa la idea que el pintor no ha de copiar la naturalesa, sinó comprendre-la i tornar-la a crear en cada quadre d’acord amb el sentiment i fent ús del domini de la tècnica. La saviesa a l’hora de triar adequadament el tema, l’enquadrament i el punt de mira es va unificar amb altres elements com la llum, la perspectiva, el color i els volums. L’opulència dels empastaments, l’elaboració interna del colorit van acompanyats tal vegada d’una exaltació de la llum solar que fa fluctuar el color i les formes. També hi ha paisatges àrids sota un cel tempestuós que creen una atmosfera fantasiosa, amb una potència expressiva radicalment oposada a les plàcides impressions d’aquells paisatges tranquils, romàntics, de tons verds i amb xiprers embeguts.
Enamorat com era del sol i del cel blau del sud de França, Brugarolas va passar llargues temporades a la Camarga, terra que plasmà en una infinitat de teles: toros, cavalls, gent i paisatges d’aquell bell indret foren recollits pel seus pinzell i reproduïts en una simfonia de llum i color de gran plasticitat que en cap moment no s’acosta al cromo folklòric. Els toros, sembla que brillin i surtin d’una mena de broma en la praderia humida, alhora que un aprofitament acusat de les reserves del blanc permet aconseguir aquesta sensació continua de netedat, claredat i frescor.
Fôret au Coucher (S.D.)
Entre les seves millors representacions hi ha les esplèndides marines: temporals en el mar, xoc de les onades contra les roques en aixecar-se el sol, espurneig del triar sota la brillantor del capvespre, sempre bolcat vers un cert naturalisme amb el seu encert i la seva capacitat per a representar el moviment compositiu i la combinació dramàtica del color (verds foscos, violetes i ataronjats), com també els canvis de llum en les masses d’aigua.
En els seus quadres de flors i natures mortes, el que fa l’autor es prendre el real de prop per a aproximar-nos a la composició. Les primeres roques en matèria i en tons, constitueixen un exemple de la seva vena colorista, que evoca l’estil potent de Van Gogh. Les natures mortes, carregades de pomes, raïms, peres o magranes, tenen un rerafons de draps de tradició zurbaranesca.
—17→
Sur Albas, Aude (1989)
—18→Com que no era aliè als suggeriments, Brugarolas obtenia referències temàtiques per a les seves teles en diversos gèneres i assumptes pels quals se sentia atret d’alguna manera i en els quals investigava les diferents formes interpretatives. Els nus femenins, de formes planes i voluptuoses, afermades en un dibuix precís, són un reducte carnal guarnit amb certa picardia. El seu abandonament, amb colors una mica apagats, es realça amb un fons de brillantor que és diferent dels vermells i els negres utilitzats en les representacions de la corrida, la festa, l’actitud de l’home i del toro a l’arena, tot marcat pel moviment i pels tons de la tragèdia.
Marina "Bretagne-Quiberon" (1980)
L’angoixa, el pessimisme i la malenconia, en canvi, defineixen les siluetes dels personatges que formen part de la impressionant sèrie d’obres que l’artista dedicà als camps de concentració. Aquests homes i dones, congelats, esquelètics i amb ulls desorbitats, estan petrificats per un dramatisme penetrant. La llum ve de l’interior i aflora sobre els motius. No hi ha brutalitat i una carícia de claror ofereix la seva imponderable i misteriosa poesia: ombres i reflexos d’un passat distant, però no llunyà a l’artista.
Ex-femmes (1976)
Tenir una visió personal, sensible, com a resultat d’una introversió sensitiva i psíquica, és a dir, una voluntat d’art, i exercir el domini d’uns materials i d’una tècnica apropiada per a formular aquesta visió en imatges fa que aquell que ho posseeixi declari l’assoliment evident d’una maduresa artística i es presenti als ulls de qui el mira amb la justificació necessària perquè la seva obra adquireixi el reconeixement merescut.
—19→
Levens (1974)
—20→
Peñíscola (1975)
—21→
1931 Exposició de Pintors Amateurs de GRANOLLERS.
1931 I Exposició de Pintors Amateurs i Professionals de GRANOLLERS.
1932 Exposició Nacional de Belles Arts de MADRID.
1934 Exposició Nacional de Belles Arts de MADRID.
1935 II Exposició Oficial
d’Artistes Granollerins, Ajuntament de GRANOLLERS.
Exposició
de Primavera de BARCELONA (Montjuïc).
1936 Exposició
Nacional de Belles Arts de MADRID.
Exposició Regional de Belles
Arts de VALÈNCIA.
Exposició Internacional de BUENOS
AIRES.
1937 Exposició de PITTSBURGH (Estats Units).
1952 Exposició artesanal a la Cambra d’Oficis de Tarn, ALBI.
1955 46è Saló d’Artistes Meridionals, TOULOUSE.
1956 XVII Saló d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
1957 XVIII Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
48è Saló
d’Artistes Meridionals, TOULOUSE.
1959 Galeria de la
Biblioteca Municipal de Mazamet, TOULOUSE.
XX Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
1960 51è
Saló d’Artistes Meridionals, TOULOUSE.
Saló
Aragó: Hilari Brugarolas i Max Wallet, PERPINYÀ.
1962 XXIII Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
52è Saló
d’Artistes Meridionals, TOULOUSE.
1964 Saló
Aragó: exposició de pintures, H. Brugarolas i S. Casteran-Frantz,
PERPINYÀ.
XXV Saló d’Artistes Occitans,
TOULOUSE.
1966 XXIV Saló: Quinzena d’Art a Quercy, MONTAUBAN.
1967 XXVIII Saló d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
—22→1969 XXX Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
V Saló d’Art de
MAZADES.
1970 II
Exposició de Pintura-Escultura d’Artistes Pintors i Amateurs
Independents. Biblioteca Municipal, TOULOUSE.
Saló
Franco-Belga-Espanyol, Galeria Le Régent, BRUSSEL·LES.
Exposició a la M. J. C. de Croix-Dourade, TOULOUSE.
Galeria Les
Candellos: exposició de Moussia i Brugarolas, TOULOUSE.
Galeria Les
Candellos: exposició de Parizat, Valadié, Brugarolas, Annick i
Paillette, TOULOUSE.
Centre Cultural de MAZADES: Set Artistes
(Brugarolas, Vayssié, Gérard André, Mopi, Michel Gallot,
Alos i Tony).
XVIII Saló de MAULÉON i AQUITÀNIA.
1971 Saló de Primavera de
Fontaine-Lestang, TOULOUSE.
II Saló Internacional de Pintura
Taurina, BÉZIERS.
1972 III Saló Internacional de Pintura
Taurina, BÉZIERS.
Galeria Les Candellos: Tecla i Brugarolas,
TOULOUSE.
Galeria Les Candellos: Brugarolas, Espalioux i Rivero,
TOULOUSE.
1973 XVII Saló de la Societat de Belles Arts, BÉZIERS.
1974 V Saló
Internacional de Pintura Taurina, BÉZIERS.
Galeria Dialogue:
Brugarolas i Fauria-Gort, TOULOUSE.
XI Saló d’Artistes
Pintors Independents del Midi, TOULOUSE.
VII Saló d’Artistes
Pintors de Lauragais, CASTELNAUDARY.
II Saló d’Artistes
Pintors Independents del Midi, TOURNEFEUILLE.
XI Saló d’Art
Lliure al Centre Cultural de MAZADES.
1975 Saló
d’Artistes Pintors de Lauragais, CASTELNAUDARY.
XXXVI Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
XII Saló d’Artistes
Pintors Independents del Midi, TOULOUSE.
Exposició
Col·lectiva, MAZAMET.
Galeria Richard Anouilh: exposició
Pintors i escultors catalans i occitans, TOULOUSE.
XII Saló
d’Independents del Midi, COLOMIERS.
Saló de Retrobament
d’Arts Audois, CARCASSONNE.
VI Saló Internacional de
Pintura Taurina, BÉZIERS.
Llibreria Privat: exposició
Pintors catalans d’avui, TOULOUSE.
1976 XXXVII Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
Exposició de l’IRSO,
TOULOUSE.
Saló Deux-Cedres: exposició Pintors catalans i
occitans, SEPTFONDS (Montauban).
1977 VII Saló
Internacional de Pintura Taurina, BÉZIERS.
XXVII Saló
d’Artistes Pintors Independents del Midi, COLOMIERS.
Galeria Alos:
exposició Els pintors espanyols de Toulouse, TOULOUSE.
1r.
Saló d’Arts Plàstiques de Cornebarrieu, SEYSSES.
Sala
Ballestrini: 1r Saló d’Estiu, BESSIÈRES.
Saló
de Tardor dels Independents del Midi, TOURNEFEUILLE.
Sala
Deux-Cèdres: exposició Obres de pintors catalans i occitans.
TOULOUSE.
Galeria Alos: Exposició artística en benefici dels
sinistrats, SAINT-ORENS.
1978 VII Saló de
Tardor, UAICF (Association Artistique des Cheminots de Toulouse),
TOULOUSE.
XXXIX Saló d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
Exposició de pintura moderna, PAU.
Saló d’Artistes
Independents, PAMIERS.
Exposició a Beffroi (Fauria-Gort,
Brugarolas, Doubovetzy i Pierre Noslier), REVEL.
Exposició al
restaurant Le Don Quichotte, EAUNES.
Natura morta (1968)
—24→1979 XXII Saló
d’Artistes Pintors Independents del Midi, TOURNEFEUILLE.
XXIII
Saló d’Arts Plàstiques, BÉZIERS.
57è
Saló d’Artistes Meridionals, TOULOUSE.
Amics de les Arts,
BOUCAU.
XVII Saló d’Artistes Pintors Independents del Midi,
COLOMIERS.
Artistes Pintors Independents Ariègeois,
ARIÈGE.
Centre Cultural Saint-Martial: homenatge al
violoncel·lista universal Pau Casals.
TOULOUSE. Centre Espanyol:
exposició Pintors occitans, catalans i espanyols, TOULOUSE.
1980 Saló
Internacional Artístic i Literari, ANLAM (Association Nationale des
Lettres-Arts-Musique), RIOM.
XXV Saló d’Artistes Pintors
Independents del Midi, COLOMIERS.
Centre René-Maheu:
exposició de pintors i escultors espanyols i dels seus amics en
homenatge a Antonio Alos, TOULOUSE.
Exposició L’Edat
d’Or; LIÓ.
1981 XXV Saló
Internacional d’Arts Plàstiques, BÉZIERS.
XXVI
Saló d’Artistes Pintors Independents del Midi,
TOURNEFEUILLE.
Quaranta-quatre pintors i tres escultors,
Marie-Château d’ESCALQUENS.
42è Saló
d’Artistes Occitans, TOULOUSE.
Saló d’Artistes
Meridionals, TOULOUSE.
1982 Saló
Internacional de la Val d’Or SAINT-AMAND.
XXVII Saló
d’Artistes Pintors Independents del Midi, COLOMIERS.
1983 6è
Saló Nacional i Internacional d’Arts Plàstiques, LA
ROCHELLE.
59è Saló Internacional d’Art, BOURGES.
Exposició de Pintura, Universitat de la Tercera Edat, TOULOUSE.
Galeria Auriel: exposició Cel i Mar (Brugarolas, Camo, Gazeaud, Chazeau
i Barro), TOULOUSE.
Sala Georges-Gaubert. Exposició
d’Anthony Brugarolas i Fauria-Gort, PLAISANCE-DU-TOUCH.
1984 Galeria G.
Marquès: Exposició, CARBONNE.
Galeria Cappadoce. vint-i-sis
pintors, Arts i Lletres de França, BORDEUS.
Cercle d’Amics
de l’Art, BOUCAU-TARNOS.
7è Saló d’Arts
Plàstiques, LA ROCHELLE.
Sala Georges-Gaubert: Brugarolas i
Fauria-Gort, PLAISANCE-DU-TOUCH.
23è Saló de Tardor de
Pintors Amateurs, MURET.
1985 14è Saló de Tardor de
Ferroviaris, TOULOUSE.
Centre Cultural Espai Ibero-Americà: trenta
pintors, Arts i Lletres de França, BORDEUS.
XIV Saló de
Tardor, COLOMIERS.
Centre Cultural Saint-Jérôme,
TOULOUSE.
1986 VII Festival de l’Art en Tholosie,
ESCALQUENS.
8è Saló d’Arts Plàstiques, LA
ROCHELLE.
XV Saló de Tardor, COLOMIERS.
8è Saló
FONTAINE-LESTANG.
Casa Fuzier: Exposició de Pintures i Dibuixos,
MAZAMET.
1987 VIII Festival de l’Art en Tholosie, ESCALQUENS.
1988 8è
Saló a la terra valdérois: Formes i Colors del Tarn,
VALDERIES.
IX Festival de l’Art en Tholosie, ESCALQUENS.
27è Saló de Tardor de Pintors Amateurs, MURET.
Creació-88, RAMONVILLOIS.
1989 28è
Saló de Tardor de Pintors Amateurs, MURET.
50è Saló
d’Artistes Occitans, ESCALQUENS.
Exposició APIA, LA
TOUR-DU-CRIEU.
X Festival de l’Art en Tholosie, ESCALQUENS.
XVIII Sal de Tardor; COLOMIERS.
1990 4t Saló
d’Expressió Artística. CORBIÈRES.
X
Saló de FONTAINE-LESTANG.
Exposició d’Artistes
Pintors Independents Ariègeois (APIA), LA TOUR-DU-CRIEU.
Saló d’Artistes Pintors Independents del Midi, COLOMIERS.
Casa Fuzier: Exposició de Pintures-Escultures, MAZAMET
1991 52è
Saló d’Artistes Occitans, ESCALQUENS.
Primera
Exposició d’Art, CRAILSHEIM-PAMIERS.
XII Festival de
l’Art en Tholosie, ESCALQUENS.
Exposició d’Artistes
Pintors Independents del Midi, SEYSSES.
Saló de les Arts de la
Ciutat de QUILLAN.
IV Saló de LA TOUR.
1992 XI Saló de
Primavera, FONTAINE-LESTANG.
53è Saló d’Artistes
Occitans, ESCALQUENS.
1993 Espai Bonnefoy,
Arts i Lletres de França, TOULOUSE.
XXII Saló de Tardor;
COLOMIERS.
1994 XXIII Saló
de Tardor, COLOMIERS.
XII Saló de Primavera, FONTAINE-LESTANG.
Saló de Pintura, DEMIL-LAFAGE.
1996 Saló de Tardor de MURET.
Natura morta (S.D.)
1961 Galeria del Taur, TOULOUSE.
1962 Gran Cafè, CERET
1963 Sala Aragó,
PERPINYÀ.
Galeria del Taur, TOULOUSE.
1965 Galeria d’Art Natura Declivi, ANDORRA.
1966 Exposició de Pintura a les Valls, ANDORRA.
1969 Galeria La Grange, TOULOUSE.
1971 Mostra Brugarolas: exposició organitzada per l’Ajuntament de GRANOLLERS.
1972 Exposició a
la Caixa de Pensions de les Valls d’ANDORRA.
Galeria Les Candellos,
TOULOUSE.
1974 Galeria L’Atelier: Pintures i Aiguades de Brugarolas, TOULOUSE.
1983 Galeria Auriel: Pintures de Brugarolas, Retrospectiva, TOULOUSE.
1990 Galeria de Musardière, TOULOUSE.
—26→
1932 Membre delegat de la Subcomissió de Pintura i Escultura del Museu de GRANOLLERS (proposta de Vicent Albarranch).
1952 Diploma d’honor a l’Exposició Artesanal de la Cambra d’Oficis de Tarn (ALBI).
1970 Diploma i medalla
d’honor, Gran Premi Internacional de 3 B
(Béar-Basque-Bigorre).
XVIII Saló de MAULÉON i
AQUITÀNIA.
1971 Diploma i medalla
d’honor, II Saló Internacional de Pintura Taurina de
BÉZIERS.
Trofeu de Plata de la Ciutat de GRANOLLERS,
«Porxada».
1972 Diploma de menció honorífica, III Saló Internacional de Pintura Taurina de BÉZIERS.
1973 Diploma de menció honorífica, XVII Saló de la Societat de Belles Arts de BÉZIERS.
1974 Diploma de
menció honorífica, V Saló Internacional de Pintura Taurina
de BÉZIERS.
3r premi pel conjunt de les seves obres, VII
Saló; d’Artistes Pintors de Lauragais, CASTELNAUDARY.
1975 Diploma pel conjunt
de les seves obres, Saló del Retrobament de les Arts Audois,
CARCASSONNE.
1r premi pel conjunt de les seves obres, VIII Saló
d’Artistes Pintors de Lauragais, CASTELNAUDARY.
2n premi VI
Saló Internacional de Pintura Taurina de BÉZIERS.
1r premi a
l’exposició col·lectiva de la tercera edat a MAZAMET.
1r premi, Saló d’Artistes Independents del Midi, COLOMIERS.
La Croix de Chevalier, Mérite et Dévouement Français, per
serveis excepcionals rendits a la col·lectivitat humana, TOULOUSE.
1976 L’Associació Belgo-Hispànica li concedeix la Creu de Cavaller al Mèrit Belgo-Hispànic. 1r premi, IRSO.
1977 Gran Premi, medalla
d’or de la ciutat de
—27→
TOULOUSE, XVI Saló de
l’Associació d’Artistes Pintors Independents del Midi,
TOURNEFEUILLE.
2n premi ex aequo en el Concurs d’Arts
Plàstiques, Saló Tauromàquia de l’Ajuntament de
BÉZIERS.
Premi de pintura de BLACKPOOL (Anglaterra).
Flors (1977)
1978 1r premi del
Saló de PAU.
Diploma d’honor del Saló
d’Artistes Independents, PAMIERS.
1979 Diploma i medalla de
bronze, XXIII Saló de BÉZIERS.
Diploma d’honor;
medalla de la ciutat de FOIX, Artistes Pintors Independents Ariègeois,
pel seu conjunt de pintures a l’oli.
Diploma fora de concurs, XVII
Saló de l’Associació d’Artistes Pintors
Independents del Midi, COLOMIERS.
Medalla d’or dels Amics de
l’Art de BOUCAU.
1980 1r premi de pintura a
l’exposició L’Age d’Or de LIÓ.
Diploma
de mèrit de l’Acadèmia Leonardo da Vinci de ROMA.
Natura morta (1961)
1981 Diploma de la ciutat de Lauréat, RIOM.
1982 Comanador de l’Ordre de Valors Humans, COLOMIERS.
1984 Recompensa pel mèrit artístic, de la Societat d’Arts i Lletres de França.
1988 Diploma d’honor; Creació-88, RAMONVILLOIS.
1990 Diploma oficial, convidat d’honor IV Saló de la TOUR.
1991 Diploma i 1r premi
del Saló d’Art de la ciutat de QUILLAN.
Ciutadà
d’honor de la ciutat d ’ESCALQUENS.
1994 Diploma d’honor de la Societat d’Arts i Lletres de França, delegació regional de Midi-Pyrénées.
—28→
Oliveres de Mallorca (1972)
—29→
BELLMUNT, Domènec de: Cinquanta Anys de Periodisme Català (1923-1975). Andorra la Vella, Edicions Mirador del Pirineu, 1975.
GARRELL I ALSINA, Amador: Granollers, Vila Oberta. Granollers, Gràfiques Garrell, 1960.
PASTOR IBÁÑEZ, M. Vicenta: Albarranch. Exposició Antològica, Elx, 1987.
SERRAT, Luc-Elysée: Annuaire de la Cote des Arts (1984-1985). Mensuel Marseillais des Arts, Marsella, 1983 (4a edició).
ALGUERÓ, Josep: «Hilari Brugarolas». A Revista del Vallés, Granollers, any XIII, núm. 710, 20 juny 1990.
ARÈNES: «Exposition H. Brugarolas». A L’Indépendant, Perpinyà, 10 agost 1966.
BATTLE, Michel: «Oeuvres de Moussia
et Brugarolas». A Sud-Ouest, Bordeus, 18 setembre 1970.
«Silvano, Brugarolas, Blanco de la Torre». A Sud-Ouest, Bordeus,
gener 1972.
BECQ, Maurice: «Galerie da Taur: H. Brugarolas». A La Dépêche du Midi, Toulouse, octubre 1961.
DINIER, Aline: «Peintures de Tecla el
Brugarolas à la galerie Les Candellos». A La Dépêche
du Midi. Toulouse, 12 febrer 1972.
«Peintures de Brugarolas el
Fauria-Gort à la galerie Dialogue». A La Dépêche du
Midi, Toulouse. 28 febrer 1974.
«Le nouveau monde Brugarolas».
A La Dépêche du Midi, Toulouse, 21 març 1974.
«Un art de la désillusion dans le cadre de l’espoir: les
peintres espagnols de l’école de Paris». A La
Dépêche du Midi, Toulouse, 26 maig 1977.
D. V.: «Exposition Hilarion Brugarolas, une peintree faite d’amour et de couleur». A La Dépêche du Midi, Toulouse, 23 noviembre 1990.
FITER, R.: «Andorra: Exposición de pintura». A La Vanguardia Española, Barcelona, 21 agost 1966.
GARRELL I SOTO, Amador: «L’afició a la pintura paisatgística a Granollers». A Plaça Gran, Granollers, 7 d’abril 1988.
J.V.S.: «Participació catalana
al XXXII Saló dels Artistes Occitans de Toulouse». A
Butlletí del Casal Català de Toulouse del Llenguadoc, Toulouse,
any V, núm. 44, octubre 1967.
«L’exposició
Brugarolas». A Vida Nova, revista occitana i catalana, Montpeller,
núm. 50, desembre 1970.
MERCADER, J. M.: «Agosto en los Valles». A Diario de Barcelona, Barcelona, 14 agost 1966.
MONIER M.: «Brugarolas expose au Grand Café». A La Dépêche du Midi, Toulouse, 22 febrer 1962.
OBSERVADOR: «Restaurant Layon, una família granollerina dedicada a fer gastronomia». A Plaça Gran, Granollers, any III, núm. 120, juliol 1981.
PUIG I SALARIC: «Hilarió
Brugarolas, un pintor tranquil i inquiet». A Diario de Lérida,
Lleida, 30 juliol 1972.
«L’Exposició del pintor
Brugarolas». A Diario de Lérida, Lleida, 11 agost 1972.
R.: «Hilarion Brugarolas et Max Wallet, deux peintres coloristas à la salle Arago». A L’Indépendant, Perpinyà, 27 desembre 1960.
VERNEUIL et VINEUSE, C.: «Hilarion Brugarolas». A La reveu moderne des arts et de la vie, París, 1 maig 1962.
VIEU, Dominique: «Les impressions d’Hilarion». A La Dépêche du Midi, Toulouse, 1 juny 1990.
Y. L. S.: «HILARION BRUGAROLAS: Chantre de la nature». A La Cote des Arts, Marsella, juliol-agost 1983.
—30→
Marina "Amoco-Cadix"
Natura morta (S.D.)
1- Autoretrat (1947)
Oli/ fusta
61 x 50 cm
Col·lecció particular
2- Autoretrat
(1962)
Oli/ tela
61 x 50 cm
Col·lecció particular
3- Memento Homo
(1965)
Oli/ tela
73 x 60 cm
Col·lecció
particular
4- Ex-Femmes (1976)
Oli/l tela
65 x 81 cm
Col·lecció particular
5- L’home i la
vida (1976)
Oli/ tela
54 x 60 cm
Col·lecció
particular
6- Varsòvia
(1976)
Oli/ tela
73 x 60 cm
Col·lecció particular
7- Nu (1962)
Oli/
fusta
46 x 38 cm
Col·lecció particular
8- Nu (1977)
Oli/
tela
73 x 54 cm
Col·lecció particular
9- Nu (sense data)
Oli/ tela
116 x 81 cm
Col·lecció del Museu de
Granollers
10- Oliverars (1969)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
11- Oliveres de Mallorca
(1972)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
12- Levens (1974)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
13- Alpes Maritimes
(1975)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
14- Oliveres
d’Eivissa (1978)
Oli/tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
15- Paisatge de
Provença (1989)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció particular
16- Oliverars
(Provença) (s. d.)
Oli/ fusta
71 x 80 cm
Col·lecció particular
17- Olivera (s. d.)
Oli/ tela
73 x 60 cm
Col·lecció particular
18- Primavera a
Granollers (1964)
Oli/ tela
92 x 73 cm
Col·lecció
particular
19- Paisatge de Llerona
(1975)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció
particular
20- Peníscola
(1975)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció
particular
21- Montserrat
(1977)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció
particular
22- Les Rambles
(1978)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció
particular
23- Paisatge de Llerona
(1978)
Oli/ tela
54 x 65 cm
Col·lecció
particular
24- Paisatge
català (s. d.)
Oli/ fusta
38 x 46 cm
Col·lecció particular
25- Pique-Nique
(1973)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
26- Sur Albas Aude
(1989)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció
particular
27- Marché (s.
d.)
Oli/ tela
55 x 46 cm
Col·lecció particular
28- Fôret au
coucher (s. d.)
Oli/ tela
100 x 73 cm
Col·lecció
particular
29- Cadaqués (s.
d.)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
30- Marina de
Mataró (1976)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció particular
31- Port Vendres
(1964)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
32- Barcarés
(1968)
Oli/ tela
27 x 41 cm
Col·lecció
particular
33- Bretagne Côte
Sauvage (1973)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
34- Marina
«Amoco-Cadix» (1978)
Oli/ tela
81 x 100 cm
Col·lecció particular
35- Marina
«Bretagne-Quiberon» (1980)
Oli/ fusta
46 x 61 cm
Col·lecció particular
36- Quiberon (s.
d.)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció particular
37- Marina Bretagne (s.
d.)
Oli/ tela
73 x 92 cm
Col·lecció particular
38- Marina Vendée
(s. d.)
Oli/tela
81 x 100 cm
Col·lecció
particular
39- Mallorca-Arenal (s.
d.)
Oli/tela
81 x 100 cm
Col·lecció
particular
40- Els Mansos (1971)
Oli/ tela
60 x 73
cm
Col·lecció particular
41- Toros (1971)
Oli/ tela
60 x73 cm
Col·lecció particular
42- Camarga (1971)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
43- Camarga (s. d.)
Oli/ tela
50 x 61
cm
Col·lecció particular
44- Camarga (s. d.)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció particular
45- Paisatge de Toros
(1990)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció
particular
46- Camarga (s. d.)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció particular
47- Camarga (s. d.)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció Museu de Granollers
48- «Corrida
larga» (1976)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció particular
49- Toro, (1980)
Oli/ tela
38 x 46 cm
Col·lecció particular
50- A les cinc de la
tarda (1984)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
51- «A las cinco de
la tarde» (1988)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
52- La mort del brau
(1963)
Oli/ fusta
40 x 48 cm
Col·lecció
particular
53- Natura morta
(1961)
Oli/ fusta
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
54- Natura morta
(1968)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció
particular
55- Natura morta
(1970)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció
particular
56- Natura morta
(1972)
Oli/ tela
55 x 46 cm
Col·lecció
particular
57- Natura morta
(1978)
Oli/ tela
50 x 61 cm
Col·lecció
particular
58- Natura morta (s.
d.)
Oli/ tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
59- Natura morta (s.
d.)
Oli/ tela
60 x 73 cm
Col·lecció particular
60- Flors
«Liles» (1961)
Oli/ fusta
61 x 46 cm
Col·lecció particular
61- Flors
«Mimoses» (1966)
Oli/ fusta
61 x 46 cm
Col·lecció particular
62- Flors (1977)
Oli/ tela
73 x 60 cm
Col·lecció particular
63- Flors (1977)
Oli/ tela
73 x 60 cm
Col·lecció particular
64- Flors (1985)
Oli/ tela
61 x 50 cm
Col·lecció particular
Camarga (S.D.)